El 10 de Gener va fer un any que Lucía de 13 anys es va suïcidar a Múrcia. Aquest cas em va arribar al cor. El desencadenant d'aquest horror: l'assetjament escolar. Lucía patia gordofòbia: era per als seus assetjadors la grossa lletja de la classe. Tots i totes d'alguna manera hem matat a Lucía i a totes aquelles persones que ens van semblar massa rares en algun moment i vam tenir la imperiosa necessitat de fer broma amb un acudit barat. Aquest capitalisme i heteropatriarcat té moltes víctimes, l'assetjament escolar és una de les escales de discriminació d'uns sistemes que es basen en sotmetre a unes altres i uns altres.
Aquest és l'infern que va viure Lucía:
"Lucía va començar a patir assetjament als 10 anys, quan era a Primària. Els pares no li van donar importància pensant que era cosa de criatures. D'adolescent va començar un tractament psicològic en 2015, després d'un episodi detectat per la mare. «Un dia, al ficar l'entrepà a la motxilla, vaig veure que tenia els de tota la setmana i li vaig dir que, en tornar del col·legi, parlaríem d'això», comenta la mare. Lucía havia escrit que es trobava sola, que estava farta de ser la grossa. Estava enfonsada."
"Cada matí, el viatge a l'autobús a l'antic institut es convertia per a la xiqueta en un malson perquè es ficaven amb ella durant tot el trajecte. La insultaven. La empenyien. «Qui es va a seure amb la grossa?» era la salutació habitual, segons els va relatar Lúcia als seus pares (1)".
Però el viatge a l'autobus i els entrepans a la motxilla no van ser els únics missatges i les úniques estratègies que va tenir que suportar i posar en pràctica Lucía, la societat sencera li va recordar sistemàticament i ens va recordar a les altres, que ser diferent té un preu i que les dones grosses hem de fer el que siga per deixar de ser-ho. Encara recorde a les presentadores dels informatius parlant del cas de Lucía. Aquestes presentadores primes, guapes, joves. Cap grossa. Cap dona fora del cànon. A Lucía li vam dir tots i totes sense dir-li directament que el seu cos estava malament, que havia de ser una altra, més lleugera i més bella. L'èxit no es posa de part de les dones que no atreuen boniques paraules (especialment dels homes). Els companys i les companyes de la seua classe només van verbalitzar el que ens diuen les revistes amb les seues fotos, les sèries i les novel·les d'amor (romàntic, heterosexual, monògam) i la roba dels grans magatzems.
Tant de bo algú li hagués dit a Lucía que la vida li acollia amb els braços oberts, amb tota la seua llum i bellesa, amb el seu pes i les seues formes. Que no som pel nostre cos, ni pels homes que ens desitgen. Tant de bo algú hagués posat una presentadora d'informatius grossa, o una cantant, o una política, o una actriu, o una professora, o una dependenta d'una botiga de roba grossa. Grosses que fan alguna cosa més que ser grosses marginades per la societat. Grosses que són per tot un conjunt de qualitats, professionals, personals, amb les seues aficions, estimades i respectades, visibles. Tant de bo algú li hagués parlat de feminisme i gordofòbia, fent-la sentir important i forta, companya de lluites davant d'uns sistemes poderosos on les dones hem de fer front a un muntó d'imposicions personals, laborals i socials. Tant de bo presentar-li a la companya Magda Piñeyro i fer-li arribar el seu llibre "Stop gordofobia i les panxes subversas" (Zambra-Baladre, 2017) (2) i dir-li que són moltes les persones activistes i els col.lectius al seu costat en tot l'estat i arreu del món: Lucrecia Masson, Nicolás Cuello, Kabaret Gordo, Laura Contrera, Cuerpos empoderados, Ballenas Asesinas, Osas Combativas... etc.
Els nostres anuncis de dietes miracle i els pèls Pantene, les adolescents guapes perfectes de les sèries que són perseguides pels adolescents guapos perfectes de les sèries, les frases del tipus "has de vestir més femenina" i la insistència de complir amb la dictadura de l'IMC (index de massa corporal), van ferir a Lucía. No estiguerem a l'altura de la seua sensibilitat i el seu dolor: el masclisme, el capitalisme i un sistema educatiu que no dóna abast i que necessita d'eines per a que la gent puga aprendre en un context segur, d'igualtat i cooperació, li donaren l'esquena.
Les xifres de la vergonya parlen clar:
"El bullying a l'Estat espanyol s'ha anat incrementant de manera increïble. En adolescents d'entre 12 i 16 anys d'edat, s'han realitzat estudis que demostren que gairebé el 10% de l'estudiant han patit bullying, sent les xiques les més abusades, amb un 10% i els xics amb un 7%".
"L'edat en què es pateix mes bullying és entre els 12 i 13 anys d'edat que és quan entren en l'etapa secundària. En l'Estat espanyol, 1 de 5 xiques i xics han estat víctima del bullying amb major percentatge de dones que homes" (3).
Mire la foto de Lucía i m'agradria dir-li tantes coses: Lucía no hi ha cap problema en que sigas una dona grossa, l'error no és teu, ni dels quilos de més ni de menys, l'error és nostre per imposar unes mesures i asfixiar les joves amb estereotips físics. La diferència és meravellosa, tu ets meravellosa. Lucía ets preciosa. Només vull que sàpigues això. I ho sent, ho sent molt.
(1) http://www.elmundo.es/sociedad/2017/01/16/587d08f146163f94548b466b.html
(2) https://www.traficantes.net/libros/stop-gordofobia-y-las-panzas-subversas
