Canvi sense ruptura
En el referèndum del 15 de desembre de 1976, gran part de l'oposició antifranquista va prendre partit per l'abstencionisme i, a partir d'aquesta actitud, la idea rupturista que tant s'havia pregonat, fins al punt d'unificar línies d'acció, començava a difuminar-se. Però no és fins a les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, que les opcions reformistes s'allunyen de les instàncies unitàries, com l'Assemblea de Catalunya [1], que havien protagonitzat la lluita antifranquista a l'entorn dels lemes de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia". Aquest allunyament acabarà abocant a la dissolució d'aquestes instàncies unitàries sense que haguessin assolit encara els objectius que s'havien proposat.
Així, després del 15 de juny del 77, quan encara no s'havien legalitzat totes les organitzacions polítiques i sindicals i l'amnistia no s'havia promulgat, les forces polítiques reformistes reivindicaven un estatut d'autonomia. En aquesta situació el dret a l'autodeterminació havia deixat de ser un objectiu prioritari i la reunificació nacional començava a ser considerada com una simple idea de caràcter cultural. Mentrestant, la burgesia catalana es mantenia en un compàs d'espera.
En aquestes circumstàncies, l'1 de juliol d'aquell any eren detinguts Josep Lluís Pèrez, Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Àlvar Valls, de reconeguda trajectòria independentista, acusats per la policia espanyola de la mort de l'industrial Josep Maria Bultó, esdevinguda el 9 de maig de 1977.
I després de les mobilitzacions de l'Onze de setembre a Barcelona a la tarda (al matí, els independentistes vam omplir de gom a gom el Fossar de les Moreres) i el 9 d'octubre a València, on més d'un milió de persones surten al carrer per exigir el canvi, la burgesia torna a prendre la iniciativa i les bases institucionals del pacte polític no es fan esperar.
Amb el vist-i-plau de tothom es produeix el retorn de Tarradellas passant per Madrid, i s'instaura per decret-llei espanyol una Generalitat provisional, i el quinze d'octubre es decreta l'esperada llei d'amnistia. Però, mentre se celebrava la Conferència d'Organitzacions d'Esquerra Independentista, el novembre de 1977, es retira l'amnistia als quatre independentistes acusats de la mort de l’industrial Bultó que es veuen obligats a exiliar-se. La solidaritat amb els independentistes va generar divisions al si del bloc independentista que començava a configurar-se a l'entorn de l'esmentada Conferència.
En aquest context es gestava la reforma política [2] que mesos més tard donaria pas a un textconstitucional que no contenia el dret a l'autodeterminació i obstruïa la reunificació de Catalunya, País Valencià i les Illes en una sola nació, tot deixant la porta oberta a uns estatuts d'autonomia orientats més cap a la descentralització administrativa que política.
Així la ruptura democràtica se'n va anar en orris i aquesta nova conjuntura política que s'oferia a un poble que acabava de sortir de 40 anys de dictadura també era acceptada per tot un conjunt de forces polítiques democràtiques, algunes de les quals de signe independentista.
Configuració del nucli resistent
La creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola per part del PSAN-P i d'altres organitzacions independentistes va ser el primer pas per a la clarificació de l'independentisme enfront del nou marc jurídic de l'estat que s'anava perfilant, el Estado de las Autonomías. El Comitè va realitzar una intensa activitat d'agitació i actes públics arreu del Principat, i va assolir un cert grau d'audiència. Paral·lelament, va servir per formar els primers quadres polítics de l'independentisme, adaptats a les noves condicions polítiques i a l'enfrontament, cada cop més evident, amb el reformisme. És en aquest nucli on es va forjar l'ideari polític que pocs anys més tard es va concretar en el llibre La lluita per la Independència. Ideari aquest que es basava en una estratègia de resistència per assolir un Poder Popular Català. Una estratègia on es combinava la conscienciació i la mobilització.
L'independentisme iniciava així, una política deslligada de les organitzacions estatals i configurava una línia pròpia.
I és en aquesta direcció que militants independentistes de Reus organitzen la I Trobada Independentista l'estiu de 1978; el març de 1979 es fusionaven les organitzacions polítiques PSAN-provisional i l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN), formació de la Catalunya Nord, per formar els Independentistes dels Països Catalans (IPC). L'Onze de Setembre de 1979, al Fossar de les Moreres, es planteja el rebuig explícit a l'estatut que és titllat de sucursalista; tot i així, alguns sectors independentistes no s'acaben identificant amb aquest posicionament i es desvinculen de la convocatòria. L'acte va ser dissolt a la força, a causa de la intervenció de la policia que va carregar contra els assistents.
No és un fet casual que el conjunt de l'independentisme no es vagi identificar amb aquest nucli resistent. L'escissió que va patir el PSAN l'any 1974, d'on sorgiria el PSAN-P, va estar provocada, entre altres motius, per les dificultats existents al si del PSAN a l'hora de configurar línies d'actuació pròpies de l'independentisme, en un moment en què l'oposició antifranquista havia iniciat el camí que conduiria a la reforma pactada.
Així, el col·lectiu de militants que van abandonar el PSAN, i que més tard formarien el PSAN-P, manifestaven aleshores que calia organitzar diferents fronts de lluita al si del moviment d'alliberament popular català. Aquesta nova línia política els portaria a desenvolupar la concepció estratègica de desplegament d'un "Poder Popular Català" [3] estratègia que es començaria a concretar uns anys més tard amb la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola.
Per la seva banda, el PSAN entrava en un procés de discussió interna que l'havia de dur a definir-se com a un partit comunista l'any 1976, fet aquest que comportaria una nova escissió motivada per la disconformitat amb aquest nou plantejament ideològic del partit.
El grup de militants que van abandonar l'any 1976 el PSAN i el Col·lectiu Combat que va sorgir aquell any del FNC van formar el Moviment d'Unificació Marxista (MUM). Aquest moviment va formar conjuntament amb altres col·lectius de caire nacionalista la Candidatura d'Unitat Popular cap el Socialisme (CUPS) amb la intenció de participar en les eleccions del 15 de juny de 1975. Aquesta candidatura tenia com a objectiu mantenir el caliu que havia forjat l'Assemblea de Catalunya, un cop havia estat abandonada per l'oposició antifranquista. El conegut independent, Salvador Casanova, es va presentar de cap de llista per Barcelona. Pel Senat, la candidatura donava suport a Lluís Maria Xirinacs que va resultar elegit.
Posteriorment, el MUM es va fusionar amb el Partit del Treball de Catalunya (PTC) i formaren el Bloc Català de Treballadors (BCT).
Un cop aprovada la Constitució Espanyola en el referèndum del 6 de desembre de 1978, el PSAN forma amb el BCT i Lluís Maria Xirinacs una plataforma electoral, el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), per presentar-se a les eleccions de l'1 de març de 1979. La coalició només va assolir 46.800 vots al Principat, un resultat molt per sota del que s'havia proposat. El PSAN es lamenta dels resultats, tot dient que "una primera explicació radica en què ni es practica sobre nosaltres una política colonialista com a Galícia o Canàries, ni hem reaccionat amb una defensa armada dels drets nacionals del nostre poble treballador com a Euskadi. El fet és que el nostre tradicional seny, el nostre tradicional pactisme, i la ignorància manipulable de bona part del poble han estat un bon fonament per domesticar el perill català, i més encara el perill dels Països Catalans. Però una vegada més ho hem de dir ben fort: o ens salvem tots o morim tots; o els Països Catalans ens unim amb una estructura política forta, o Catalunya, el País Valencià i les Illes seran domesticades, cadascun pel seu lloc, conformant-se amb un miniestatut d'autonomia que representi una mera possibilitat de gestió administrativa..."[4]. I Xavier Romeu, membre de l'executiva del PSAN, remarcava que el BEAN no havia estat solament una coalició electoral, "és, des d'ara, l'embrió del nostre moviment popular d'alliberament nacional" [5]. Mesos més tard, el PSAN abandonaria la coalició i entraria en una crisi interna. Aquestes tensions es van veure reflectides en la convocatòria del Fossar de les Moreres de 1979. I a finals d'aquell any, un sector reformista-autonomista, segons el PSAN [6], va abandonar el partit per a integrar-se inicialment a la coalició que s'acabava de formar per presentar-se a les primeres eleccions autonòmiques, tot dispersant-se per gairebé totes les formacions de l'arc parlamentari al Principat; i incorporant-se a la Unió del Poble Valencià (UPV) i al PSOE, al País Valencià.
Un cop produïda aquesta escissió, el PSAN s'incorporà al nucli de resistència tot orientant la seva línia tàctico-estratègica en el sentit del rebuig a la reforma política.
Noves detencions i naixement dels CSPC
Mesos abans, l'independentisme patia noves detencions (4 de març de 1979): Jaume Martínez i Vendrell, Lluís Montserrat i Sangrà, Maria Teresa Sol Cifuentes, Joan Mateu Martínez, les germanes Concepció i Montserrat Vall Pla i Xavier Manzano; i a París, Manuel Viusà; tots acusats de la participació en l'assassinat de l'ex-alcalde de Barcelona, Joaquim Viola i de l'industrial, Bultó, i acusats també de pertànyer a l'organització armada EPOCA. El titular del Diario de Barcelona del 14 de març de 1979 donava per provada aquesta participació, tot referint-se a Los asesinos de Viola y Bultó. La policia implicava també Batista i Roca com un dels cervells del grup. Per aquesta raó aquest cas ha estat conegut amb el nom de "cas Batista i Roca".
Però la repressió contra l'independentisme no s'havia iniciat ni s'havia acabat en aquestes detencions durant l'any 1979, ja que el 26 de gener queia a Barcelona metrallat per la policia espanyola, Martí Marcó en saltar-se un control policial. I arran de la mort de l'independentista Fèlix Goñi en esclatar-li un artefacte explosiu quan anava a col·locar-lo a una concessionària de la Renault, van ser detingudes, el 2 de juny, Griselda Pineda, Frederic Bentanachs, Montserrat Ginestà, Josep Figuerola i Joaquim Pelegrí. La policia els va acusar de ser el braç armat d'IPC.
A l'entorn del conjunt d'aquestes detencions esdevingudes l'any 1979 es van formar els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), com a una plataforma de defensa política dels independentistes empresonats. La seva constitució havia estat la millor demostració que l'autonomia no es corresponia amb les aspiracions nacionals i populars del poble català. Segons els CSPC, i això significava "el naixement de l'independentisme com a única força política disposada a enfrontar-se seriosament a causa de les agressions socials i nacionals de l'autonomia espanyola". [7]
En aquest sentit, els CSPC seran el primer pol d'organització i mobilització que assolirà aglutinar al seu si la majoria de militants d'organitzacions de caire independentista. El terreny havia estat adobat, però, per l'experiència del Comitè Català Contra la Constitució espanyola.
Els CSPC, van ser, doncs l'organització on es va generar la consciència independentista en aquest període inicial, una consciència que es va estendre ràpidament per diferents moviments socials com el moviment antinuclear i ecologista, i entre els estudiants d'instituts i d'universitat, i, de manera progressiva, a barris populars i comarques. [8]
Notes
[1] I d'altres com el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, la Taula Democràtica de Mallorca i la Taula de Forces Polítiques del País Valencià.
[2] Una història de la transició dins del marc de la nació catalana encara està per fer. Gregorio Morán ja ho indica al seu llibre El precio de la transición.
[3] Llibre que editarien els Independentistes dels Països Catalans (IPC) l'any 1980, fruit d'una seriosa reflexió sobre el caire que havia d'assolir la lluita independentista.
[4] Editorial de la revista Lluita núm.1, segona època, editada pel PSAN.
[5] "Eleccions a Catalunya: no hi ha esquerra abertzale", article publicat a la revista Lluita núm.1, segona època, editada pel PSAN.
[6] "El PSAN, motor ideològic i polític de l'independentisme català", article de la revista Lluita núm.179 editada pel PSAN.
[7] "Terra Lliure i el Moviment independentista", article publicat a la revista Lluita núm.115-116, editada pels IPC.
[8]"Terra Lliure i el Moviment independentista", article publicat a la revista Lluita núm.115/116, editada pels IPC.
