J'accuse escrigué Émile Zola el 1898 en el diari francès L'Aurore. L'autor de Germinal, el gran escriptor del naturalisme francès, posava sobre paper la hipocresia, l'antisemitisme i la injustícia de la conservadora societat de la III República. Una sèrie de mentides i proves falses havien portat el 1894 el capità de l'exèrcit francès Alfred Dreyfus a ser acusat d'espionatge en favor de l'exèrcit alemany. En un primer moment, però, l'acusació fou generalitzada entre la societat francesa. Aquesta mostrà les vergonyes d'un règim que es projectava a partir de la egalité, fraternité, liberté i, alhora, jutjava innocents sense proves. La premsa conservadora aprofità el cas per a agitar l'odi contra l'esquerra i els jueus. I fins i tot Jean Jaures, líder socialista, demanà anar més enllà de la inhabilitació i aplicar-li la pena capital. Dreyfus fou condemnat. A partir d'aquest moment, la família i els amics del capità, però també membres destacats de l'esquerra francesa, començaren a investigar convençuts de la farsa que havia suposat el judici. La primera cosa a fer era denunciar el procediment: un judici a porta tancada, amb unes proves molt febles i uns testimonis sense cap ni peus. El següent pas fou destapar la falsedat de les proves. I amb això resolt, començaren a fer pública la injustícia comesa.
J'accuse. I qui fou acusat fou Zola. La gran França no podia permetre el qüestionament d'un sistema que es pretenia democràticament modèlic. El general Billot, al qual Zola assenyalava en el seu text, denuncià el literat per difamació. El botxí convertit en víctima i els jutges donant-li la raó. Paradoxes democràtiques. Vergonya generalitzada i increment de la tensió. Les represàlies contra Zola, però, mogueren una esquerra que començava a veure que tot plegat era un despropòsit i una injustícia. El cas es va reobrir quan una sèrie de proves sorgiren a la premsa. La cal·ligrafia de la carta on s'acusava Dreyfus no es corresponia amb la del presumpte autor de l'epístola. Les diverses versions que donaren els testimonis durant el judici no encaixaven amb una única versió dels fets. En definitiva, tot un despropòsit que escandalitzà la societat francesa que es va haver de veure a ella mateixa davant d'un espill que li mostrava totes les seues misèries.
Dissabte es projectà al Canal 33 de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals el documental “Ciutat Morta”. Aquest treball, però, ja feia temps que es podia veure si és que el cas t'interessava. El juny del 2013 unes 800 persones havien ocupat l'antic Palau del Cinema per a la seua estrena a Barcelona. El film va córrer per centres socials, casals i ateneus. Però, què explica aquest documental que tant de revol ha provocat aquests dies? Doncs un afer Dreyfus a la catalana i, dramàticament, amb un final que sempre serà pitjor que el cas francès: la Patricia Heras mai més podrà ser rehabilitada. Fem un exercici d'història comparada. Canviem al llarg del text “Dreyfus” per “4F”, “1894” per “2006”, “L'Aurore” per “La Directa”, “premsa conservadora” per “La Vanguardia” o fins i tot “Pilar Rahola”, “jueu” per “okupa”, “Billot” per “Víctor Ginabel” i “Émile Zola” per “Jesús Rodríguez”. El resultat és esgarrifós perquè la societat catalana, com la francesa, quan s'ha posat davant del mirall ha vist també totes les seues misèries.
Aquests dies, amb totes les vergonyes a l'aire, els responsables polítics del moment -d'esquerra, no ho oblidem- corren per demanar la reobertura del cas. L'actual alcalde de Barcelona ens demana confiança en la Guàrdia Urbana i, el més greu, l'Ajuntament de Gavà en mans del PSC i ICV defensa al senyor Víctor Ginabel ja que ara el tenen en plantilla. La democràcia catalana, com la francesa, no suporta ser qüestionada. Aquesta mateixa actitud miserablement gremial de polítics, fiscals, premsa i jutges va fer que Dreyfus hagués d'esperar fins a 1906 per a ser rehabilitat a l'exèrcit. Haurem d'esperar el mateix temps per què els 4F tinguen justícia? Esperem que no.
