Es retroben. A la zona alta, vora la Bonanova. Ranvespre del 22 de maig. Gin-fizz i aperitiu. Les altres reunions, les altres assemblees, els altres xats de WhatsApp. Els altres CDR, que no responen precisament a l’acrònim dels Comitès de Defensa de la República, sinó tot el contrari. I no són tants, sinó molts menys: “Som 400 i sempre som els mateixos”, aclaria Millet abans del saqueig quan es camuflava com a prohom de la cultura.
És la nit de fa dos dimarts i al conclau hi és Josep Oliu del Banc Sabadell – “hace falta un Podemos de derechas” va dir ell, i el monstre se li va escapar de les mans i l’invent, com acostuma a passar, es va cruspint un dels inventors. Hi és també Emilio Cuatrecasas –defraudador fiscal confés; membre del Pont Aeri i toga d’or de bufet d’alta volada; el mateix de qui el fiscal anticorrupció Grinda es demanava “Per què Cuatrecasas no para de defensar membres de la màfia russa?”, segons WikiLeaks. I Narcís Serra –pianista processat pel forat de Caixa Catalunya, 12.000 milions d’euros. També el notari Juan José López Burniol i l’apuntador Màrius Carol. Acrònims metonímics, pot ser, de La Caixa i La Vanguardia. Sopen –no es filtra menú ni vinoteca ni maridatges i, sincerament, no interessa– i xerren i fan assemblea a ca l’amfitrió, Mariano Puig. De Corporació Puig, desena fortuna dels Països Catalans amb ramificacions empresarials per altres racons globals per eludir fiscalitats. S’hi reuneixen, doncs, i debaten. I només faltaria: hi tenen tot el dret. Perquè els drets civils i polítics fonamentals –reunió, associació, manifestació– són per a tothom, malgrat que quan es retallen i es reprimeixen sempre se li treuen als mateixos. Als de baix. Per estrictes ordres dels de dalt. Notable –i classista– diferència.
La cosa –diuen, diuen, diuen– no va anar gaire bé i els protocols de gamma alta, alta cuina i refineria de luxe no van acabar rutllant. I es veu que als cafès van esclatar les hostilitats i no va haver-hi empat. El convidat és –amb disfressa d’estrany piednoir irat i incontinent– Manuel Valls, retallador social, el mateix que va expulsar milers de gitanos, ministre de la porra veïna, presumpte republicà defensor de la monarquia borbònica i el nacionalisme d’Estat espanyolista. Es veu que la va emprendre a cop de crítiques agres amb la burgesia catalana –o el que queda d’ella, en un temps de capitalisme especulatiu caníbal i fons d’inversió carronyaires– i els hi va retreure –primer en fons, després perdent les formes– la poca bel·ligerància, la tebiesa programada i la calculada ambigüitat amb el procés polític català cap a l’autodeterminació. Cantarella de moda del poder en boca de Valls: nacionalisme excloent. Ho diu ell, que pretén formalitzar –diuen que s’ho repensa– candidatura a Barcelona com a parachutiste, amb la formació que pitjor representa l’inquietant populisme de dretes que recorre Europa, que nia l’ou de l’aznaritat reloaded i que ja no veu res més que espanyols. I que per tant exclou –primer en la mirada, fase inicial del que vindrà després– catalans, bascos, gallecs o andalusos; precaris, aturats i exclosos; vagues feministes i marees pensionistes; migrants, presos i desigualtats. L’encefalograma pla de la bandera, que no permet plecs ni arestes, i que opera com a catifa on amagar totes les tifes. Ciudadanos y cierra España. Por el Imperio hacia Dios. A por ellos –que inclou, incauts, part de l’estranya contrassemblea que es troba a Pedralbes. Això els va dir Valls, més o menys literalment, com recull la crònica d’Olga Grau a El Periódico: “espetó a los empresarios que si esta era la burgesía que tiene Catalunya, probablemente lo que ha ocurrido se lo habían buscado”. Només li faltava afegir els dos principis rectors que regeixen la política espanyola des de la restauració del 1875, segons el gran Azcona: “ustedes nos saben quién soy yo” i “que hay de lo mío”. El comiat del peó enragé, gestor buròcrata designat pel poder, va ser gèlid. Les elits també es troben, els rics també ploren. I és de suposar que aquests dies, ateses les circumstàncies, se succeiran uns quants priveés similars. Sense llums ni taquígrafs. El poder de debò sempre és discret i silent. I efectiu. Brecht revisitat: “als qui ens ataquen al carrer se’ls veuen les mans, però els qui ataquen de debò les oculten”.
Malgrat els aires d’escissió i dissens sobre què cal fer que es cou en el quadre de comandament, uns i altres no disten gaire del llegat polític d’Emilio Botín, el major defrauador fiscal mai descobert al Regne d’Espanya –2000 milions d’euros a comptes opacs suïssos del HSBC, descoberts arran d’una filtració que mai va aclarir qui eren els 1.500 defrauadors, malgrat la investigació aclaria que estaven «totes les grans fortunes que es puguin imaginar». És a dir, diguem-ho així, l’àrea de finances i balanços del CDR de Pedralbes.
D’aquella altra Espanya propietària que els anys 90 ara representada pels dos Emilios –Ybarra, del BBVA; Botin, del Santander–, el banquer càntabre va etzibar el 2014: “només temo dues coses, Catalunya i Podemos”. Si fa no fa, el mateix que van dir les agències de ràting mesos després –l’àrea de propaganda i amenaces del CDR-Pedralbes, diguem-ho així. Si fa no fa el que deia bona part de la burgesia catalana –els catalans de Franco, que diria Ignasi Riera– en les vigílies de la transició. El que devia pensar Cambó abans que l’enxampessin amb les corrupteles i negocis tèrbols amb l’elèctrica CHADE. El que devia pensar Lerroux abans que l’enxampessin col·locant el seu germà a Telefònica i abans que dos casos de corrupció –l’Estraperlo i la desviació de fons a partits polítics dretans– acabessin amb el bienni negre. Reiteració cíclica del bucle de la impunitat del poder.
Constants històriques, hi ha coses que no canvien tant i n’hi ha encara tantes que cal canviar si ens en volem sortir o no quedar atrapats contra les cordes. On vull anar a parar? Que el cicle diner-poder-diner mana com sempre. Que de la gran recessió, l’enorme retrocés i la planificada regressió que s’ordeix i ens assetja queda ben despullada la democràcia que no és. I, per contra, queda revestida la plutocràcia –que manen els que més tenen– i la poliarquia –el minso dret a escollir quina fracció de les elits ens escanyarà– que ens dominen. També que la foscor es planifica i es dissenya. També que en tota societat humana hi ha dos tipus de llestos: els tirans vocacionals –que ho volen manar tot– i els lladres estructurals –que s’ho volen quedar amb tot. I que d’antuvi només hi ha dos estris fràgils, com diria Jorge Reichmann, per combatre-ho: la democràcia política i l’ètica de la decència. Precisament el que no hi ha a la pell de brau i el que cal construir insistentment i sense defallir. Contra ètica i democràcia, invariablement, les carteres més grans paguen sempre els llums més enlluernadors, amplifiquen les veus dels seus titelles i els hi posen els platós en safata. Invariablement també, als de baix només ens queda obrir, des de baix, el que els de dalt, des de dalt, volen tancar amb tots els cadenats i tots els forrellats.
