Aquesta fotografia no em representa, @catsiquesespot es va presentar pel referèndum i #procésconstituent no per fer de mariachis de l’statusquo” va piular en David Companyon en veure una foto on Joan Coscubiela feia costat al bloc PPSC’s, excusant-se en la resolució del Consell de Garanties Estatutàries per deslegitimar la convocatòria del Referèndum a la tardor. I és que a mesura que s’acosta la confrontació entre la legitimitat del mandat popular i l’immobilisme, la neutralitat s’ha fet impossible. En l’àrea política anomenada “dels comuns” veiem cada cop més clara la contradicció entre els sectors independentistes o simplement autodeterministes conseqüents (EUiA, altres diputats a títol individual), com David Companyon, Joan Josep Nuet o Joan Giner i els patrtidaris de la supeditació a l’statusquo com Joan Coscubiela o Lluís Rabell, que s’alineen sistemàticament, no amb les tesis unionistes, sinó amb les negacionistes del dret a decidir. Tant se val quina sigui l’excusa, la imputació de la Mesa del Parlament, el dicatmen del Consell de Garanties Estatutàries o la reforma del Reglament del Parlament per evitar que un Tribunal Constitucional , investit de poders inquisitorials, pugui bloquejar el debat i l’aprovació de les mesures legislatives per fer efectiu el mandat popular. I és que ara mateix la contradicció NO és entre independència i no-independència, sinó entre la voluntat de la immensa majoria de la societat catalana que vol decidir el seu futur polític i un Estat que -amb els seus corifeus- vol impedir-ho. Sense resoldre aquesta primera contradicció, discutir sobre models de relació entre els Països Catalans i l’Esta Espanyol és tan inútil com discutir sobre el sexe dels àngels.
1.El Referèndum té un mandat popular explícit
El Dret a Decidir té el suport explícit de 83 diputats/ades sobre 135 del Parlament de Catalunya, que es van presentar a les darreres eleccions amb el compromís d’exercir-lo de forma clara i inequívoca.
TOTES les enquestes d’opinió, siguin fetes pel CEO, el CIS o encarregades pels diversos mitjans de comunicació -també els més hostils al procés d’autodeterminació- coincideixen a donar un suport de com a mínim el 70% a la celebració del Referèndum. No hi pot haver cap dubte sobre aquest punt i és a més coherent amb la història del nostre poble, les classes populars del qual, des de l’Edat Mitjana han reivindicat el dret d’autogovernar-se i autodeterminar-se, des de les revoltes pageses fins a l’Assemblea de Catalunya (que plantejava explícitament l’exercici l’Autodeterminació entre els seus objectius), passant per les Guerres dels Segadors, de Successió o els aixecaments populars del segle XIX. Aquest component ha estat acreditat per tota la historiografia rigorosa - no només la independentista- essent-ne un dels seus darrers exponents el llibre de Josep Fontana “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” (.
2. El Referèndum és legítim i és una exigència democràtica
A aquestes alçades de la història, no hi ha altra manera millor d’aclarir com es concreta la voluntat d’autodeterminar-se, si amb la constitució d’una República independent o no, que demanar-ho directament i així cada persona pugui triar lliurement la seva posició política. I com que es tracta d’una tria binària: “vol la ciutadania catalana endegar el procés constituent de construcció de les seves pròpies estructures polítiques independentment de les de l’Estat Espanyol o no?” el millor instrument és el Referèndum. Quan hi ha una majoria clara de la població que explícitament vol decidir en una qüestió rellevant, defensar aquest dret ja no és qüestió de ser independentista sinó de ser demòcrata i prou. El fet que la legislació i les estructures vigents s’utilitzin com a excuses per evitar-ho, només demostra que no són al servei del poble, sinó de l’statusquo i que s’han de canviar. És inacceptable, en nom de la democràcia, sotmetre’s a les imposicions “manu militari” d’una constitució (com va passar amb el seu article 2), les mutilacions arbitràries d’un estatut fetes per un Tribunal Constitucional amb part dels seus membres morts i fora de mandat o la conversió capciosa d’un òrgan consultiu en legislatiu, executiu i judicial, violant de passada qualsevol aparença de separació de poders.
Ja ho sabem que el problema de fons és la inexistència de cap projecte polític espanyolista (de dretes o d’esquerres) que respecti la voluntat d’autodeterminar-se dels catalans i per això no volen un Referèndum en el qual només poden oferir mantenir un statusquo àmpliament rebutjat. Però el dret a decidir d’un poble que es percep així mateix com a sobirà preval sobre les excuses pseudolegals.
Per això és totalment incompatible dir-se d’esquerres i no assumir que cal el Referèndum perquè el nostre poble pugui decidir i que el seu posicionament sigui independentista o no no és rellevant en aquest punt, serà en tot cas quan hi hagi el Referèndum convocat que podran defensar les alternatives. I serà totalment incoherent amb els principis democràtics si CSQEP o les forces polítiques vinculades als “comuns” segueixen fent de mariatxis de les maniobres de l’Estat per castigar openalment o impedir el debat polític i el Referèndum que vol la immensa majoria del nostre poble.
