En aquests dies del centenari de l’Armistici que, l’11 de novembre del 1918, va posar fi a la Gran Guerra, a la Primera Guerra Mundial, són poques les veus que s’han fixat en els esdeveniments ocorreguts durant aquell mes de novembre a l’Alsàcia-Lorena, i que conclouen el dia 22 amb l'entrada de les tropes franceses a Estrasburg.
En el marc del Segon Imperi Alemany, Alsàcia-Lorena era un Reichsland, un territori imperial governat directament per Berlín, i no pas vinculat ni a Prússia ni a cap altre dels estats d’aquella monarquia federal fundada a Versalles en el 1871. De fet, en una lletra d’aquell any a l’Emperadriu Eugènia, ja refugiada a París, el Kàiser Guillem I havia aclarit que l’annexió d’Alsàcia-Lorena a l’Imperi es justificava no pas en la germanofonia història de la seva població sinó en la necessitat de disposar d’un territori tampó en cas d’una “revanxa” francesa. La revanxa tingué lloc en el 1914, però durant tota la guerra, la línia del front anà més enllà d’Alsàcia-Lorena.
No fou fins l’octubre del 1918, que el Front Occidental col·lapsà. La guerra de desgast havia minat la capacitat de resistència d’Alemanya, malgrat els esforços del “socialisme de guerra” de l’alt comandament prussià. El col·lapse de l’Imperi Alemany feia pensar immediatament en el col·lapse del tsarisme rus escaigut un any i mig abans.
Retrospectivament, hom ha analitzat les clivelles existents en la societat d’Alsàcia-Lorena: francofília i germanofília, catolicisme i protestantisme. D’altres consideren que aquestes oposicions eren destinades a submergir-se en el contrast de classes socials en una regió industrialitzada: burgesia i proletariat.
En un moments de crisi el que semblava impossible esdevé possible. El mes d’octubre, les autoritats alemanyes havien deixat entendre que contemplaven que Alsàcia-Lorena accedís a rang d’estat dins de l’Imperi assolint una autonomia semblant a la dels altres estats membres. El 3 de novembre, l’Elsaesser-Bund telegrafiava al president Wilson per acollir-se al dret d’autodeterminació en el nom d’Alsàcia-Lorena. El 6 de novembre, a “Elsässer” el pare Sigwalt defensava obertament una República d’Alsàcia-Lorena, que fos neutral a la manera de Suïssa. En aquell moment, tot semblava indicar que la guerra suposaria, ni que fos a mig termini, la reincorporació a França, però Sigwalt sostenia que “un poble catòlic no es pot acomodar a un estat ateu”.
El 9 de novembre es constituïa a Mulhouse un Consell de Soldats i Treballadors, a l’estil dels soviets russos i sota la inspiració de l’aixecament dels mariners de la Flota Imperial a Kiel. El 10 de novembre es creen òrgans anàlegs a Colmar i a Estrasburg.
L’11 de novembre el Landtag, l’òrgan representatiu del Reichsland, sota la presidència d’Eugen Ricklin proclamava la República d’Alsàcia-Lorena com a estat independent, i s'erigia ell mateix com a "Nationalrat". Ricklin era justificat per l’abdicació i fugida als Països Baixos (país neutral) del Kàiser Guillem. Amb el col·lapse de l’Imperi, els lligams d’Alsàcia-Lorena amb Alemanya desapareixien. D’altra banda, la signatura imminent de l’armistici suposava el final de la guerra entre França i Alemanya.
La situació en aquell moment ja era prou confosa. Apareixien els elements de poder dual, entre el “govern burgès” de Ricklin i els “consells d’obrers i de soldats” que podien erigir una “República de Consells”.
Una base important per a la “República dels Consells d’Alsàcia-Lorena” la constituïen els 15.000 mariners de la província que servien en la Flota Imperial. Alguns d’ells havien participat en el moviment de Kiel del dia 3. D’altres ja havien tornat a casa, alguns amb la mirada posada en l’exemple de la República de Consells de Baviera proclamada el dia 9.
El 13 de novembre el Consell d’Obrers i de Soldats d’Estrasburg hissava la bandera roja a la Catedral d’Estrasburg, l’edifici més alt d’Alsàcia-Lorena.
Les autoritats del “poder burgès” confiaven en què la qüestió quedaria resolta amb l’arribada de les tropes franceses. Veien en la “República dels Consells” un intent de les tropes alemanyes de retindre Alsàcia-Lorena en el nom del socialisme, tota vegada que un govern de coalició de l’SPD i de l’USPD s’havia format a Berlin.
El cert és que la retirada de tropes alemanyes d’Alsàcia-Lorena, particularment a partir del 17 de novembre, deixà sense efectius als “Consells”. La bandera roja, però, encara onejava a la Catedral.
El 17 de novembre, l’exèrcit francès feia entrada a Mulhouse, Cernay, Altkirch i Ribeauvillé. El dia 18, el general Messimy entrava en Colmar. Les tropes franceses eren rebudes amb aclamacions, amb un esperit patriòtic francès que havia crescut en els darrers mesos. El dia 19, el general Pétain entrava a Metz.
El dia 20, es despenjà la bandera roja de la Catedral d’Estrasburg, amb la qual cosa es podia considerar conclosa l’etapa dels “Consells”. L’endemà les tropes franceses entraven en Estrasburg. L’ocupació militar francesa d’Alsàcia-Lorena es completaria el dia 26 de novembre.
Formalment, l’etapa “revolucionària” s’havia acabat, i fou reinterpretada com una “tragicomèdia”, com un caos de manifestacions, de pillatges, de tirotejos, alhora que d’intrigues i petites disputes.
El 5 de desembre el Consell Nacional (burgès) d’Alsàcia-Lorena proclamava el retorn de la província a França després d’un parèntesi de 47 anys. La qüestió catòlica es resolgué respectant la vigència del Concordat napoleònic del 1801 amb la Santa Seu (que havia estat abrogat el 1905 per la República Francesa, però mantingut pel Kàiser a l’Alsace-Moselle). La qüestió lingüística es resolgué amb l’oficialitat exclusiva del francès, i amb la consideració de l’alsacià com a “llengua regional”. Cent anys després, amb la consolidació de “l’eix franco-alemany”, Alsàcia-Lorena, i particularment Alsàcia, la posició de regió frontissa és assumida amb comoditat pels seus habitants.
