De vegades, les coses no són el que semblen, ni semblen ben bé el que són. El que hi va haver el 21 de desembre va ser, sobretot, un Referèndum sobre la República Catalana, això sí, amb trampa ja que no permetia una resposta binària i les opcions eren 3:
a) República, que es va imposar amb un 48% dels vots,
b) seguir amb el Règim del 78, que va obtenir un 44% i
c) no pronunciar-se, que va tenir un 8% de suport.
He dit trampós perquè ja se sap que si no hi ha resposta binària, és gairebé impossible assolir més d’un 50% dels vots, així és, per exemple, com Estats Units ha plantejat sempre els referèndums a Puerto Rico, per mantenir el seu estatus de colònia, encobert sota l’eufemisme d”Estat Lliure Associat”.
La victòria de la República, a més, es produeix amb un augment en vots i percentatges per l’independentisme justament en aquelles ciutats i barris on històricament era més feble, bo i demostrant que el desig de construir la República Catalana és present arreu del nostre país i creixent entre els sectors populars.
Amb la victòria republicana, es va revalidar políticament el Referèndum de l’1 d’octubre, el que les classes populars catalanes organitzades van saber defensar. Ni la ferotge repressió, amb els Jordis i amb bona part del govern a la presó i a l’exili, ni la persecució inquisitorial a l’independentisme amb la descarada parcialitat de la Junta Electoral Central i amb la imposició d’un règim polític d’excepció amb el pretext de l’article 155 de la Constitució, ni el bombardeig de la major part dels mitjans de comunicació sotmesos als interessos de l’IBEX35, ni les agressions feixistes, no han pogut evitar una derrota sense pal·liatius del règim continuador del franquisme.
I això ha estat així perquè una part molt important del nostre poble es va adonar, sobretot a partir del 20 de setembre, que sense mobilització i organització no seria possible la victòria.
Els més de 2 milions de vots dels dies 1 d’octubre i 21 de desembre, les urnes, les paperetes i els col·legis oberts el dia 1 d’octubre enfront el desplegament i la brutalitat policial són mèrit d’aquestes classes populars que s’han mantingut fortes quan des de les institucions es vacil·lava.
Sense aquesta auto-organització (essent-ne els Comitès de Defensa de la República, un dels millors exponents) i determinació popular, les aturades i les vagues generals d’octubre i novembre que han fet tremolar el règim no haurien estat possibles.
Ara, per tant, ens toca fer República, des del carrer i des de les institucions, amb fermesa i inetl·ligència, no només perquè ho mereixem, sinó, sobretot perquè només plantant cara al Règim del 78 podem avançar en la conquesta drets socials bàsics avui negats o limitats (habitatge, treball, salut, educació) i que s’han de garantir a tothom si volem que aquest sigui un país on valgui la pena viure.
