La tossuderia de les classes populars catalanes per guanyar la República el proppassat octubre a més de desemmascarar el règim del 78 com a perpetuador del domini de l’oligarquia franquista (alta burgesia catalana inclosa) ens ha deixat una colla de lliçons per al futur que hauríem de saber aprofitar.
1. El poble, autoorganitzat i mobilitzat és imbatible. El Primer d’Octubre de 2017, l’Estat va ser derrotat políticament per tots aquells sectors que es van mobilitzar per organitzar, defensar i votar en el referèndum, malgrat la intimidació prèvia i els intents d’aturar la votació amb la violència policial. Sense els CDRs i tot el dispositiu de votació, això no hauria estat possible. Necessitarem durant molt de temps aquesta mena d’eines.
2. L’empenta del poble és decisiva per fer avançar qualsevol procés polític. Des del 27-S de 2015 fins al Primer d’Octubre la pressió de l’Estat sobre el govern de la Generalitat, les organitzacions independentistes i els partits va ser màxima i això va provocar dubtes, vacil·lacions i insuficiències; sense la pressió i la mobilització popular no s’hauria arribat al referèndum. Aquesta mateixa empenta ha decantat políticament les classes populars i ha fet avançar el bloc republicà més lluny que mai. I seguim amb una majoria social que encara vol decidir el seu futur, com persistentment mostren els resultats electorals i tota mena de sondejos. La mobilització popular prolongada serà l’única garantia per avançar cap a la República.
3. Per fer efectiva la República cal un marc d’acord estratègic. Amb moltes insuficiències, és cert (com hem vist al llarg de les setmanes posteriors), però es va aconseguir finalment una unitat important del bloc independentista/republicà al voltant el referèndum i això va permetre guanyar aquella confrontació. El que ha fet insuficient aquella victòria no ha estat ni la quantitat de gent mobilitzada, ni l’actitud dels governs europeus sinó la incapacitat de defensar-ne el resultat des dels partits, associacions i institucions, i la colla d’actuacions incoherents que s’han produït després. Generar acords estratègics entre totes les forces republicanes determinarà el futur del nostre procés d’autodeterminació.
4. L’Estat no podia ni podrà negociar un referèndum d'autodeterminació, no pas per impediments legals (el text constitucional), sinó perquè el Règim del 78 va ser concebut per preservar el poder de l’oligarquia espanyola i els seus equilibris interns (i això inclou el manteniment de la subordinació de les burgesies catalana i basca al projecte supremacista nacional espanyol) i acceptar el dret a decidir seria qüestionar-lo en uns moments on aquesta oligarquia és més vicària que mai dels grans fons d’inversió internacional (les empreses de l’IBEX35 ja no són de “capital espanyol) en què podria ser fàcilment reemplaçada pels amos reals. Qui va especular amb la idea d’una negociació in extremis per permetre el referèndum es va equivocar tant com qui especula amb una negociació futura. L’Estat només s’asseurà a negociar una retirada (que no vendrà com a tal, sinó que engegarà una operació d’imatge per fer creure a la població espanyola que els independentistes han estat derrotats) quan la seva situació sigui insostenible.
5. Com que l’Estat no està en condicions de negociar, la repressió en totes les seves formes (ofensiva policial i judicial, assetjament mediàtic dels mitjans del règim, agressions feixistes…) ha estat i serà la seva forma principal d’actuació política. A través de l’amenaça volen que els partits i les institucions reculin en els seus plantejaments i es renunciï a la República, i que el nostre poble es desmobilitzi. L’onada creixent d’agressions feixistes, no és un fenomen aïllat, sinó que en forma part i més d’hora que tard es coneixeran els detalls de com es coordinen i dirigeixen des dels aparells de l’Estat. Des d’aquí volem constatar la dignitat amb la qual presos i preses i exiliats i exiliades estan resistint la violència institucional de què són víctimes. La fermesa política, la denúncia de l’arbitrarietat de les actuacions judicials i de les complicitats polítiques han de ser elements centrals de la resistència a la repressió. La mateixa extensió i duresa d’una repressió en pretendre frenar un un procés polític de masses és el seu punt feble; desemmascara el profund sentit antidemocràtic del Règim i genera contradiccions quan no aconsegueix els seus objectius. És el que estem veient amb el cas de les ordres europees d’extradició o tota la ficció judicial que pretén justificar els empresonaments i la persecució judicial dels Jordis i polítics independentistes.
6. Si Europa ens mirava, ho feia, com fa amb els refugiats, amb voluntat i capacitat d’intervenció zero. I això no canviarà. O dit altrament, la Unió Europea no pensa fer res per alterar l’status quo, independentment de la violació de drets fonamentals, de la mateixa manera que és incapaç de fer respectar altres drets fonamentals, com el de refugi, tal i com tràgicament veiem cada dia. S’acomodarà sempre als fets consumats, per tant l’autodeterminació només arribarà per la nostra capacitat de guanyar-la i defensar-la.
7. Els pilars del règim, no són només els aparells de l’Estat (que com més pregona la suposada “separació de poders”, n’evidencia la seva inexistència). Per imposar el règim del 78 (i per sostenir-lo ara), va caldre acompanyar la coerció de l’Estat amb un aparell de propaganda massiva (els grans mèdia espanyols i catalans) i uns partits i sindicats que el legitimessin, els que van renunciar a la ruptura democràtica a canvi de les engrunes del règim. Això explica les actituds del PSOE, (i, ai las, de la direcció de Podemos que ha decidit transformar-se en una peça més de l’”esquerra” oficial espanyola) i de les cúpules d’ICV, CCOO i d’UGT. La seva existència depèn del manteniment del règim, per això s’han oposat i s’oposaran a la República.
8. El marge d’actuació de les institucions actuals, està limitat per la seva pròpia naturalesa, si bé poden contribuir amb accions simbòliques i de defensa de drets fonamentals (cosa que caldrà que facin), no es pot passar de la legalitat del 78 a la legalitat republicana sense ruptura. Caldrà la creació d’institucions alternatives, que obeeixin a la majoria social, quan es vulgui realment fer possible la República.
