L'hivern del 1981 havien tingut lloc al Principat i al País Valencià les primeres mobilitzacions contra la integració de l'Estat espanyol a l'OTAN, mobilitzacions que havien trobat la seva màxima expressió el mes de maig de 1984 amb la Cadena per la Pau a Barcelona, que havia reunit a més de cent mil persones.
En aquest moviment anti-OTAN hi participaven molt activament ex-militants de partits, especialment del partit socialista i del partit comunista, que volien sortir del desengany polític creat pel nou tarannà del règim parlamentari recentment instaurat, i també partits de l'extrema esquerra d'àmbit estatal. Era igualment un punt de trobada dels militants del comunisme estatal que s'havien escindit a principis de la dècada dels vuitanta. Cal tenir en compte que tot i tractar-se d'un moviment força despolititzat i amb moltes contradiccions havia sabut vertebrar una força seriosa oposició pel fet d'haver aglutinat sectors molt diversos de les classes populars i un nombre important de col·lectius.
L'independentisme català va restar, en general, més aviat al marge de tot aquest ampli moviment als seus inicis. Solament, la Crida a la Solidaritat i alguns sectors de l'independentisme del moment van desplegar un gran esforç en aquesta lluita sectorial. Això va fer que el moviment d'alliberament nacional enquadrat al si de l'MDT elaborés a nivell oficial un discurs propi desconnectat de la realitat, tot dient que l'OTAN (i el referèndum que es proposava entorn del tema) era una qüestió espanyola. El fet és que es considerava que era quasi impossible d'incidir en aquella gran contestació popular, la primera d'ençà de la transició. Però no tot l'MDT combregava amb aquesta posició: els sectors organitzats a l'entorn d'IPC i que feia poc que s'havien reintegrat a l'MDT manifestaven que calia participar en les mobilitzacions tot denunciant alhora l'ocupació militar que patia la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Per aquesta raó, la posició d'abstenció que va promoure l'MDT oficialment va ésser durament criticada per aquests militants que fins i tot van decidir promoure la posició del NO. Terra Lliure, la Crida a la Solidaritat i d'altres sectors sectors de l'independentisme també van criticar la posició abstencionista i la resta del moviment Anti-OTAN no la va entendre.
I com que s'havia demanat l'abstenció, després del referèndum l'MDT no va tenir aleshores autoritat per a poder interpretar el rebuig a l'OTAN al Principat (50,7% a favor del NO i 43,6% a favor del Sí) també com un rebuig contra l'ocupació militar espanyola. Tampoc no podia monopolitzar l'abstenció, un 37%, perquè tot i que havia estat elevada —no tant com s'esperava— AP havia propugnat també l’abstenció i CIU s'havia mantingut al marge donant llibertat de vot, una llibertat de vot que havia estat considerada una abstenció implícita com a forma de protesta contra la política autonòmica del govern socialista. D’altra banda, cal assenyalar que malgrat els resultats contraris que hem comentat per al Principat, en el conjunt de la nació catalana va guanyar el Sí a la integració a l'OTAN. El resultats del referèndum van capgirar la situació política, ja que el PSOE va capitalitzar l'èxit que havia obtingut a favor de la integració a nivell de tot l'Estat espanyol, convocant eleccions anticipades el 22 de juny de 1986.
Un element nou d'aquesta convocatòria electoral va ser l’anomenada operació reformista: Miquel Roca havia llançat des del Principat la idea de crear un Partit Reformista que havia d'actuar en l'àmbit de tot l'Estat i situar-se políticament entre el PSOE i AP. Amb aquesta iniciativa s'intentava donar més protagonisme a la coalició CiU dins de la política estatal i contribuir així a la reconstrucció d'un espai de centre a l'estat espanyol (1). L'operació va ser un fracàs estrepitós ja que no es va obtenir ni un sol diputat. No obstant això, al Principat, CiU va experimentar en aquesta nova consulta electoral una pujada en percentatge i en nombre de vots en relació amb les generals de 1982 (de 22,2% va passar a un 31,8%). L'estratègia Roca havia tocat sostre abans de desenvolupar-se. No obstant això, els resultats al Principat de la coalició deixaven el camí lliure a Jordi Pujol per promoure unes relacions directes amb la Corona. Per la seva banda, els socialistes havien baixat i ERC havia perdut l'escó que tenia anteriorment.
L'embranzida independentista que es notava aleshores al carrer només havia tingut com a resultat un interès per la reflexió entre els sectors nacionalistes moderats crítics amb l'autonomisme que no havien vist amb bons ulls l’operació reformista. Són aquests sectors els que es comencen a organitzar en plataformes de debat que un any més tard es presentarien a la llum pública: ens referim a la "Convenció per la Independència" i al grup dinamitzador de les "Jornades sobre el Nacionalisme Català a la Fi del Segle XX".
1) Aquesta va ser batejada per Carles Sastre amb el nom de Neoforalisme
