Entre el primer de novembre del 1871 i el 13 de gener del 1872, van aparèixer al diari «La Independencia», de Barcelona, dotze articles amb el títol comú d'El patriotismo social. Es tracta d'uns textos que, com tants d'altres, han romàs, durant anys i panys, arraconats a les golfes del nostre passat.
Cal destacar que els esmentats dotze articles, obra de Josep Narcís Roca i Ferreras, no van signats. Aquesta dada sembla indicar que el seu contingut doctrinal era plenament assumit pel periòdic en el qual foren publicats, un diari de considerable difusió, amb una edició al matí i una altra al vespre, que era portaveu del republicanisme democràtic federal de Catalunya i que pretenia mantenir una posició eclèctica entre els «intransigents» del «tot o res» (els «separatistes», els del «guerra a Madrid!») i els «benèvols». I si sembla evident que responien al criteri general de la redacció de «La Independencia», en les pagines de la qual, durant més de dos mesos, anaren marcant una peculiar visió del patriotisme lligat a l’internacionalisme proletari, podem arriscar-nos a suposar que el seu contingut comptava amb un ampli consens entre el republicanisme democràtic federal català. En tot cas, és possible que produïssin una certa perplexitat entre els qui, seguint una opinió molt generalitzada en aquella època, creien que «patriotisme» i «internacionalisme» eren conceptes antagònics.
Els dotze articles publicats a «La Independencia» amb el títol comú d'El patriotismo social, és ben probable que constitueixin la primera teorització coherent de la qüestió nacional en relació amb l’internacionalisme pro- letari. I no deixa de ser ben significatiu que aquesta teorització hagués estat elaborada precisament a Catalunya. L'estudi que hom hi fa de la vitalitat i persistència dels diferents fets nacionals (nacions naturals, ètnies i no pas Estats) i del seu endegament en el marc d'una futura Europa supranacional, socialista o comunista, constitueix una anticipació, i en molts aspectes una superació a l'avançada, de l'ideari catalanista-socialista exposat pel doctor Martí i Julià a començament del segle XX; i podríem aventurar-nos a dir que, en bona part, s'anticipa als escrits bàsics de Lenin sobre els problemes de política nacional i internacionalisme proletari.
Des de bon començament, l'autor d'aquest estudi estableix l’existència de dues menes de patriotisme que, no solament queden ben delimitades, sinó que són considerades antagòniques. Tenim, d'una banda, el patriotisme «agressiu, bel·licós, orgullós, dominador, fatxenda, tirànic, instrument dels dèspotes» i, de l'altra, el patriotisme «defensiu, amigable, fraternal, pacífic, emancipador, humanitari, social». Del primer (el de Rússia, Estats Units d’Amèrica, Anglaterra, França, Castella...), acabarà dient-ne «patrioteria»; del segon (el d'Irlanda, Polònia, Bohèmia, Galícia, País Basc, Catalunya...), «patriotisme» a seques. L'un equival al nacionalisme expansiu, imperialista; l'altre, al de les lluites d'alliberament nacional.
L'autor d'aquests dotze articles ens diu que és inútil el propòsit d’ofegar el sentiment de pàtria per a passar a assumir tothom un únic i uniforme sentiment: el de la humanitat. Per més que la teoria de la pàtria universal hagi estat «cent vegades reproduïda per diferents sectes i filòsofs ja a l'antiguitat i que avui dia sigui encomiada pels més "avançats" com un gran progrés», mai no ha assolit d'arrelar en la consciència dels homes. Ni l'Església catòlica, ens fa notar, malgrat la seva puixança i l'esforç; que hi ha posat, no se n'ha sortit. Pensa que per a poder arribar-hi, si més no en la «civilització europea», caldria destruir els llibres d’història i els monuments artístics, establir un rigorós pla de censura en els mitjans de comunicació i en els plans d'ensenyament, dictar arreu uns programes d'educació uniformes i imposar a tothom una mateixa llengua. «Es a dir, una veritable Inquisició, una tirania irrealitzable.» Però, així i tot, acabaria sorgint un nou patriotisme, l'europeu, engendrat per les diferencies de raça i civilització dels pobles d’Àsia, Àfrica, Amèrica i Oceania.
Tenint-ho en compte, creu que el que cal fer, «i ja s’està realitzant, no és pas perseguir amb qualificatius durs ni amb violències d’altra mena un sentiment natural i indestructible en la gran majoria dels homes, sinó rectificar-lo i donar-li bona direcció», redreçar-lo i establir-lo sobre bases més racionals, procurant així de fer impossible que els «tirans de tota mena», que adonant-se de la força del sentiment patriòtic l'han manipulat, atiant uns països contra uns altres i desviant l'atenció del poble del seu millorament polític i social, puguin continuar exercint el seu domini.
Per a oposar-se eficaçment als «tirans de tota mena» que manipulen el patriotisme només atents a llur propi profit, l'autor d'aquest estudi ens diu que el que primer cal fer és, precisament, fomentar el «patriotisme defensiu», el «patriotisme social», en el qual, ja que es tracta de l’antídot natural del «patriotisme expansiu o opressor», ha de basar-se la concepció d'una futura humanitat sense fronteres. El «patriotisme social, defensiu», encarregat d'acabar amb l'opressió nacional, amb els imperis, serà també el que, en una futura societat comunista sense fronteres, impedirà que, invocant l’internacionalisme i hissant la bandera roja de la mateixa manera que ara s'invoca la grandesa de la pàtria, certes comunitats que hauran he- retat les maneres de fer de l'imperialisme capitalista continuïn, d'una manera o altra, explotant els països més petits i més febles; farà que la gran pàtria internacional sigui de tothom en un pla d'igualtat, i no pas més d'unes comunitats nacionals que no pas d'unes altres, que viurien en inferioritat de condicions.
***
L'autor d'El patriotismo social -Josep Narcís Roca i Ferreras- està d'acord amb el lema «llibertat i pàtria», però rebutja el de «pàtria i llibertat»; creu que la «llibertat» ha de ser anteposada a la «pàtria», ja que sense llibertat la pàtria no existeix. Considera lògic que els qui viuen oprimits i explotats en el seu propi país se n'estimin més un altre que els doni un major grau de llibertat i benestar; i, també, que per tal d'alliberar-se del jou que els imposen els seus propis compatriotes cerquin ajuda estrangera. Al capdavall, afegeix, és això el que sempre ha fet la classe social que deté el poder quan ha tingut por de perdre'l.
L'internacionalisme proletari, per tant, és no solament una necessitat per als qui lluiten per llur alliberament social, sinó, també, un dret irrenunciable; només amb la unió dels obrers de tot el món poden ser combatudes amb eficàcia les classes privilegiades que, a cada país, exploten llur propi poble. I, ens repeteix l'autor d'El patriotismo social, aquest internacionalisme, alhora que fa possible l'alliberament del proletariat a tot arreu, és «antagonista, contradictor i negatiu del patriotisme agressiu, dominador i militarista.»
Tenim que l'internacionalisme proletari -en combatre el «patriotisme agressiu, dominador i militarista», el patriotisme que, quan no posa entrebancs de tota mena entre els pobles, estableix entre ells el «llaç» d'unitat de les «cadenes»- coincideix amb el «patriotisme social, defensiu», en virtut del qual el proletariat no solament combat contra la burgesia del seu propi país, sinó contra qualsevol mena de gent d'altres terres que vulgui imposar-se-li en qualsevol aspecte. Aquest «patriotisme social, defensiu» constitueix el complement indispensable de l'internacionalisme proletari. És així com hom arriba a la formulació de la lluita d'alliberament popular integral; o sigui, de l'alliberament nacional i social alhora, units tots dos en un procés d'emancipació que els fa consubstancials.
Enfront del patriotisme «agressiu, bel·licós, orgullós, dominador, fatxenda, tirànic, instrument dels dèspotes», es dreça, indissolublement lligat a l'internacionalisme proletari, el patriotisme «defensiu, amigable, fraternal, pacífic, emancipador, humanitari, social».
Viuen en un encegament absolut, ens diu l'autor dels dotze articles que comento, els qui, en nom de l'internacionalisme, volen eliminar tota mena de patriotisme, àdhuc el «patriotisme defensiu, social». El que precisament cal, afirma, és que el «patriotisme social, defensiu» sigui fomentat per tal de contrarestar el patriotisme agressiu, dominador, imperialista que impedeix d'assolir una comunitat internacional sense explotació de cap mena.
És lògic, fa notar, que cap poble no vulgui ser dominat pels oligàrquics del seu propi país ni pels qui puguin venir de fora. És just que tots els pobles rebutgin ser manats per estrangers; la qual cosa, adverteix, no vol pas dir que hagi de ser impedit que gent d'un país se'n vagin a viure a un altre; és més, creu que no és corrent que algú senti odi o antipatia envers els estrangers que no tenen afany de domini; «l'antipatia que entre ells es tenen francesos i alemanys, francesos i italians, francesos i anglesos, francesos i espanyols, castellans i catalans, castellans i gallecs, castellans i basco-navarresos, per exemple», és deguda al xoc entre el patriotisme dominador i el «patriotisme social, defensiu» que sorgeix com a antídot contra l'opressió.
Situant-nos a la península Ibèrica, posa en relleu que l'únic patriotisme que senten els catalans és el «social», el «defensiu». «És que potser els catalans volem dominar els castellans, els aragonesos, els bascos, etc?», es pregunta. I aclareix: «El nostre patriotisme se cenyeix a no voler que ens dominin, a desitjar el nostre moviment lliure, la nostra autonomia». No són, doncs, els catalans, ens fa notar, els culpables de les antipaties entre els pobles ibèrics, com no ho són els bascos, ni els gallecs: «Si se'ns argüís que a Espanya encara hi ha certes antipaties entre unes i altres nacionalitats, diríem que la culpa no és de les més orientals i septentrionals, pacíficament i defen- sivament patriòtiques com els suïssos i els belgues, per exemple, sinó de les més centrals i meridionals, que en ales del patriotisme agressiu i dominador s'han donat i encara es donen aires i realitats de conquistadors i de superiors, havent emprat la il·legalitat i la violència per a sotmetre les més lliures a la monarquia absoluta i a l'explotació militar, clerical i burocràtica o covachuelista.» I afegeix: «Mentre a Espanya hi hagi unes" províncies" que encara conservin vestigis d'aquells sentiments liberticides i conquistadors que van triomfar definitivament el 1714 sota el primer Borbó, hi haura altres "províncies" que conservaran un esperit recelós i antipàtic envers elles i un sentiment viu de patriotisme "provincial" o antic nacional; o bé catalans, aragonesos, valencians; gallecs, basco-navarresos, etc., hauran estat ja homes que, en dignitat política, passen a ser mers bimans.»
Continuant amb la problemàtica de la península Ibèrica, l'autor d'El patriotismo social posa en relleu que, format el binomi «Castella - Església catòlica romana», «l'espanyolisme ha servit per a afavorir l'hegemonia del centre, per a subjugar els altres grups polítics o antigues nacionalitats (Estats de la Corona d'Aragó, Navarra, Bascongades), per a enfonsar-les en la monarquia absoluta i en la centralització administrativa, per a donar a un grup polític un ceptre de ferro que serveixi per a assotar els altres grups».
Totes les nacions, fa notar l'autor d'El patriotismo social, han efectuat accions, han tingut comportaments dels quals s'haurien d'avergonyir; però res no justificaria que, en nom de l'universalisme o de l'internacionalisme, deixessin d'enorgullir-se de les lluites d'alliberament sostingudes pels seus avantpassats, de la mateixa manera que les classes populars no tenen per que deixar de commemorar llurs èxits en la lluita d'emancipació social contra les classes privilegiades del propi país. El poble català, per tant, ha de commemorar l'aixecament dels Segadors i la Guerra contra Felip V, ja que aquestes lluites van ser defensives. Cal reivindicar les lluites d'alliberament passades, tot lluitant contra l'opressió i l'agressió actuals.
A El patriotismo social és denunciat l’imperialisme de Castella, dels Estats Units, de Rússia, d'Alemanya, d'Anglaterra, de França... i, lúcidament, hi és previst el que podria passar -es referia a un futur que ja és el nostre present i el nostre passat immediat- en una societat sense classes que hagués heretat els hàbits imperialistes de les antigues oligarquies.
***
Tot defensant sense subterfugis, fins a les darreres conseqüències, l'internacionalisme proletari i enfrontar-se, al mateix temps, amb els qui, dient-se internacionalistes, no tenien en compte els drets nacionals dels països sotmesos, Roca i Ferreras preveu que, de la mateixa manera que en els països capitalistes dominadors de la seva època les classes populars, en general, veuen amb bons ulls les annexions i l'explotació d'altres pobles dutes a terme per les oligarquies de llur propi Estat, és ben probable que en un regim comunista, ja sense Estats ni fronteres, una determinada ciutat o una determinada ètnia senti la temptació de sotmetre'n o d'explotar-ne d'altres. Aleshores, per a oposar-se a aquest nou patriotisme, agressiu, dominador, que, és clar, ja no duria el nom de patriotisme, sorgiria, amb el nom que fos, el patriotisme dels amenaçats, dels explotats, dels vençuts: «Podria succeir que un dia un dels grans pobles o races, el germànic o l'eslau, per exemple, tractés d'imposar la seva dominació damunt dels altres, no ja sota lemes militars i imperials, sinó sota lemes cosmopolites i socials, i torçant el curs i interpretació de les idees més avançades, procurés subjugar els altres pobles, si no políticament, en l'aspecte econòmic. (...) En determinat cas, la bandera roja podria, com les de França, Rússia, Alemanya, etc., ser conquistadora, agressiva, asservidora. (...) Aquest poble podria invocar l'abolició del patriotisme; però obeiria als impulsos de l'a- gressiu, del subjugador, si bé donant-li un nom diferent. (...) Tal educació política en dret internacional reben dels seus imperis militars i absoluts els russos i els alemanys, que un dia, després d'una gran revolució política i social, podrien les comunes federals russes o les alemanyes aspirar a exercir un predomini sobre les austríaques, les bohèmies, les poloneses, les suïsses, belgues, holandeses i franceses tant com avui dia els imperis de Rússia i Alemanya l'exerceixen sobre els altres Estats com a "grans potencies", i més encara. En tal cas, els austríacs, bohemis, francesos, etc., tindrien dret a desplegar els sentiments més enèrgics del patriotisme defensiu i a resistir amb totes les seves forces, perque no es tractaria de federació entre totes les comunes, sinó de predomini d'un grup d'elles sobre les altres. (...) I en aquesta obra de subjugació, el patriotisme social prescriu d'oposar vigorosa resistència, perque no consent predomini, sinó igualtat davant la llibertat, és a dir, llibertat per a tothom.»
Contraposant els seus plantejaments als dels qui consideraven que la reivindicació dels fets nacionals era incompatible amb qualsevol mena de projecte internacionalista, veiem com s'allunya de Proudhom, força en voga en la Catalunya d'aquella època, per a apropar-se a Marx, que hi era pràcticament desconegut. I, com a conseqüència d'aquesta peculiar manera d'inserir-se en la realitat social, el trobem coincidint amb els plantejaments que farà Lenin. quaranta anys després.
Lenin, que posa els cinc sentits en la predica de la més estreta unió de tots els proletaris d'arreu i, al mateix temps, en la defensa radical de l'autodeterminació de les nacions, considerada com a exercici sense limitacions de la independència política, tot recordant-nos constantment que «el programa nacional de la democràcia obrera exigeix: cap privilegi per a cap nació o idioma; solució absolutament lliure i democràtica del problema de l'autodeterminació política de les nacions, és a dir, de la seva separació com a Estat», s'adona que «el proletariat no es convertirà en sant ni quedarà redimit d' errors i debilitats pel sol fet d'haver dut a terme la revolució social. (...) Les antipaties nacionals no desapareixeran de seguida; l'odi -completament legítim- de la nació oprimida a la nació opressora continuarà existint durant cert temps; només es dissiparà després de la victòria dels socialisme i després de la implantació definitiva de relacions plenament democràtiques entre les nacions. Si volem ser fidels al socialisme cal que, ja des d'ara, ens dediquem a l'educació internacionalista de les masses, impossible de realitzar entre les nacions opressores sense propugnar la llibertat de separació de les nacions oprimides» (els subratllats són de Lenin mateix).
Seria ben fàcil d'arrenglerar molts altres textos de Lenin que podrien haver estat escrits per l'autor d'El patriotismo social. Hom diria sovint que és en El patriotismo social on Lenin ha anat a cercar bona part de les for- mulacions doctrinals sobre la política nacional i l’internacionalisme proletari. És que quan Lenin diu que «cal distingir entre el nacionalisme de la nació opressora i el nacionalisme de la nació oprimida, entre el nacionalisme de la nació gran i el nacionalisme de la nació petita», i que, «en relació amb el segon nacionalisme» els «integrants d'una nació gran gairebé sempre són culpables en el terreny pràctic i històric d'infinitat d'actes de violència», no tenim, també, la sensació d'escoltar l'autor de El patriotismo social? I quan llegim a El patriotismo social que «el moviment d'emancipació obrera (...) tendeix a fer que els homes de tots els països i regions siguin lliures, no tan sols de la coacció dels del seu propi país o compatricis seus, sinó dels homes dels altres països o estrangers; tendeix a fer que la direcció dels homes i afers de tots els països estigui en les mans d'ells mateixos i no en les mans d'uns quants del mateix país o en mans dels homes d'altres regions», no sembla que escoltem Lenin?
Crec que ens obliga a serioses reflexions la constatació del fet que en la Catalunya de l'any 1871 existís qui feia una mena de plantejaments sobre els fets nacionals i l'internacionalisme proletari que, insòlits en aquella època, trigarien encara bastants d'anys a adquirir carta de naturalesa entre les avançades dels moviments socials d'arreu; i que aquests plantejaments apareguessin en un diari d’àmplia difusió que, en publicar sense signatura els dotze articles que els contenien, ens inclina a creure que se'ls feia seus.
