Ja ens ho mostra la dita llatina “Cui Prodest?” (qui se’n beneficia?). Qui treu profit del que es vol explicar en moments crucials? Al llarg d’aquest any 2015 ens haurem de fer ben sovint aquesta pregunta perquè, entre els polítics que estan desorientats i els que ens volen desorientar, cal saber no sols cap on anem sinó també cap on ens volen portar.
L’enquesta del CEO que dóna de 71 a 74 escons als partits que són avui favorables a la independència (CiU, ERC i la CUP) posa al descobert algunes qüestions.
I els titulars que s’han difós entorn d’aquesta enquesta mostren encara més coses amb una intencionalitat política prou clara.
Sempre hem dit que unes eleccions autonòmiques no es poden llegir com si fossin un referèndum pel fet senzill que no es tracta d’una consulta on es demana una resposta clara a una pregunta amb només dues respostes possibles (SÍ o NO). Dient-ho d’una altra manera: el 27 de setembre, per molt que es vulgui explicar altrament ens tornarem a trobar amb una mena de reedició del 9N, amb una consulta feta en condicions ben poc favorables. Però com vam fer al 9N, en traurem el màxim profit polític i treballarem a fons al llarg d’aquest any per a aconseguir el màxim de vots favorables a la independència per a guanyar-les.
Els comentaris al voltant de l’enquesta han destacat tres coses principals: Primer: que el suport a la independència baixa. Segon: que, en canvi, el suport a l’”Estat propi” creix. Tercer: que CiU i ERC no tenen majoria absoluta. No es diu res que l’opció favorable a la independència és la que compta amb més suport de totes les alternatives presentades (de manera que guanyaria en el cas d’un referèndum).
Si llegim bé aquesta operació comunicativa (sabem que una enquesta és això) “la veu que llegeix l’enquesta” ens està dient: La CUP no existeix políticament (ja que no permet “fer majories” segons els comentaristes de l’enquesta i no s’ha de tenir en compte. No hi ha prou força per a proposar la independència. Cal que ens encaminem cap al altres sortides més viables (no es diu quines, però se’ns mostra la “tercera via” federalista com una possibilitat).
Després de les vacil·lacions i contradiccions de CiU (que no es vol dir independentista, baralles entre CDC i Unió Democràtica etc.) els dies vinents tornarem a sentir parlar de terceres vies i/o de negociacions amb l’Estat sobre l’estatus polític que ha de tenir Catalunya, de manera que el famós dret a decidir es voldrà diluir en aquesta cerimònia de la confusió. També tornarà a aparèixer el disbarat polític de la “candidatura unitària” per a afavorir la posició d’Artur Mas i els interessos electoralistes d’alguns personatges que fins ara han estat pul·lulant per l’anomenada “societat civil” i que volen “cobrar” els seus serveis. Misèries de la vella política.
Prenent la distància deguda envers aquesta via corrupta, els independentistes sabem que la independència és l’única manera de fer net. Si hi ha gent que vol evitar-la hauríem d’estar preparats per a deixar en evidència els intents de manipulació.
Carles Benítez
