Nosaltres som la terra. I la volem, la mare,
Ben nostra... ¡per a nosaltres, de la muntanya al pla!
–Prudents! Som la canalla. Som els esclaus encara,
Però tenim un dia –el nostre– el de demà.
(D. Ruiz. El dia dels homes de fang)
Sí. El demà serà nostre. Nostres són l’ahir i avui mateix. Que riguin! Que es mofin! Que blasmin! Els que vinculin l’obra total de la redempció amb els discursos i amb les polèmiques erudites i assenyades. Una paraula resumeix totalment les seves actuacions patriòtiques: Política.
Una altra paraula defineix la nostra: Sacrifici.
Heus aquí, catalans fidels a la Pàtria, les divises ben clares i ben concretes. La política no obstant, ha vingut ratificant els camins fressats pel sacrifici. Estat Català, denominació política a la fi, segellarà al final l’anonimat heroica. Hi ha sector que cada dia guanya una bandera o un casinet de barriada. Perfectament, perquè abans aquesta bandera ha estat nostra. Un dia vindrà que la pròpia bandera esdevindrà triomfant i la passejaran triomfants uns cavallers honorables de la futura Legió d’Honor de Sant Jordi. Seran els polítics. Però la política a Catalunya, com a tots els pobles de la terra, s’escriu al marge de la història. La política no ha fet triomfar ni una nació esclava, ni una classe social. Quan se’ns acosti prop nostre una vocació política, traguem-nos el barret i acomiadem-nos atentament, com un home fa en deixar pietosament un cadàver a la darrera estada. La política és un militarisme civil. I com ell, és necessari a mitges. Abans que Talleyrand o Thiers o Napoleó Bonaparte, Camil Desmoulins cantant «La Marsellesa» vers el patíbul,
Abans de Collins o Griffith –si a Irlanda són possibles els polítics– Sir Roger Casemend zigzaguejant el cos inert de la forca estant. Ara mateix Gandhi ha escrit en el seu evangeli nacional: «La nostra arma és el nostre propi dolor.»
El mèrit que reconeixem a Prat de la Riba, és el seu treball silenciós en l’esforç de la renaixença nacional. En canvi, la seva política ha fallit; com falliran també totes les orientacions que dimanin de la seva orientació política.
Els utopistes primer, els idealistes i els somniadors després, són l’avanguarda dels exèrcits alliberadors. Inútil assenyalar camins a seguir. Els homes de la terra, els fills de la terra, no seguiran altre camí que el que dicta la veu de la sang. Serà acomplert el fet inexorable. Ni es detura l’aigua del riu enmig del temporal, ni es mata l’olivera serrant-la prop d’arrel. Un dia qualsevol vindrà que l’aigua correrà tranquil•la i juganera, i sota la blavor del cel, al caire del marge, el vent fimbrejarà un rebrot d’olivera recent florit: l’esperit pur dels patriotes radicals és l’esperit que està en més pregon contacte amb la naturalesa.
És un esperit pur i senzill, perquè té el do de la natural efusió. Surt dels cercles centrals de la unitat circumferèncica. Tot l’altre són les darreres vibracions. Són notes marginals al fet viu i palpitant de l’alliberació. Per això la política catalana ha hagut de caminar pel camí fressat pels apolítics. D’una a una ha anat ratificant les posicions.
La Lliga Regionalista, tot fent un maquiavèl·lic retrocés, ha hagut –per altra banda– de llançar al camp de la reivindicació nacional tot el gros del seu exèrcit per privar que les posicions les ocupessin els iconoclastes. Serà endebades. Un sol patriota pot llançar en un magne gest heroic totes les combinacions per terra.
Per això diem que el demà serà nostre, com ho era l’ahir, com per això tots els sectors nacionalistes han d’anar agafant les banderes que nosaltres deixem per un més enllà.
Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)
