Fa dos segles, J.-C.-L Simonde de Sismondi enllestia els “Noveaux Principes d’Économie Politique”, que publicarien a París el 1819 conjuntament les editorials Delaunay i Treuttel-Wurtz (https://fr.wikisource.org/wiki/Nouveaux_Principes_d%E2%80%99%C3%A9conomie_politique). L’obra aparegué en dos volums amb el subtítol explicatiu de “De la Richesse dans ses rapports avec la Population”. Sismondi era presentat com a “Correspondant de l’Institut de France, de l’Académie impériale de Saint-Pétersbourg, de l’Académia royale des sciences de Prusse, membre honoraire de l’Université de Wilna, de l’Académie et de la Société des Arts de Genève, des Académies italienne, des Georgofili, de Cagliari, de Pistoia, etc.”. Dos-cents anys més tard, aquest llibre és considerat com el moment de trencament de Sismondi amb el liberalisme econòmic que havia inaugurat Adam Smith (1723-1790) a “An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations” (publicada en dos volums el 1776) i que havia continuat David Ricardo (nascut el 1772). Sismondi, doncs, hauria estat la primera veu de l’economia política en defensar mesures de redistribució de les riqueses, alienes i oposades a la lliure concurrència.
Fins llavors, Jean-Charles Léonard Simonde, dit de Sismondi, hauria estat un “economista polític” ortodox, com encara ho hauria testimoniat a “Économie politique” (1815). En el 1819, Sismondi tenia 46 anys. Havia assistit, des de la Ginebra natal o des de París, al tempestuós cicle revolucionari de tres dècades que havia fet passar França de l’Antic Règim a la Carta Atorgada, a través d’una monarquia constitucional, una Convenció, un Directori, un Consolat i un Imperi; mentre que Ginebra passava de república independent a esdevindre un dels 22 cantons de la Confederació suïssa, després d’una etapa integrada en el “Departament francès de Léman”. En el 1801, precisament, Sismondi, havia publicat una “Statistique du département du Léman”, en el que identificava els problemes d’endarreriment de l’economia ginebrina. En el 1816, havia reiterat les seves idees liberals, polítiques i econòmiques, en “La pétition des 16” que criticava per massa moderat el projecte de Constitució de la República de Ginebra.
Les idees bàsiques de l’obra del 1819 eren que el maquinisme no beneficiava més que a la patronal, i que aquesta situació havia de conduir a crisis de sobreproducció i de subconsum. El remei, a llarg termini, havia de trobar-se en posar fi a la dissociació de treball/propietat, és a dir amb el retorn a una economia de petits propietaris-treballadors. Mentrestant, l’estat havia d’establir una intervenció que garantís la redistribució de la riquesa amb mesures com fer que els patrons es fessin càrrec del manteniment dels treballadors malalts o sense-feina.
Els aspectes negatius del maquinisme i de la lliure concurrència eren massa evidents com perquè Sismondi els hagués “descobert” i molt menys en la realitat de l’economia ginebrina. A Anglaterra, on aquests aspectes eren més clars des de feia dècades, el fabricant d’origen gal·lès Robert Owen (nascut el 1771) ja els havia sistematitzat a “Observations on the Effect of the Manufacturing System” (1815), posant especial èmfasi en les crisis industrials de sobreproducció.
D’altra banda, a París, Claude-Henri de Rouvroy de Saint-Simon (nascut el 1760) havia formulat un horitzó per superar l’explotació de l’home per l’home. Però Saint-Simon i els seus deixebles reaccionaren malament als “Nous principis” de Sismondi. Per Saint-Simon l’explotació de l’home per l’home només seria abolida a través de l’explotació del globus per l’associació de la humanitat sencera, i això exigia un pensament universal, l’expansió de la gran indústria i un desplegament il·limitat de les forces productives.
Més previsible fou la reacció de Jean-Baptiste Say (nascut el 1767). Industrial cotoner com Owen, Say havia adoptat una perspectiva diametralment oposada, que atribuïa els problemes econòmics precisament als obstacles que persistien a la lliure concurrència. Say havia divulgat aquesta visió ortodoxa de les idees de Smith en obres com el “Catéchisme d’économie politique” (1815).
De totes maneres, l’obra de Sismondi féu un forat fins i tot entre els economistes anglesos. N’és un símptoma l’article anònim publicat a la “Review” d’Edinburgh d’octubre del 1819. Aquest article començava amb una forta crítica a Robert Owen fent ús d’alguns dels seus escrits (“A New View of Society”, “Observations on the Effects of the Manufacturing System”, “Two Memorials On Behalf of the Working Classes” i “Three Tracts and An Account of Public Proceedings relative to the Employment of the Poor”). L’article de “Review” considerava que Owen s’equivocava completament sobre les causes de la misèria de les classes treballadores d’Anglaterra, que eren l’insuficient cultiu de la terra, els aranzels del gra i les elevades càrregues fiscals, responsables de l’elevat cost de la vida. Mesures liberalitzadores, doncs, comportarien un augment de la producció i, en conseqüència, un augment de la demanda efectiva de les classes treballadores que participessin en aquesta producció. En aquest sentit, l’article citava les idees de Say, però també les de James Mill (nascut el 1773), i recomanava Owen que estudiés en aquests autors les “lleis que regulen la producció i distribució de la riquesa”. Era en aquest punt, on l’autor de l’article de la Review passava carregar contra Sismondi:
“Owen creu que quan la competència no està obstaculitzada per normes artificials i es permet la indústria fluir pels seus canals naturals, l’ús de maquinària pot augmentar les existències d’alguns articles de riquesa per damunt de la demanda i, creant un excés de tots els articles, deixar sense treball les classes obreres. Aquesta posició és per a nosaltres fonamentalment falsa, i com el celebrat M. de Sismondi insisteix vigorosament sobre ella en els seus ‘Noveaux principes d’économie politique’, hem de sol·licitar llicència dels nostres lectors per a posar de manifest la seva fal·làcia i demostrar que el poder de consum augmenta necessàriament a mesura que ho fa el poder productiu”.
Aquest article anònim era realment obra de John Ramsay McCulloch i el text mateix fou revisat per David Ricardo.
En sentir-se al·ludit, Sismondi preparà una resposta, que aparegué publicada, ja en el 1820, en els “Annales de Jurisprudence”, revista editada a Ginebra per Pellegrino Rossi (nascut el 1787). El títol de la resposta era “Examen de cette question: le pouvoir de consommer s’accroit-il toujours dans la Société avec le pouvoir de produire?”. Sismondi se centrava en allò que actualment coneixem com a “llei de Say” (i que remunta al “Traité d’économie politique” d’aquest autor publicat en el 1803):
“La veritat que cerquem és en els moments actuals de la més alta importància. Pot hom considerar-la com fonamental per a l’economia política. S’imposa una decadència general en el comerç, en les manufactures i, fins i tot, en alguns països almenys, en l’agricultura. El dany és tan prolongat, tan extraordinari, ha entrat l’infortuni en famílies tan nombroses, i en totes elles la inquietud i el desànim, que apareixen en perill les bases de l’ordre econòmic. S’han donat altres explicacions oposades a aquesta decadència que ha produït tan gran desconcert. Heu treballat massa, diuen uns; heu treballat massa poc, diuen els altres. L’equilibri, diuen els primers, només es restablirà, només retornaran la pau i el benestar, quan hagueu consumit tot l’excedent de mercaderies no venudes que pesen sobre el mercat, i quan en l’esdevenidor acomodeu la vostra producció a la demanda dels compradors; l’equilibri només es restablirà, diuen els altres, si dupliqueu els vostres esforços per a acumular i reproduir. Us enganyeu si creieu que els nostres mercats estan massa plens; només està plena la meitat dels nostres magatzems, omplim també l’altra meitat; aquestes noves riqueses es canviaran unes per altres i s’infondrà nova vida al comerç”.
Sismondi considerà aquest article prou rellevant com per incloure’l en la segona edició dels “Nouveaux principes”, publicada en el 1827.
En l’article del 1819, McCulloch havia formulat així la relació entre demanda i oferta:
“Demanda i oferta només són expressions correlatives i mudables. L’oferta d’una classes de béns determina la demanda de béns d’una altra. Així es produeix una demanda d’una determinada quantitat de productes agrícoles quan s’ofereix en canvi contra ells una quantitat de productes industrials l’elaboració de la qual ha costat un altre tant, i, d’altra banda, sorgeix una demanda efectiva d’aquesta quantitat de productes industrials quan s’ofereix a canvi una quantitat de productes agrícoles que han originat les mateixes despeses”.
Sismondi, en l’article del 1820, ofereix un contraexemple d’aquest concepte:
“A la fira de llibres de Leipzig concorren tots els llibreters d’Alemanya, cadascun amb quatre o cinc obres que exposa, havent imprès de cada obra una edició de 500 o 600 exemplars. Cadascun d’ells els canvia contra altres llibres i torna a casa amb 2.400 toms, que són els 2.400 que ha portat a la fira. Únicament que allò que havia portat eren quatre obres distintes i porta a casa exemplars de 200. Aquesta és la correlativa i mudable demanda i producció del deixeble de Ricardo: l’un compra a l’altre, l’un paga a l’altre, una cosa és conseqüència de l’altra, però segons la nostra opinió, en la del llibreter i del públic, la demanda i el consum no han començat encara. El llibre dolent, tot i que s’hagi canviat en Leipzig continua sense vendre; es quedarà als armaris del llibreter, bé perquè ningú no en té necessitat, bé perquè aquesta necessitat ja es trobi satisfeta. Els llibres canviats a Leipzig només es vendran si els llibreters troben particulars que, no sols els abelleixen, sinó que siguin també disposats a realitzar un sacrifici per a retirar-los de la circulació. Únicament aquests constitueixen la vertadera demanda”.
Però l’article ricardià del 1819 també contenia altres exemples sobre la circularitat de demanda i oferta:
“Suposem que un pagès ha avançat a 100 obrers aliments i vestit, i que aquests han produït per a ell substàncies alimentàries suficients per a 200 homes. Paral·lelament, suposem que un fabricant ha avançat a 100 obrers aliment i vestit, havent-li aquests elaborat vestits per a 200 persones. En aquest cas, el pagès, deduït l’aliment i vestit per als seus propis obrers, disposarà encara d’aliment per a altres 100, mentre que el fabricant, deduït el vestit dels seus propis obrers, compta amb altres 100 per al mercat. En aquest cas, els articles seran canviats; l’excedent de substàncies alimentàries determinada la demanda de vestits, i l’excedent de vestits la de substàncies alimentàries”.
En tractar aquest exemple, Sismondi posa de manifest la contradicció de suposar l’absència d’excedent global. Es refereix a l’excedent global de producció per damunt del consum dels obrers, un excedent ineludible ja que és “el benefici necessari del treball” i “la pacificació necessària de l’empresari”. En el text del 1819, es deixa entreveure que una sortida d’aquest excedent és l’estímul de la producció de luxe. A això Sismondi respon:
“Sabem certament (i la història del comerç ens ho ensenya prou) que no és l’obrer qui obté profit de la multiplicació dels productes del treball: el seu salari no creix. El mateix Ricardo ha dit una vegada que no podia ser si hom volia continuar l’increment de la riquesa pública. Una experiència horrible ens ensenya, al contrari, que el salari disminueix quasi sempre en relació amb aquest creixement. Però en què consisteix llavors l’efecte de l’augment de les riqueses per al benestar públic? El nostre autor ha suposat milers de pagesos que gaudeixen mentre treballen centenars de milers d’obres del camp; mil fabricants que s’enriqueixen, mentre centenars de milers de treballadors són a les seves ordres. Per tant, la felicitat que pot resultar de l’augment dels gaudis lleugers del luxe només s’atribueix a una centèsima part de la nació”.
Seguint el raonament ricardià, Sismondi calcula que “cada vegada que es duplica el producte nacional” s’hauria de centuplicar el consum de les classes propietàries. I si la maquinització ha fet que la riquesa nacional s’hagi multiplicat per cent en relació a l’època de subsistència, “cada senyor hauria de consumir productes que serien suficients per a la subsistència de 100.000 obrers”. Fins i tot admetent aquesta capacitat de sobreconsum de la classe propietària per a objectes de luxe cada vegada més elaborats, d’aquesta equació quedarien fora els productes bàsics.
El text ricardià del 1819, de totes maneres, assumia possibles situacions de contracció de mercats i de desequilibris comercials:
“S’hi pot objectar que el supòsit que la demanda augmenta sempre en relació amb la producció, no pot explicar les contradiccions i desequilibris que engendra un comerç desordenat. Al que contestem tranquil·lament: una contracció és la conseqüència del creixement d’una classe particular de mercaderies al que no correspon un creixement proporcional de les mercaderies que podrien servir de contravalor. Mentre els nostres 1000 pagesos i altres tants fabricants canvien els seus productes i s’ofereixen mútuament un mercat, 1000 nous pagesos que se sumin a la societat, i cadascun dels quals ocupi en el conreu 100 obrers, poden produir sens dubte una contracció immediata del mercat de productes agrícoles, perquè manca un creixement simultani de la producció de mercaderies manufacturades que s’haurien de canviar pels productes agrícoles. Però si la meitat d’aquests nous pagesos es fan fabricants, elaboraran articles manufacturats suficients per a adquirir el producte brut de l’altra meitat. L’equilibri es restablirà de nou, i 1500 pagesos canviaran els seus productes amb 1500 fabricants amb la mateixa facilitat que abans ho feien 1000 pagesos i 1000 fabricants”.
Sismondi, en el seu article del 1820, contrastava aquesta visió de l’acumulació amb la realitat concreta de l’època:
“S’ha estès el cultiu a països salvatges, i les revolucions polítiques, els canvis en el sistema financer, la pau, han fet fondejar de sobte als ports dels antics països agrícoles vaixells amb carregaments que equivalien a quasi la totalitat de les seves collites. Les enormes províncies que Rússia ha civilitzat modernament en la costa del mar Negre; Egipte, que ha patit un canvi de govern; la Barbaria, on s’ha prohibit la pirateria, han bolcat de sobre els graners d’Odessa, Alexandria i Tunis als ports d’Itàlia i han comportat un cert excés de gra, que al llarg de tota la costa el pagès treballa amb pèrdues. Inquieta la resta d’Europa que es pogués produir una revolució semblant causada per l’enorme extensió de la nova terra posada en cultiu a la riba del Mississippi. Fins la influència de Nova Zelanda pot ser un dia ruïnosa per a la indústria anglesa, si no amb relació a les subsistències per a les quals el transport és massa car, sí respecte a la llana i als altres productes agrícoles el transport de les quals és més fàcil”.
Sismondi discrepava de la idea que aquesta situació es pogués resoldre estimulant que “els tàrtars de Crimea o els fellahs egipcis” es fessin fabricants. Fins i tot si fos el cas que hi hagués una industrialització dels països ultramarins, això implicaria crisis més profundes de sobreproducció fabril:
“S’ha anunciat sovint que es restabliria l’equilibri i començaria de nou el treball, però sempre una demanda única ha desenvolupat un moviment que ha excedit de molt les necessitats reals del comerç, i a aquesta nova activitat la succeeix aviat una contracció més penosa encara”.
Cinquanta anys després d’aquest bescanvi d’articles entre el deixeble ricardià i Sismondi, Marx introduiria a “El Capital” (1867) nocions addicionals fonamentals, especialment el concepte de “capital constant”. Marx i Engels catalogaren Sismondi entre el “socialistes petit-burgesos” i, per tant, “reaccionaris”, bo i reconeixent-li el rol d’ésser el primer crític seriós de l’economia burgesa.
Cent anys després, Lenin el situava entre el llistat de “socialistes romàntics”. Alhora, Luxemburg recuperava la polèmica entre McCulloch i Sismondi en obres com “L’acumulació del capital” (1913, https://www.marxists.org/catala/luxemburg/1913/index.htm).
Cent-cinquanta anys després, les experiències intervencionistes de la socialdemocràcia o del bolxevisme, introduïen altres factors sobre la qüestió de l’acumulació, i així les analitzava Paul Mattick en la seva obra del 1969 (https://www.marxists.org/catala/mattick/limits/index.htm).
Dos-cents anys després, alguns dels elements identificats per Sismondi són descartats en les grans anàlisis de conjunt. L’optimisme de McCulloch o de Say quant a l’autoregulació de l’oferta i de la demanda sembla ratificat gràcies a “200 anys de progrés” i, com a molt, s’identifiquen límits de caràcter planetari a aquest procés d’acumulació. Però en les realitats quotidianes i immediates de les classes populars d’arreu del planeta els mots de Sismondi semblen més avinents.
