El company Marc Santasusana ens presenta, amb un títol llampant, la versió ampliada i revisada de la seva tesina “Confluències i ruptures del sindicalisme i el separatisme catalans durant la Dictadura. Les relacions entre la CNT i Estat Català (1923-1930)”.
És una aportació historiogràfica meritòria perquè focalitza l’atenció entorn de l’experiència poc coneguda del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, i ho fa a partir del buidatge del fons de documentació i correspondència de Francesc Macià, custodiat per l’Arxiu Nacional de Catalunya.
L’episodi del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança va molt més enllà d’una simple aliança entre petita burgesia i classe obrera. Va ser una traducció pràctica, propiciada pel context repressiu de la Dictadura de Primo de Rivera, resultat de les contradiccions existents entre capital i treball en una nació mancada d’estat propi i amb uns precedents ideològics que, des de mitjan de segle XIX, configuren un catalanisme d’arrel popular contraposat a una burgesia que, com advertia Salvador Seguí, sempre avantposa els seus interessos de classe
Justament, aquesta burgesia va ser la que va patrocinar una dictadura antiobrera i anticatalana, destinada a liquidar el moviment obrer (CNT) i que de passada va soscavar l’anhel de llibertat nacional, perseguint qualsevol rastre de catalanitat.
Mentre la UGT i el PSOE (marginals a Catalunya) eren cooptades i col·laboraven amb la dictadura, la CNT i els separatistes confluïen en la clandestinitat. Després del fracàs de temptatives unilaterals com els cops de Vera de Bidasoa i els Fets de les Drassanes (1924), la CNT, afeblida, passà a mans dels sectors sindicalistes i radicà el comitès Nacional i Regional a Mataró, sota el lideratge de Joan Peiró.
Aquestes circumstàncies afavoriren que Francesc Macià, aleshores exiliat a París, constituís el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, amb la participació de representants de la CNT, dels catalans d’Amèrica i dels nacionalistes bascos d’Aberri.
El document constitutiu, datat el 8 de gener de 1925, expressa de forma clara la complementarietat de la lluita per la independència i la lluita pel socialisme en els termes següents:
“mai sabrien acontentar-se amb la pròpia llibertat, si aquesta no dugués aparellada la lliberació de totes les classes i el millorament del proletariat, com ells també sota el jou del mateix régim d’opressió d’Espanya.”
Aquesta confluència, però, s’esvaí tan bon punt el Comitè Nacional de la CNT va ser traslladat a Gijón i, sobretot, davant la constatació que no hi hauria patrocini econòmic estranger.
L’agost de 1925, Macià, a través de Rafael Vidiella, optà per apropar-se a l’incipient PCE, per obtenir el suport soviètic (sense massa èxit). Emperò, això significava ajornar la independència en pro d’una República Popular Federativa i, alhora, suposava una divergència amb la CNT (ja recelosa de la Komintern).
Mentrestant, a l’interior de Catalunya, el grup Bandera Negra va precipitar l’acció directa amb l’intent de regicidi frustrat conegut com el Complot del Garraf (maig de 1925) i, alhora, Daniel Cardona va partir peres amb Macià per discrepàncies en la tàctica i el lideratge del moviment separatista. I, finalment, els militars espanyols més crítics amb la dictadura, com Fermín Galán, van protagonitzar “santjoanada”, el juny de 1926. Tot plegat va empènyer Macià a fer un cop d’efecte i a desplegar el Complot de Prats de Molló (novembre de 1926), que va acabar amb 113 detinguts i amb la incògnita de no saber com hauria respost la massa obrera (CNT) si hagués reeixit. Prats de Molló era un fracàs militar anunciat, però va catapultar internacionalment la causa catalana.
És rellevant el detall del fort creixement que va experimentar Estat Català entre 1924 i 1926, moment en què reunia uns 1.000 militants agrupats en 72 escamots a comarques i 14 grups a Barcelona ciutat. Santasusana facilita una informació essencial per comprendre els fets de Prats de Molló.
Entre desembre de 1927 i novembre de 1928 Macià va realitzar la seva èpica gira americana i, mentrestant, a l’interior, Aiguader va prendre les regnes d’una organització afeblida i en un context en què la CNT ja havia trobat altres interlocutors i aliances que desplaçaren la centralitat que tenia Estat Català. La dictadura resistí diversos cops, com ara la conxorxa de Sánchez Guerra (30 de gener de 1929) o la vaga revolucionària fallida contra l’Exposició Internacional de Barcelona (juny 1929). Ara bé, el desgast del règim monàrquic-dictatorial va obligar les elits a plantejar una reforma. Deixaren caure Primo de Rivera, el 28 de gener de 1930, que va ser succeït pel general Berenguer i aquest va ser substituït per l’almirall Aznar, després de l’alçament militar de Jaca (desembre de 1930). Aquest moment d’inflexió va propiciar una política d’aliances possibilista, primer amb el Manifest d’Intel·ligència Republicana (març de 1930) i després amb el Pacte de Sant Sebastià (agost de 1930). Aquesta línia possibilista va ser ratificada en l’assemblea d’Estat Català del 14 de gener de 1931, que va aprovar la confluència que tres dies més tard es va consumar a la Conferència d’Esquerres Catalanes i en la creació de l’Esquerra Republicana de Catalunya. Com ja és ben sabut, la convocatòria d’eleccions municipals es va convertir en un plebiscit que, el 14 d’abril, va desencadenar un moment de ruptura històric.
Tal com conclou Santasusana, i penso que és una idea important a tenir en compte en l’actual context de canvi sociopolític, “Macià havia cregut al llarg de la seva trajectòria política que l’acció insurreccional de la CNT portaria a aconseguir la República Catalana, però finalment no la proclamaria gràcies a la força dels seus fusells, sinó a la dels vots dels seus afiliats”.
