El segon mur

Quasi tothom coincideix a considerar execrable l'onada d'atemptats contra immigrants de diverses ètnies que infesta la geografia capitalista. La respectable assistència a les manifestacions antixenòfobes —en una societat abocada a les resolucions en privat— en són indicador. Quasi tothom coinideix en una condemna terminant dels escamots ultraistes executors dels atemptats. I moltíssims, juntament amb el ministre alemany Klaus Kinkel, es desfan en planys per la dignitat humana i refusen sense contemplacions qualsevol indici de xenofòbia.

Però algú, a més,  posa en dubte la disposició i la capacitat dels homes d'estat a desterrar l'odi violent vers els immigrants i refugiats en cerca d'asil. En la manifestació́ oficialista de Berlín contra el racisme i la xenofòbia del 9 de novembre, crits de «hipòcrites» no cessaren d'acompanyar els polítics que hi assistiren.

La fi de la guerra freda no ha pas confirmat l'expectativa de prosperitat i segurança que la propaganda atlantista havia anat inflant de Jalta cap ençà i que George Bush dóna per instaurada l'endemà de la carnisseria gloriosa de Kuwait. No ha dut aquell nou ordre on havien de regnar les virtuts liberals, sinó l'exacerbació de l'ordre per força del desordre moral i ecològic coneguts.

En lloc d e prosperitat, un futur més incert que mai. En lloc de segurança, renovades ofensives de corrupció, marginalment i xenofòbia. La caiguda del mur de Berlín no ha deixat veure cap paisatge inèdit d'horitzó falaguer, ans un altre mur d'obra distinta i més insalvable: la xenofòbia laboral. El segon mur, en diu Yves Cuau. Un mur que travessa Berlín i moltes altres ciutats.

Els fabuladors del nou esplendor democràtic duen medalles de llautó. L'esfondrament soviètic i la recuperació de Berlín no garanteixen per sempre els privilegis i la raó del Primer Món. No els han bastat per ficar-se la majoria a la butxaca ni per tranquil·litzar els convençuts. «La guerra continua», adverteix Miguel Boyer.

Resulta insuportable que un divertit Umberto Bossi no es cansi d'etzibar que «Europa ha de ser dividida per ésser recomposta d'una altra manera». L'entesa era que, un cop abatut el monstre planetari, tothom respectaria les fronteres i l'ordre social sancionats per instàncies cabdals del món lliure. Que tothom assumiria com a inqüestionable el sistema d'explotació triomfant. Insuportable, el nombre de veus que discuteixen els pilars del paradís capitalista.

Insuportable com ho seria un disc ratllat. La noció de paradís capitalista rendeix de cara a l'exèrcit laboral de reserva acantonat al Sud i a l'Est (abans havia romàs a la ruralia de les societats industrials). I rendeix per al xovinisme xenofobitzant oficialista. «Paradís o vall d e llàgrimes, és el nostre món i hem de preservar-lo». (Cal conformar-s'hi malgrat la reducció de salaris del nou ordre).

En un article recent, Ralf Dahrendorf diu que la repulsió violenta envers l'immigrant palesa que els valors fonamentals de les societats lliures es troben en perill. Uf, això és filosofia, i els que manen tenen prou feia a manar. No ha d'estranyar que a les portes del Primer Món la gent faci piló esperant un moment per entrar i no ha d'estranyar la xenofòbia en espais socials on el patriotisme essencialista i la por substitueixen els anhels d'alliberament. Els que manen es limiten a graduar les entrades dels uns i a contenir els excessos patriòtics dels altres.

Wole Soyinka, premi Nobel nigerià, reitera que el desconeixement i la ignorància són les causes principals de la xenofòbia, que ell considera el gran mal del segle, el marroquí Tahar Ben Jelloun precisa que la resistència antiracista pertany a l'àmbit de la cultura. L'accés a la cultura ha estat un punt de l'obrerisme sempre en pugna amb el pragmatisme del poder. La idea d'una societat de treballadors solidaris en lluita pel benestar, el coneixement i el progrés és en crisi en el Primer Món d'avui.
En un projecte col·lectiu així no fóra possible la xenofòbia. Si es dóna en les nostres societats, és perquè el regiment d'aquestes en conté el brou de cultiu. En realitat, els escamots ultraistes, els caps pelats i altres que s'enduen totes les culpes, solament en componen una mostra escandalosa, grotesca i diríem més papista que el Papa.