queden a dia d'avui en l'estructura municipalista de transformació social que porta els diversos noms de Candidatures d'Unitat Popular. Som a punt per al debat dels pressupostos de misèria del Govern de la Comunitat Autònoma Catalunyesa i crec que cal que diguem que no.
Després del 27 de Setembre de 2015, durant tres mesos llargs, tota la potència mediàtica dels sectors més foscos i autoritaris de Convergència Democràtica de Catalunya, capitanejats per l'amo Madí, van disparar amb foc real davant aquesta estructura no d'estat sinó de poble que som les CUP i en van malmetre bona part de la força partint-nos gairebé en dues meitats. Per fer-ho van mobilitzar l'odi més fastigós i manipulador i totes les formes possibles de dir mentides i mitges veritats amb un únic objectiu: donar a Mas el comandament del procés i possibilitar que el reconduís cap a enlloc, a la via morta on els amos sempre s'han trobat a gust. El foc criminal de CDC va sumar milers d'individus de la bona gent que es va creure el missatge únic i inequívoc que deia que sense Mas al capdavant no hi hauria independència.
Què ens pensàvem? Educats en cares universitats europees -incloses les catalanes-, en les més d'elit i cares, els amos saben perfectament que les CUP som una pedra en el camí per a la perpetuació de la seva dominació de classe i nacional i com qualsevol altre impediment els cal destruir-nos, dissoldre'ns o assimilar-nos. Finalment i a pesar de tots els pronòstics, la pedra que som nosaltres va resistir i Mas se'n va anar a descansar una estona deixant en el seu lloc el primer president de la Generalitat de Catalunya que no va jurar ni prometre la Constitució espanyola ni la seva submissió al rei d'Espanya. Poca cosa, és cert, però suficient per no aturar un procés que és clar que té uns ritmes que no són els nostres però que vèiem i encara veiem com una de les poques possibilitats de trencar el marc establert i obrir-lo fins a l'infinit o fins a on sigui possible; i sempre, és clar, molt més enllà d'on els amos hagin previst.
Fa unes setmanes, l'organització Poble Lliure, una de les que s'autoqualifiquen sense vergonya de cap mena d'”organització estratègica” de la cosa aquesta que es posa el nom d'Esquerra Independentista i que poc o gairebé res no té a veure amb l'esquerra independentista, ja apuntava en un comunicat públic que calia aprovar els pressupostos del Govern de Junts pel Sí. Una bona manera d'anar a negociar dient abans de començar que s'ha de dir que sí, grans estrategues, sí senyor....
Dissabte 26 de març. La consellera de la Presidència, Neus Munté, declarava en entrevista al diari “Ara” que donava per descomptat “el sí de la Cup als pressupostos” ja que “els pressupostos són imprescindibles per tirar endavant moltes qüestions relacionades amb el pla de xoc social” i ja que el pacte d'investidura entre PxS i la CUP (pacte per fer president Puigdemont i punt final) parlava d'estabilitat i, segons ells, “L'estabilitat pressupostària equival a l'aprovació”, el sí era més que suposat: l'única postura possible. Des de les CUP es va arribar, en el seu moment, a unes conclusions radicalment diferents a aquestes de què parla la Munté, precisament perquè ningú hagués arribat a cap pacte si aquest hagués inclòs els pressupostos d'un govern retallador, però són mestres en manipular...
L'endemà d'aquestes declaracions, reblava el clau la consellera de Governació Meritxell Borràs advertint, des de les pàgines d'”El Punt-Avui”, que “El deute amb els ajuntaments (que fan molt complicades les polítiques socials municipals) no millorarà sense els pressupostos”. Feia pocs dies que el vicepresident Junqueras havia advertit que els propers pressupostos de la Generalitat serien “injustos”..., i si algú com ell afirmava això podem tenir clar que ho seran i molt. No és estrany, inclouran més retallades com a conseqüència de la no desobediència al deute, inclouran tancament de desenes de línies de P3 a l'escola pública mentre s'aboquen milions d'euros als negocis de l'extrema dreta en forma d'escola (per exemple les de l'Opus Dei) i la sanitat universal continuarà el seu llarg procés de reducció a pura caritat sanitària per lucrar els lladres de sempre. Un panorama ben galdós... Un pressupostos ben neoliberals i que fàcilment podem qualificar com a “ultracapitalistes radicals”, agafant al vent les paraules del vell Mas, ara ensorrat.
A les CUP se'ns exigirà que hi votem a favor i per supervivència política no ho podem fer però alhora, per pura decència humana, no ho hem de fer, en cap cas. Perquè si primer és la independència i després ja veurem no podem donar el nostre sí a uns pressupostos pensats directament contra els sectors més desafavorits del nostre poble. Contra uns que eren molt millors que aquests, vam encerclar el Parlament i vam intentar que no s'hi aprovessin i contra aquests hem de fer el mateix o molt més, però mai dir-hi que sí pel fet que vagin encarats, suposadament o de forma propagandística, a la nova República. Josep Manel Busqueta es preguntava si valia la pena “sacrificar el projecte de la CUP per una merda de Parlament”. La meva resposta, a la seva pregunta i a si cal sacrificar-lo per una merda de pressupostos és que no, radicalment que no.
Ens acusaran de voler aturar el procés... Ens insultaran dient-nos “putos traïdors”... El segon PressingCUp està servit, fred com qualsevol altre acte de venjança... I tot i que m'agradaria pensar que no serà així, el fet que coincideixi amb una Assemblea Nacional de les CUP que sembla que serà bonica perquè sí ens podria porta a un moment de punt i final o punt i a banda. És clar que són només sensacions i poca cosa més, però veient com va anar l'anterior assetjament i veient que res no hem fet per intentar tapar les vies d'aigua que aleshores es van obrir, crec que no cal ser massa intel·ligent per veure com anirà el naufragi.
Ens queda només l'esperança que ens sapiguem sobreposar a les situacions adverses i que les lluites socials que mai no hem abandonat empentin fins a l'infinit i, com en el sumo, la força de l'enemic acabi derrotant-lo. Una petita esperança però esperança tanmateix...
