Fonamentalment es tracta de llegir més enllà del que està escrit per evitar parlar del que realment es proposa. Permeteu començar amb aquest “brometa” irònico-daliniana el meu escrit de resposta a l'article que em va dedicar fa uns dies Sal·lus Herrero. Haig de reconèixer que he quedat perplex (com el país que ens va descriure el bo de Josep Vicent Marquès) després de llegir “¿Els Països Catalans en la mateixa cruïlla que el 1977? (Resposta a Antoni Rico)” publicat a paisvalenciaseglexxi.org. El text d'Herrero és una resposta extensíssima a una de les meues darreres reflexions al portal Llibertat.cat. De fet, l'extensió de l'article de Sal·lus és la primera cosa que em va deixar perplex: no pensava que el meu text donara per a tant! L'amic Herrero respon moltíssimes més coses de les que jo vaig qüestionar o posar sobre la taula.
No entraré a valorar el llarg contingut del text de Sal·lus perquè crec que moltes de les seues afirmacions són totalment certes. És més, crec sincerament que ho són la gran majoria i per això jo en cap moment les havia qüestionades. Tot i així, em sembla insultant (i no només a mi sinó a la pròpia intel·ligència) dir coses com que un servidor ha posat al mateix nivell els que patiren la violència espanyolista dels que la provocaren. Reconec que és un recurs fàcil perquè amb afirmacions d'aquest calibre t'estalvies afrontar el fons real de l'argument que es proposa, però també em sembla de vergonya aliena. El meu article només pretenia fer un paral·lelisme àgil i sense gaires concrecions conjunturals (eren unes línies d'opinió a Llibertat.cat i no d'història acadèmica per a Afers!) entre la situació que es va viure durant la transició i l'actual pel que fa al projecte dels Països Catalans. I poca cosa més, la veritat.
Sí que voldria, però, perquè les acusacions són molt greus, matisar/explicar allò que pel que veig no s'ha entès -o no s'ha volgut entendre que és una pràctica també molt estesa. Quan afirme coses com que “tots foren culpables” només ho faig en el terreny estrictament polític i ideològic, d'anàlisi de la realitat i sense entrar a valorar l'estratègia violenta d'una dreta totalment desvergonyida (sí, Sal·lus, això ja ho sabem, ho repetim constantment i poca cosa aporta al debat que jo volia introduir perquè ja ho han escrit molts altres, moltes vegades, i molt millor de com ho fem tu o jo). Ens podem passar la vida acusant a tercers de ser els culpables únics de la nostra incapacitat política i així seguir vivint amb la consciència plenament tranquil·la, creient que el problema no és nostre sinó dels altres que o bé són uns blaveros, o bé uns espanyolistes, o bé uns tercerviistes (aquesta acusació és la que més m'agrada perquè hi pot entrar de tot), o bé uns incults, o bé uns borregos manipulats, o bé... el que siga, és igual, allò important és la nostra detergència moral i el panxacontetisme de la consciència pròpia. Perquè aquest és un dels elements que volia assenyalar amb el meu -pensava!- inofensiu escrit.
Només entraré a analitzar del text de Sal·lus Herrero, doncs, els dos elements que em semblen realment interessants i que tenen a veure amb el meu article inicial. El primer és el de la cronologia. Si vaig triar 1977-1982 és perquè entre aquests anys fou el moment en què el debat sobre els Països Catalans traspassà les capes estrictament intel·lectuals i fou assumit per l'àmbit polític. Abans del 1977 -posem el 1975 per exemple- el que s'havia anat fent era fixar les bases del debat: textos de Fuster, estudis universitaris sobre la història i l'economia valenciana, intercanvis culturals de petits grups dels diferents territoris, Congrés de Cultura Catalana, etc... És a dir, es posaren els ciments del que havia de ser l'edifici nacional comú de tots aquells que parlem català. Després de les eleccions del 15 de juny de 1977, però, es va passar a la següent fase de la proposta: la políticament real més enllà de la teoria. De fet, aquestes eleccions ja foren una primera prova sobre la solidesa del projecte: cap partit que apostara fermament pels Països Catalans va tenir uns resultats acceptables. Ni en el País Valencià -on el blaverisme encara no exercia la violència contra els nacionalistes de manera gaire intensa-, ni a Catalunya -on mai va haver violència contra els nacionalistes perquè representaven una mena de majoria sociològica i, tot i així, en cap cas apostaven fermament pels Països Catalans-, ni a les Illes -on la realitat es trobava a mig camí entre la valenciana i la catalana però on també guanyà la dreta espanyolista. Des del meu punt de vista, aquest fet era la primera prova que tot i que s'havia desenvolupat una bona feina a nivell teòric, la política i la societat anaven per un altre costat. I això que políticament a mi no m'agrada -ho remarquem per a què quede clar al personal: NO M'AGRADA... ara?- , com a historiador ho haig de dir així per una qüestió d'honestedat professional. Però pense que també ho hem d'assumir a nivell polític perquè si no som capaços d'analitzar la història en termes reals i allunyant-nos del que “nosaltres” voldríem que haguera passat, poca cosa entendrem del perquè del nostre “fracàs” -i pose cometes perquè a diferència dels tercerviïstes reals dels vuitanta, aquest fracàs és pot matisar en molts aspectes.
Per tant, entre 1977 i 1982 -i em reafirme- és el moment de màxim debat, si es vol públic i polític, al voltant de la idea dels Països Catalans. El debat arriba al carrer -manipulat i distorsionat en molts casos, sí, però arriba per primera vegada d'una manera clara-, al Congrés dels Diputats espanyol -especialment durant el debat de 1978 sobre l'article 138 que prohibia la federació de comunitats autònomes-, al debat estatutari dels diferents territoris -o països perquè en el fons tant l'hi fot!-, etc... El debat, doncs, es fa públic i polític i quan això passà els que defensaven el projecte no foren capaços de fer-lo creïble per a una població que, si ens basem en les enquestes de l'època, altres problemes tenia. I tot plegat va portar a Joan Fuster a afirmar que “els nacionalistes no alcen un gat pel rabo” -i ho digué Fuster, Sal·lus, no Toni Rico.
Aquesta afirmació de Fuster ens porta al segon element -i realment el central del debat que jo volia introduir amb el meu article- respecte a la tàctica, l'estratègia i, sobretot, l'oportunitat del moment per a tornar a posar els Països Catalans sobre la taula de l'arena política. De fet, l'actitud que Sal·lus Herrero mostra en el seu text tancant-se en banda a l'autocrítica no deixa de ser una confirmació del que volia expressar en el meu text. I ja que estem citant gent, crec que Vicent Ventura -un altre dels nostres prohoms que en algun moment de l'article és nomenat per Sal·lus Herrero com un d'eixos personatges menyspreats per qui vos escriu-, lúcid i clar com ho va ser tota la seua vida, definia el 1993 l'actitud d'Herrero quan diu: “crec que hi ha hagut un fenomen que s'hauria d'haver intentat combatre. Es tracta d'una espècie d'autosatisfacció dins de la minoria. “Els nacionalistes” som pocs, però, això sí, els més lleials”. I la societat real els és igual”. Quanta raó Vicent.
En la situació oberta actualment a Catalunya, els partidaris dels Països Catalans tenim tres opcions: callar i veure-les passar; plorar i dir que el procés català és regionalista i oblida els Països Catalans -i què volíeu si el catalanisme majoritari mai ha cregut en els Països Catalans entesos com a projecte polític?!-; o bé analitzar on hem fallat fins ara per a què els Països Catalans no siguen encara un projecte reclamat per la majoria social de cap dels nostres territoris i posar-nos mans a l'obra per a incidir i incloure'ls en l'agenda política. La meua aposta és la tercera i en aquesta direcció intente enfocar humilment, i sense gaires pontificacions, els meus textos i anàlisis. I en aquests paràmetres s'ha d'interpretar el que escric, sense veure fantasmes i afirmacions que no apareixen per enlloc. Tot i així, segurament el problema és meu i la meua poca capacitat per a tenir “grams de raó” i dedicar-me a insultar a la memòria del personal. Demane perdó, doncs.
Pd: Benvolgut Sal·lus, un dia podem parlar sobre eixa imatge idíl·lica que tens de la “quasi independència fiscal” del País Basc i Navarra i que poc té a veure amb la realitat que els independentistes bascos expliquen al respecte. Bé, potser, com jo segons tu, els bascos crítics amb el concert econòmic també pateixen un “desconeixement històric i polític” profund. Efectivament, tot un “sarcasme”.
