Ha d’alleujar momentàniament veure les situacions d'assetjament cap a les dones a tot el món. Aquesta pau de qui es pensa diferent i allunyat dels problemes que situa a fora, ha de ser molt tranquil·litzadora.
M'imagine a tots els nostres homes, cantants, músics, sospirant i dient: "Jo no sóc aquest paio abusador", dóna igual que a totes les festes de Benimaclet s’intente gitar amb menors d'edat en nom d’un amor lliure que ningú es pot creure, aprofitant-se de la seua posició social, edat i gènere per mantindre un sexe sense cap tipus de responsabilitat i ser qui té el poder.
El patriarcat no ha caigut només als Estats Units ni tampoc a l'Estat espanyol deixant al País Valencià fora de perill, en un espai privilegiat on totes les nostres amistats i militància d'esquerres no reprodueixen el masclisme ni les seues estructures ni els abusos cap a les dones i la resta de col·lectius fora de la norma. El País Valencià és masclista com la resta del món. Dóna igual la quota que pagues i on la pagues, partit o col·lectiu.
No puc deixar de pensar en tots aquests casos denunciats en els últims mesos. Part de l'esquerra de sobte a tancat files entorn als seus homes aplicant la presumpció de innocència que de segur no aplicarien en altres casos, senzillament perquè els seus patriarques han estat els assenyalats.
Generalment es parla de la vida d'aquests homes (com podeu fer això? com podeu destrossar les carreres d'aquestos paios treballadors?) que s'estan formant i desconstruint (em pregunte en que consisteix aquesta formació i deconstrucció...) com si fora una mena de prova de salvació cap als seus delictes de senyors privilegiats. Mai he sentit un perdó sincer, només excuses que transformen el masclisme en una disfressa feminista per passar desapercebuts entre l'esquerra. "Sóc un home feminista, què més voleu?", han de pensar. Darrere de tot això no hi ha hagut, almenys en els casos que em venen al cap, ni una prova evident de canvi i compromís feminista que no vaja més enllà del eslògan i el pancarteig.
Tots i totes sabeu dels abusos d'uns i d'altres, el tractament més que lamentable cap a les dones que només tenen validesa com a grupis, els homes que han escridassat companyes perquè no s’han gitat amb ells, els homes que aprofiten l'alcohol als festivals i que fan de l'oci nocturn el seu espai de masculinitat més violenta i grollera, on sempre quedarà el "perdó, jo no volia, m'agrades molt". Són els nostres homes els que generen espais de privilegi on les dones acceptades són aquelles que han passat el filtre d'aprovació estètica. No hi ha espai per a totes les marginades (les dones trans, les grosses, les que tenen altres capacitats, etc.) simplement perquè no poden treure el partit que volen d'elles.
Mentre, les nostres dones (tant les que reben l'aprovació masculina com les marginades) han de treballar amb aquests homes, els nostres, els que no volen ser increpats. Les nostres dones han de conviure amb el trauma i el patiment, renunciar a contractes per no voler estar en espais masculinitzats plens de la imposició patriarcal. Les nostres dones han d'escoltar que són boges perquè confronten els homes, el poder i la societat. Les nostres dones van deixant els espais d'activisme, militància, les assemblees i altres perquè l'ambient es fa tan masclista que no troben recolzament.
Podeu continuar xarrant de La Manada en els vostres festivals, assenyalant el delicte d'uns altres mentre tracteu les dones com persones als vostres peus que unflen l'ego masculí i la sexualitat perduda en el patriarcat amb la tranquil·litat de la què parlava inicialment. Jo continue veient com toqueu les companyes dissimuladament amb la insistència de voler tenir sexe amb elles tot i que us han dit que no mil vegades i com parleu malament de les vostres ex parelles, per a que tot el món pense que elles no tenen cap tipus de credibilitat i siguen excloses dels espais que domineu gràcies al vostre gènere i al vostre reconeixement social. També seré testimoni de com entre tots feu del maltracte psicològic un tracte "normal" entre parelles (també entre amistats, en la militància i en pràcticament qualsevol espai dominat per homes) i un tema privat i personal. vTenim un problema greu al respecte, quan a muntó d'homes no saben identificar aquest tipus de violència. El maltracte psicològic passa per menysprear a una persona sistemàticament fins deixar-la sense eines per a ser ella mateixa. El paternalisme i la condescendència formen part d'aquesta manera de manipulació on la víctima creu que ha d'estar amb el maltractador gràcies a una dependència total i absoluta que aquest últim ha creat. El maltractador farà creure que la persona que arrossega a l'altra a un estat de toxicitat total és ella, la que no li deixa viure i complir els seus objectius. El maltracte psicològic passa per fer sentir la persona que no val res, que no fa res bé i a més, no pot demanar res de la relació o serà acusada d'oprimir l’home. El maltracte psicològic passa per deixar a la persona sense present ni futur, per generar un trauma i un malestar que t’anul·la.
Si demà omplirem el PV dels nostres MeToo, els dels suposats aliats, no sabríem que fer, ens trobaríem perduts i perdudes mostrant una manca d'habilitat per generar respostes efectives que pal·lien el patiment de les víctimes i demanen compromisos reals als agressors, per això és millor callar. És millor gaudir d’allò bo ("almenys escolten de vegades a les dones i saben qui és la Vasallo", pensem per a consolar la nostra consciència). Mireu cada cartell d'un festival suposadament d'esquerres de reüll (on estan les dones que fan música? on els punts violeta? on la suposada igualtat de tracte d'aquestos homes?, etc.) i qüestioneu el seu missatge. S'han de guanyar un espai al costat del feminisme, no només llegint Pikara Magazine.
Tots i totes sabeu que tenim un milió de MeToo al PV, ho sabeu i ho esteu vivint i també callant, perquè som esquerra, gent progressista i els nostres homes estan construint un nou món a les seues assemblees, en nom del feminisme. Els nostres homes. En les seues assemblees. En nom del feminisme. Ha quedat clar?
