Quan l'any 1707, Felip V ocupa el Regne de València i, al·legant el "justo derecho de conquista", hi aboleix els òrgans d'autogovern, el monarca vencedor expressa clarament que la submissió que exigeix als valencians la imposarà a tots els altres pobles peninsulars que caiguin sota el seu domini. Ben explícitament declara: "He juzgado por conveniente (...) reducir todos mis reinos de Espana, a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernàndose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loadas y plausibles en todo el universo".
Felip V, i amb ell les oligarquies que li donen suport perquè en ell troben suport els seus interessos, comença a fer realitat el vell projecte del comte duc d'Olivares frustrat el 1640 per l'alçament dels segadors.
Però, per molt que apel·li sense embuts al dret de conquesta, per al qual dret, si és que el considera just, no cal que cerqui cap mena de justificació tocant a la forma de fer-lo efectiu, Felip V sent la necessitat d'aclarir el perquè, entre les diverses lleis dels seus diferents reialmes, són precisament les de Castella les que tria a l'hora de reduir-los tots a la uniformitat. És per això que afirma que es tracta d'unes lleis amb les quals el món s'embadaleix.
És evident —ja ho era quan el comte duc d'Olivares parlava d'imposar arreu "un rey y una ley"— que del que es tracta és d'estendre i de consolidar l'absolutisme arreu. Aquelles lleis "tan lloades i plausibles en tot l'univers", no són pas unes lleis que els castellans hagin volgut, sinó precisament unes lleis que els havien estat imposades per a dominar-los i explotar-los. El poc o molt protagonisme que, tenint en compte els condicionaments de l'època, havia pogut tenir el poble castellà en l'ordenació de la seva vida col·lectiva, havia desaparegut completament l'any 1520, en ser derrotats els comuners a Villalar. Si ara hom es referia amb èmfasi a l'alta virtualitat de les lleis de Castella, era per a emmascarar els veritables propòsits del conqueridor: aplicar a tots els pobles que anaven formant part de la monarquia borbònica unes formes de dominació que ja havien servit per a convertir els castellans en dòcils vassalls. I de retop, en estendre l'opressió a les altres nacions de les quals esdevenia monarca, Felip V consolidava l'esclavitud del poble que nodria de combatents el seu exèrcit i que, amb l'ajuda de França, li donava el triomf.
Les bases de l'Estat espanyol únic eren posades sota el signe de Castella; en nom de Castella. I la llengua de Castella esdevenia l'única llengua oficial d'aquest Estat. Per aquest camí, el poble oprimit de Castella tenia la sensació d'haver esdevingut el poble elegit; afalagant-lo, tocant-li els més íntims ressorts de la vanitat, era empès a reblar les seves pròpies cadenes tot encadenant els altres pobles.
Ho veien ben clar els defensors de la Barcelona assetjada des del juliol del 1713 fins a l'li de setembre del 1714. El discurs pronunciat per Ferrer i Ciges a la Junta de Braços del 25 de juliol del 1713 és ben eloqüent en aquest sentit: "No he de callar els falsos pretextos dels quals els ministres castellans, que tiranitzen els indefensos pobles de Castella, se serveixen per a imprimir pernicioses màximes en aquells ànims ignorants i senzills, a fi de mantenir-los en dura dominació i fer-los més pesat el jou de la seva esclavitud, ja que procuren inspirar en els seus cors la rancúnia i el rigor contra nosaltres amb l'oprobiós caràcter de rebels amb què ens denigren (qualificant així la nostra constància i la unió en mantenir les nostres lleis i privilegis) (...). Dignes són de compassió els enganyats pobles de Castella, i en general tota l'Espanya, per l'ambició, vanitat i cobdícia dels ministres passats que, com famolenques sangoneres, han xuclat amb la seva ignorant conducta la sang dels senzills pobles (...). És tan antiga com depravada la malícia que han alimentat els ministres castellans en els ànims d'aquella difícil Nació a fi que, dissipades les seves discòrdies, els nacionals tinguessin més mà en despòtic poder, proposant-los facilíssims pretextos per a fer naturalesa de l'odi (...). Aquesta antipatia, antiga emulació, ha estat la seva ruïna i la que al present amenaça aquest Principat".
Els catalans que lluitaven en la Guerra de Successió contra els exèrcits franco-espanyols de Felip V tenien clara consciència que gràcies a les seves Corts, a la Generalitat, al Consell de Cent, a les seves Constitucions i d'altres Drets, tenien reconeguda, àdhuc els "plebeus", moltes més llibertats individuals que no pas els habitants de la majoria de les altres terres, sobretot que els de Castella. Es per això que es jugaven tant aferrissadament la vida en defensa de la seva pàtria.
Amb la caiguda de Barcelona l'onze de setembre del 1714, l'absolutisme representat per la figura de Felip V havia vençut l'últim obstacle important que li era oposat a la Península. Mallorca cauria l'any següent. I com a conseqüència de la derrota dels Països Catalans, que era al mateix temps la derrota de tota l'antiga Corona d'Aragó, hom començava a posar el fonaments d'un Estat opressor no solament dé les nacions que havien de sotmetre's a les lleis de Castella i a la llengua de Castella en' la qual eren dictades aquestes lleis, sinó del mateix poble castellà, que havia estat la primera víctima i, al mateix temps, el primer instrument de les poderoses oligarquies que s'imposaven per la força a tots plegats.
