Eixim al carrer per fer el passeig habitual fins a l'escola, i pels carrers empedrats ens creuem sempre amb les mateixes cares, saludem a la Carla, que va carregada de paperassa i apressada com sempre, per no perdre el tren, una tia molt professional i molt simpàtica, però que ha comes el pecat de fer la seua vida sola, per descomptat, els parroquians del bar que hi ha al seu carrer, diuen que és lesbiana.
Més endavant ens creuem la Rosa, una dona d'uns 60 anys, però que sembla tindre'n 20 més, acompanya el seu nét a l'escola. Està casada amb un dels homes més bròfecs que conec, i els seus veïns porten tota una vida escoltant crits, insults i cops.
En arribar a la plaça ens parem un moment amb Elvira, que va camí del centre de salut, ha de treure les medicines per al seu pare malalt d'alzheimer:
- com va Elvira? ,com estem?, i el teu pare?
- ai xiqueta!!, el meu pare cada dia més malament, ara ja no pot caminar, i me l'he de carregar jo al llom, i s'ho fa tot damunt... Vaig fugint al metge i a la farmàcia, i me'n torne que l'he deixat sol.
- els teus germans no t'ajuden??!!
- noooo, ells tenen la seua feina i no poden, mon pare és tot per a mi, no vaig a cap lloc, només isc de casa per anar al metge i a comprar...... Estic prenent unes "pastilletes", estic molt nerviosa, saps?.... Ale adéu!! que major tens ja a la xiqueta i que bonica!!!
I Elvira s'allunya amb els ulls enfonsats en dos cercles negres, que delaten els efectes dels ansiolítics.
La següent és Lupe, fa uns anys va vindre de Mèxic, espenta la cadira de rodes de la senyora Carme,la dona de qui té cura 12 hores al dia, per un sou miserable i en negre.
Ens trobem amb la Roser una dona vídua, molt criticada últimament, perquè ha conegut un home i va de passeig amb ell. I després amb Pepita que va a fregar escales com una boja i el seu home ho crema tot en el joc i la prostitució.
En passar per la seu dels serveis socials, em trobe a Encarna que va a demanar ajuda per a la família nombrosa i amb tots els membres a l'atur, va amb la seua filla Anna, que tracta d'amagar el seu sobrepés amb roba gran i que ha patit trastorns alimentaris, condicionada per la tirania estètica en què vivim.
També veiem a Cristina discapacitada psíquica, un amor de xicota, amb una mare permanentment preocupada, pel que passarà amb la filla quan ella ja no estiga.
A prop de l'escola diem adéu a la Sara, que va tindre la valentia de dir als quatre vents que li agradaven les dones i ,tot i que compta amb el suport de familiars i amics, encara rep mirades inquisidores.
Al migdia, a les notícies d'un dimecres qualsevol, m'assabente que dues valencianes han mort víctimes de la violència masclista, i contemple amb molt de fàstic la burla del ministre de defensa espanyol, a la militar que va gosar denunciar l'assetjament sexual a l'exèrcit. A la publicitat de la televisió van passant els models de submissió i dependència que ens ven Disney. Per no parlar dels vampirs new age, que prometen amor etern a canvi de dessucar-te viva i el Grey aquest de les ombres, que es veu que és meravellós perquè et fa uns regals impressionants, et diu com has de vestir-te, et puja a un avió i després et fa ben blava al llit...gràcies però no necessitem que Hollywood ens ensenye res, sabem passar-ho bé al llit i podem tirar d'inspiració casolana amb els versos de la Marçal i l'Estellés.
La vesprada d'aquest dimecres, he aconseguit arrapar alguns moments, entre les activitats extraescolars de la meua filla per llegir una estona i seure davant de l'ordinador, a la nit mire la meua imatge a l'espill, i veig els cabells blancs que l'estiu passat vaig decidir no amagar, veig a la dona que es va formar i que tenia una feina que li agradava, però amb un torn de vesprada i fins a les 22:00, impossible d'assumir amb una xiqueta de dos anys. Veig a la dona feminista i independentista, activista, al seu col·lectiu i a l'ampa de l'escola de la seua filla. Veig la dona que rebrà convocatòries a reunions i xerrades amb uns horaris demencials, i on no hi haurà un servei de ludoteca per a què puguem anar amb les nostres criatures, perquè malauradament els companys de militància, sovint obliden com de complicat ho tenim per a seguir el ritme de reunions i convocatòries. Veig a la dona a la qui, alguna que altra "feminista clàssica" li preguntarà amb aires de superioritat: que no treballes?...
I no estic penedida de la tria, sóc una mare que està educant a una xiqueta per a què siga una dona catalana i treballadora lliure i que tot i no tindre una feina remunerada, treballe moltíssim per a bastir un futur de llibertat per al meu país. L'esclavatge no és la maternitat, l'esclavatge és haver de fer la tria, l'esclavatge és el sistema en què vivim, amb uns horaris escolars i laborals impossibles de conciliar, sense ajudes a la dependència, sense ajudes a les
dones maltractades, sense ajudes a les dones aturades, sense un sistema educatiu que eduque en la igualtat i el respecte.
Avui no és 8 de març, les proclames d'igualtat a les xarxes socials i els mitjans de comunicació s'han apaivagat. Avui és un dimecres qualsevol, i les invisibles estan ací, trepitjant les llambordes dels nostres pobles, mentre arrosseguen la pesada càrrega patriarcal.
