Mas, plega i deixa'ns arribar a la independència

L’artilleria (mediàtica) pesada (i tant pesada) convergent fa dies que bombardeja i no para les posicions cupaires amb insults, desqualificacions i més insults. És normal que ho facin. Quan algú no s’ha plegat a les seves exigències l’han utilitzat així i els ha anat bé. Per què no ho haurien de fer ara? Amb ERC els va anar perfecte. Després d’uns dies infernals es van avenir a la majoria dels desitjos convergents i un senyor que no ha significat res en el procés (i parlo del procés i no de la seva representació mediàtica), Artur Mas, passava a ser el quart de la llista unitària de Junts pel Sí però alhora era clar que seria el nou president si guanyaven. No van tenir prou vots i no ha estat així. Calia extorquir uns altres i aquests eren els ximplets de la CUP. I en això estan. CDC ataca, ERC calla i una bona colla reprodueix que no tenim independència per culpa de la CUP. És normal, perquè la CUP és falangista i de la FAI, del PP i de Ciutadans…

No importa que Mas hagi destrossat sanitat i escola públiques, no importa que mai hagi participat en cap mobilització de la societat civil catalana per la independència, no importa que hagi convertit la proposta de referèndum del 9N en un simulacre que s’allunyava del referèndum i esdevenia procés participatiu no vinculant… Mas és, per obra i gràcia de l’esperit sant i per les acusacions que rep d’Espanya (demofòbica fins a l’extenuació) símbol buit d’un tros de procés. Però símbol construït tal com cal construir els símbols, i per tant, imprescindible. Per fer-lo president, cal fer-ho tot, fins i tot disparar els canons contra els infidels, perquè fins al dia d’avui això els ha anat bé.

Ara, les coses han canviat. I han canviat perquè qui té al davant és qui sempre ha tingut. Hi té alguns dels que vam aturar el Parlament quan aquest va incrementar les retallades fins a l’extenuació; a algunes de les que li vam plantar cara quan aprovava lleis d’Educació que permetien pagar amb diners públics l’educació de les elits mentre la majoria cada dia tenia pitjors condicions; els que li vam dir no a cada un dels desastres mediambientals que ell o el seu creador (Jordi Pujol, avui d’infausta memòria però al cap i a la fi qui el va posar on és) van fer; les que hem vist com el patiment de persones amb nom i cognoms creixia per tot arreu quan la gent desatesa per la sanitat pública s’incrementava i alguns morien i moltíssim patien pels tancaments de serveis bàsics; les que li hem plantat cara cada cop que ha signat cada una de les reformes laborals (en això és igual que el PP, no se n’ha perdut ni una) que han portat la majoria social que vivim de la nostra feina a la precarietat més absoluta; les que no van acceptar ni la destrucció de les cooperatives catalanes a través d’una llei ultracapitalista ni la no defensa de l’estalvi a través de les caixes (desaparegudes en combat silenciós). L’hem patit i el patim cada cop que ens envia la violència de les porres, que mai no toquen cap ric i sí moltes i molts pobres. L’hem patit quan ha aplicat, embolcallades amb paper de seda però sense deixar-se’n cap, cada una de les retallades que la Unió Europea o l’Estat demanava que es fessin, anessin dirigides contra sectors sensibles o no.

I encara hi ha qui parla d’ell com a gran estadista, com a gran personatge històric. Fa riure tant de cinisme si no sabéssim que respon només i de forma exclusiva a la campanya del seu voltant per tornar-lo a encimbellar dalt de tot del poder catalunyès, per tal que res no es mogui i continuï igual que ha estat sempre. I per aconseguir-ho els cal assenyalar la CUP i l’anticapitalisme com a “enemics dels interessos de Catalunya”. No és una frase meva sinó extreta d’un dels molts articles que els voltant de hooligans que el defensen ha escrit aquests dies.

Sé que un article com aquest no convencerà ningú de res. Les posicions estan tan enrocades que la reflexió no és benvinguda, i menys mentre no paren de caure bombes mediàtiques convergents carregades d’odi. Ara bé, si deixem de banda tot el que he dit fins ara, aquest article només té la intenció de proposar precisament el que ara diré, dit des de la reflexió més serena que el moment actual requereix. Durant tot el procés, l’entorn convergent no ha deixat de dir que “primer la independència i després ja veurem”. Doncs això és el que ara cal. Primer arribem a la independència i ara mateix hi ha consens per arribar-hi, amb l’acord per la ruptura i el pla de xoc contra la pobresa. Després ja veurem què més fem, si és d’esquerres o de dretes, si és amb Mas o amb Romeva.

Cal, doncs, que Mas plegui, i que l’aplaudim totes i tots. És així que passarà a la història com a gran estadista, com la persona que es va apartar per fer possible la independència. Si ho fa, posarem fil a l’agulla del procés real que no passa ni ha de passar mai més per una sola persona. I pas ferm que hi ha feina i en aquest cas no quedarà cap més excusa per no fer-la. Si no és així, serà ell el culpable, ell i el seu ego infinit, de l’enredada número mil i escaig protagonitzada per les classes dirigents d’aquest país, que mai han volgut cap altra llibertat que no sigui la que els dóna ser els amos… de la ITV.