El passat 1 d’octubre vam guanyar la llibertat i dos dies més tard ens vam cohesionar com a país. Són dues dates que restaran per sempre en el nostre imaginari col·lectiu, ja que han esdevingut la guspira per a assolir la ruptura en uns dies de lluita per la dignitat com a poble. Uns dies plens de tensió i també d’emoció de veure com anàvem reconquerint espais de llibertat i teixint complicitats al si dels barris, viles, pobles i ciutats d’arreu de Catalunya.
Tot un conjunt humà que ha defensat les urnes i el resultat al referèndum davant un estat hostil que ens recordava els episodis més foscos de la negra nit del franquisme.
Amb la nostra actitud mobilitzadora alegre i combativa hem posat entre l’espasa i la paret tot un estat repressor que ens volia veure derrotats i humiliats. Fins i tot, Europa ha posat el crit al cel i el passat dia 10 d’octubre ha intentat frenar la declaració d’Independència, amb una falsa promesa de negociació. Una maniobra que ha causat decepció a moltes persones amb el cop d’efecte del president de la Generalitat de suspendre-la temporalment a la recerca d’una suposada mediació.
En un primer moment aquesta decisió ha semblat a molts una renúncia, però dins el context polític concret ha pres un sentit més clar, després de veure ben aviat el trist espectacle al Congrés de diputats de l’Estat espanyol. I és que, com hem escrit més amunt, cal entendre la decisió de Puigdemont com un cop d’efecte per a guanyar temps i oferir al món sencer la visualització d’un Estat caduc, mediocre que encara viu en blanc i negre submergit en la teranyina del franquisme. En aquest sentit, cal recordar que en la posada en escena del passat dia 10, Puigdemont va explicar a tot el món com s’havia arribat fins aquí; i ahir, els mitjans de comunicació d’arreu en van poder accedir a un coneixement viu i directe de la realitat, una difusió que era necessària per a reforçar el suport internacional que serà imprescindible en el camí de la instauració de la República catalana.
Davant d’aquesta realitat, i en aquests dies en què la tensió ha tingut una baixada (relativa), hem pogut recuperar forces per a fer la nostra i prosseguir amb més il·lusió el nostre camí, reactivat ben aviat amb l’aixecament de la suspensió de la Proclamació de la Independència.
No vam deixar sols els detinguts del passat 14 de setembre, vam ocupar els col·legis per defensar les urnes i vam omplir els carrers i les places per defensar el resultat de referèndum. Si hem fet tot això teixint complicitats amb els veïns i veïnes de la nostra mateixa escala, i així arreu, la defensa de la República encara ens unirà més, ja que ningú al llarg d’aquests dies s’ha desmobilitzat, ni els que s’han sentit cansats o decebuts en algun moment, perquè la solidaritat aconseguida és ja la nostra força.
En aquests moments som com una alenada d’aire fresc que recorre el país de punta a punta, talment l’esperança de la República catalana que està naixent.
