1.- El dilema de fer-nos grans
Intento assumir, dia rere dia, la paradoxa de trobar-me que hem passat d’un localisme extrem a tenir una “CUP Leviatan” que desdibuixa molts dels esforços de la base militant i del municipalisme que sempre ens ha caracteritzat. Hem crescut molt en poc temps i casar el Parlament de Catalunya amb les realitats i les necessitats locals és molt difícil, i encara ho és més quan els debats s’esbandeixen a través dels mitjans de comunicació i es redueixen a “blanc o negre”.
El funcionament assembleari no pot ser un pim-pam-pum, per això necessitem habilitar espais de debat que afavoreixin el consens i mecanismes de participació més amplis dels que ara mateix disposem. Dit això, reconec que hi ha decisions com la investidura o els pressupostos que no he compartit i que se’m fa difícil d’explicar-les a la gent més propera. En política no n’hi ha prou amb tenir la raó, t’has de saber moure amb audàcia i explicar-te bé per no quedar arraconat. L’experiència dels últims mesos demostra que ens ha mancat cintura política, la mateixa que apliquem als nostres municipis.
2.- Aliances per construir una hegemonia independentista i d’esquerres
En moltes decisions sembla que no hem tingut en compte que la independència és un projecte polític que requereix una aliança tàctica interclassista i que sense independència no hi ha canvi social. Per tant, si no som capaços establir ponts estables amb Junts pel Sí, difícilment podrem avançar i construir un país.
Igualment, considero que cal revertir l’actual política d’aliances en relació als Comuns. Perquè en comptes de conduir-los cap a un espai de ruptura sembla que hàgim alimentat la seva ambigüitat i l’esperança d’una reforma amable de l’Estat espanyol. Per tant, cal deixar clar, dins i fora de la CUP, que no hi pot haver cap confluència nacionalment honesta si aquest subjecte polític no assumeix la independència com a eix estratègic indispensable per a la transformació social.
La millor manera d’abordar aquestes contradiccions de classe i nacionals és fent avançar el procés constituent i la construcció de la República Catalana per la via de la unilateralitat.
3.- La conjuntura immediata
Les divergències i les contradiccions internes de la CUP no rauen en els objectius estratègics, àmpliament compartits, sinó en el com hi volem arribar. És a dir, en la tàctica política.
Per tant, necessitem afrontar el debat polític, assumir els errors comesos i també les contradiccions que implica el procés d’independència endegat en una part important de la nació.
Amb el nou resultat de les eleccions espanyoles tenim una ocasió immillorable per desenvolupar les nostres tesis rupturistes i conquerir una hegemonia independentista definitiva i clarament escorada cap a l’esquerra. Els fets consumats, acompanyats d’una àmplia mobilització social, són l’antídot enfront de l’involucionisme i el reformisme pactista.
En aquest sentit, opino que una convocatòria electoral anticipada a Catalunya seria un desgavell inexplicable: de què ens serviria un govern amb els Comuns si aquests no assumeixen la necessitat de la independència? Penso que cal aprofitar la conjuntura actual, jugar bé les cartes, cercar un acord i precipitar els esdeveniments abans que la fatídica moció de confiança del setembre que ve ens torni a anorrear orgànicament.
