Pablo Hasél: "Abans de la brutalitat de l'1 d'Octubre, una gran part de l'independentisme anomenava democràcia l'Estat espanyol"

Sí, per això porto anys sent solidari amb els presos polítics, això precisament m'ha portat a ser condemnat a presó. Coneixent els seus injusts empresonaments, a part de les lamentables condicions que cites, no podria silenciar-ho. En tenir certa repercussió, haig d'aprofitar-ho per donar a conèixer el que l'Estat vol ocultar. El silenci de molts que ho coneixen i callen, és complicitat. Aquestes condicions no són noves, Junqueras i la resta dels recents presos polítics independentistes, les coneixien i en van ser còmplices. Mereixen solidaritat per ser injustament empresonats, però és necessària la memòria.

A Catalunya s'han donat passos importants quant a la presa de consciència. “Si no et mous, no sents les cadenes”, per això ara que s'ha plantat cara al règim, s'han sentit tant les cadenes. Abans de la brutalitat de l'1 d'Octubre, una gran part de l'independentisme anomenaven democràcia l'Estat espanyol. Per involucrar més persones en la defensa de drets i llibertats, hem de fer-los veure quant els afecta, combatre, amb campanyes i amb l'exemple de la militància, el constant bombardeig dels grans mitjans de manipulació. Amb la meva música i la meva militància, he comprovat com quan dones arguments, fas veure moltes coses. Però aquests arguments han d'arribar a tots els barris obrers i és necessària certa disciplina per fer-ho, sortir del còmode cercle dels qui pensen com nosaltres o de manera semblant. Aquí a Lleida, per exemple, la CUP no s'ha encarregat d'explicar als barris obrers què són C’s. Després arrasen i es sorprenen, què esperen? Els polítics de C’s sí acudeixen a aquests barris. No n'hi ha prou amb tenir la raó, cal fer una constant labor de conscienciació per fer veure que aquest règim és enemic dels nostres interessos com a poble i sobretot com a classe.

Sí, crec que cal veure-la més com un símptoma de feblesa que de fortalesa. Han generalitzat la repressió perquè aquest règim només se sosté per la ignorància provocada per la manipulació i pel terror de la repressió. A menys ignorància, més repressió. Això està succeint, tenen una seriosa crisi de legitimitat que cada dia s'aguditza més. Augmenta el descontent i per tant la protesta, encara que desgraciadament la majoria es queda a les xarxes socials, per això generalitzen la repressió perquè la por porti a l’autocensura i a no organitzar-se per lluitar. El cas de Catalunya ho demostra: el descontent amb el règim es tradueix en més independentistes i, per tant, més repressió. 

Crec que hem de ser prudents en l'anàlisi. És innegable que el règim està molt tocat, però encara té una part important de la població que el recolza i que està disposada a defensar-ho com sigui. Hi ha qui vol creure que el règim s'enfonsarà sol, així justifiquen la seva inacció. No, si no l’anem afeblint fins a poder tombar-lo d'una vegada per sempre, no caurà. Així ha estat sempre amb tot règim decadent. Cal ser realistes i saber l'enemic al qual ens enfrontem: aquest règim feixista morirà matant. No podem enganyar al poble, la lluita costarà sacrificis, serà llarga i dura si volem conquerir un canvi profund. En cas contrari, el règim es perpetuarà d'una forma o una altra. Aquí els polítics i entitats independentistes van vendre una falsa “revolució dels somriures” molt còmoda i senzilla, això és enganyar el poble i a la vista està.

Com a comunista, ho analitzo tot en funció de si beneficia la classe obrera o no. Trencar amb un Estat feixista suposa guanyar algunes llibertats i la república catalana burgesa, encara que seguiria sent la dictadura del capital, permetria a curt termini guanyar alguns drets. Si això ens permet millorar les nostres vides i poder realitzar una tasca revolucionària amb una mica més de llibertat, és positiu. Però no es poden sobrevalorar aquestes petites millores com fa el reformisme, són almoina. La renda social garantida no permet poder portar una vida digna. Cauria en una anàlisi esquerranista, com algunes organitzacions i partits “comunistes”, si parlés dels Estats capitalistes com si tots fossin iguals. No, en cap la classe obrera té el poder, però no és el mateix una democràcia burgesa com Dinamarca que un Estat feixista com l'espanyol. Quant als drets i llibertats, clar que no és el mateix.

Tota aquesta lluita ha fet que moltes persones prenguin consciència del que és el règim, això l’afebleix i és positiu pel moviment revolucionari de tot l'Estat. Si la lluita adquireix més combativitat a Catalunya, el podem danyar econòmicament i també li suposaria un desgast. Sense oblidar que els comunistes defensem com a principi ineludible el dret a l'autodeterminació i si l'Estat ho nega amb violència, és un motiu de pes per recolzar el sí a la independència. A més, si conquerim la república catalana, a la burgesia independentista se li acabaria l'excusa de culpar de tot a l'Estat espanyol, encara que s'hagin posat d'acord moltes vegades amb el PP i C’s per imposar polítiques d'explotació, desnonaments, misèria, etc. Tenint també en compte que ens enfrontaríem a un enemic més feble que l'oligarquia feixista espanyola i per tant, més fàcil de derrotar per conquerir el socialisme, la nostra veritable llibertat.

Hi ha un seriós problema: les condicions objectives tan aguditzades (misèria, brutal explotació, atur molt elevat, repressió, etc) no es corresponen amb l'enorme retard de les subjectives (consciència i organització revolucionària). Això impedeix que es pugui donar una resposta a l'altura. Hi ha diversos factors que ho expliquen: la gran influència del reformisme que frena lluites prometent canvis fàcils en les urnes, la intoxicació dels mitjans de manipulació i les nombroses distraccions del sistema per mirar cap a un altre costat, la feblesa del moviment revolucionari durament colpejat per la repressió i per la crisi del comunisme, el derrotisme per les nombroses traïcions de la “esquerra” domesticada, el terror que el feixisme contagia les masses perquè no s'involucrin en la lluita, la falta de disciplina en organitzacions suposadament revolucionàries, etc. És una tragèdia que amb aquestes condicions no hi hagi una forta organització revolucionària, però cal assumir que està a la nostra mà que aviat existeixi.

Crec que els sindicats anticapitalistes, amb algunes excepcions puntuals, pequen de caure en un excessiu legalisme. Sovint les subvencions frenen lluites més combatives i corrompen molts alliberats. Que en un Estat en el qual cada any 700 treballadors són assassinats pel terrorisme patronal en ser obligats a treballar sense seguretat, no hi hagi més protestes per això i gairebé no es denunciï, crec que hauria de portar-nos a una reflexió. Aquests crims, com a tanta violència opressora, justifica l'ús de tots els mitjans de lluita com a autodefensa. Crec que no es podrà avançar si això no s'assumeix. Que cadascun utilitzi el que cregui oportú, però que no condemni els qui davant les enormes limitacions de la lluita legal, emprin mitjans il·legals. Molt sindicalisme “alternatiu” no va més enllà del tema burocràtic. La falta de lluites més combatives ens ha portat a aquesta situació tan lamentable a nivell laboral i d’altres, per això crec que no pot haver-hi un sindicalisme realment de classe si no s'impulsa una major combativitat que no es lligui a la legalitat que ens ofega.