Avís: si algú pretén interpretar aquest article com un atac contra Podemos o Guanyem, ja el pot deixar de llegir perquè no és la intenció de qui l'escriu. És més, si s'entén així serà un fracàs del seu autor, més enllà de la mala fe d'alguns agosarats lectors. Demane perdó per l'extensió però són moltes coses a dir.
Ningú es pot sorprendre del fet que la política tal com l'havíem entès fins ara estiga canviant. El nou paradigma, però, fa anys que s'està gestant, si més no les condicions objectives i subjectives que l'han generat. Si alguna cosa ens demostra la història és que qualsevol procés polític de canvi real no parteix mai de l'espontaneïtat sinó que prèviament ha hagut tota una sèrie de moviments, de condicions, que l'han anat construint. La irrupció de la CUP al Parlament català en les darreres eleccions autonòmiques, el gran paper de Podemos en les eleccions europees o la proposta llançada a Barcelona sota el nom de Guanyem, no són altra cosa que la mostra més clara d'aquest canvi polític en la societat. Ara bé, tot plegat em genera dubtes, preguntes i oportunitats.
Una gran massa social emprenyada no és sinònim de canvi real La meua concepció de la política passa inexorablement per entendre aquesta no com una professió sinó com l'art de gestionar allò que és comú, des de la igualtat i la reciprocitat. No m'ha agradat mai la política de notables, aquella feta per una elit il·lustrada que interpreta en cada moment què vol i necessita el poble, però que ho fa des del seu pedestal sense tenir en compte a aquest poble. Des de l'esquerra s'ha fet això moltes vegades. Amb la pretesa responsabilitat històrica d'una avantguarda revolucionària s'han tirant avant projectes, partits o accions que el poble pretesament subjecte d'alliberament no era capaç d'entendre. El més difícil en política no és vèncer o guanyar, sinó convèncer. Aconseguir els vots d'una gran massa de la població que confia en tu per pura desesperació no és garantia de canvi. D'exemples en tenim un munt en la història i, segurament, el més important és el de la Revolució d'Octubre de 1917 i la posterior aparició de l'stalinisme. Com és possible que el país que va fer la primera revolució proletària de la història pocs anys després assumira com a bona una dictadura com la de Stalin? Per la senzilla raó que la revolució es va fer gràcies a la desesperació d'una població que, en realitat, no estava preparada per a construir res profundament nou. I és per això que els russos s'adaptaren des de 1924, d'una manera tan ràpida i fàcil, a l'stalinisme: no eren una societat de convençuts sinó de vençuts que amb Stalin, almenys, tenien pa, educació i un benestar que mai havien somiat amb els Tsars i això ja els estava bé. Per guanyar de veritat no n'hi ha prou amb una societat emprenyada amb l'establishment, sinó que aquesta també ha de ser conscient que cal un canvi radical i no sols de cares.
Liderar sense lideratges. Evidentment, la situació dels Països Catalans l'any 2014 poc té a veure amb la de Rússia el 1917. Ara bé, la necessitat de líders o lideresses, sembla que no ha canviat gens. Compte, crec que els referents personals són necessaris i fonamentals, però també cal que reflexionem sobre el paper que els hi atorguem. Aquest tema és complex i diferent depenent de si parlem de Podemos o de Guanyem. És evident que en les dues propostes la figura mediàtica juga un paper important. També ho és que mentre en el primer cas Pablo Iglesias era omnipresent (recordem les butlletes electorals!), en el segon l'Ada Colau no s'ha cansat d'explicar que ella és una més en el projecte. El discurs i la praxi probablement tinga una explicació en la feina important que tots dos han desenvolupat els darrers anys: en Pablo de caràcter intel·lectual i acadèmica des de l'individualisme o el petit comitè; l'Ada, des de la PAH i amb una lluita més col·lectiva. Però el problema, de fet, ja no són tant en Pablo Iglesias o l'Ada Colau (als quals tinc un respecte polític i intel·lectual enorme) sinó els que poden venir al darrere. En temps de reestructuració política els trepes sobrevolen allò que és nou i amb potencialitats. L'aparició de personatges pintorescos (a la CUP ja ens ha passat en molts municipis) que pretenen sumar-se al que en aquell moment sembla el cavall guanyador, pot tirar per terra qualsevol possibilitat de construir quelcom nou i diferent a les estructures partitocràtiques que hem tingut fins ara. Com s'impossibilita que aquests espècimens no tiren per terra la bona feina feta des de la base o se n'aprofiten d'aquesta tasca? Podemos i Guanyem ho haurien de definir i de moment encara no ho han fet.
El gatpardisme dels partits del sistema. És evident que un partit com IC-V ha vist amb moltes alegries i il·lusions propostes com les de Guanyem. Personalment no veig tot plegat com una jugada de ningú per salvar IC-V, ni molt menys, però sí crec que IC-V, de manera molt hàbil, ha vist en la proposta una via de salvació de l'estacament i el descrèdit a què havia arribat el partit entre els sectors socials més compromesos i rupturistes. I més enllà de la bona gent que hi ha a IC-V, militants treballadors i gent honrada des d'un punt de vista polític, aquest partit no deixa de ser una peça més d'allò que s'anomena “la vella política”. Sí, IC-V ha governat molts i molts anys l'Ajuntament de Barcelona, de Girona o d'altres i durant dues legislatures la Generalitat de Catalunya. IC-V és un partit que té un deute amb La Caixa, en dades de 2011, de més de 14 milions d'euros. Amb iniciativa al davant de la Conselleria d'Interior ens van enviar a l'Audiència Nacional espanyola per cremar fotos del rei o empresonaren la Núria Pórtulas. Seriosament: algú pensa que amb aquest currículum un nou subjecte polític que incloga IC-V (compte, de manera orgànica, no els seus militants de base) pot representar alguna mena de nova política? I és més: a comarques gironines Joan Boada fou un dels personatges que encapçalà aquesta política repressora i just fa una setmana era Boada qui apareixia en una foto de diari en una reunió d'IC-V per preparar les municipals de 2015. El portaveu d'IC-V a Girona es pregunta qui té por d'Ada Colau en un article. La por no és cap a l'Ada Colau, el pànic és cap al paper d'IC-V. La confiança perduda en aquest partit passa inexorablement per canviar les cares que l'encapçalen en primer terme i fer autocrítica del seu passat recent, cosa que com recordava fa uns dies Manuel Delgado encara no han fet.
El fals debat esquerra independentista vs esquerra anticapitalista. La tendència històrica de la política de la modernitat ha estar la de crear identitats polítiques. Unes identitats que ens encarcaren, ens limiten a l'hora d'analitzar noves propostes. Crec que l'esquerra independentista no ha sabut analitzar correctament ni el paper de Podemos ni tampoc la proposta de Guanyem. Tant un cas com l'altre s'han rebut com un atac al “nostre” espai polític. Ara bé, el problema principal parteix de la pròpia concepció identitària que s'ha creat els darrers anys. Separar una esquerra que és independentista (per tant nacionalment catalana) d'una altra que és proclama anticapitalista (per tant nacionalment... què?) és un fals debat que només serveix per a dividir la societat catalana en els termes que volia Lerroux en els anys vint i trenta o Solé Tura en els seixanta. No conec el cas de cap nació del món on l'esquerra no siga independentista. Perquè el contrari és voler la “dependència” d'un altre o simplement ser un essencialista espanyolista al qual ja li està bé el marc estatal actual, fet poc emancipador la veritat. Entenc que el conflicte de Catalunya amb Espanya és molt més complex que el de qualsevol binomi colònia vs metròpoli. Sí, d'acord, però fins i tot en el cas que el projecte nacional per a Catalunya passe pel federalisme amb els altres territoris de l'Estat, la primera fase per a poder arribar a aquest escenari passa sempre pel de la independència o, si més no, el d'exercir el dret a l'autodeterminació. I és en aquest sentit que no entenc els dubtes, o pors, de Podemos i Guanyem a mostrar-se clarament com a independentistes. L'esquerra anticapitalista, transformadora, rupturista o com li vulguem dir, també té nació o n'hauria de tenir. I aquí cal que ens mullem totes, no sols els independentistes, també els unionistes, més enllà de la retòrica de proclamar el dret a decidir dels catalans. És que només faltaria que una esquerra que es diu de transformació no reconeguera aquest dret, no?
El 9N i la ruptura democràtica. Per tant, més enllà de si el projecte per a la nació catalana passa per una Catalunya independent, per la federació d'aquesta amb altres països del seu àmbit geogràfic més proper, per la construcció dels Països Catalans, o qualsevol altra proposta, cal que tothom tinga els ulls posats en el 9N. La consulta/referèndum que s'ha fixat en el calendari per a la tardor pot ser un element fonamental per a la transformació i l'inici d'un procés constituent en els termes que tant proclamem des de l'esquerra. No veure-ho és un acte de ceguesa política extrema de qui ja se sent còmode amb el marc institucional establert. I jo també tinc dubtes sobre el paper de la burgesia catalana en tot plegat, però aquests no em preocupen. El que m'angoixa és veure que els meus, l'esquerra, tota i completa, no siga capaç d'entendre les potencialitats de canvi que el 9N pot suposar.
I malgrat tot: només veig oportunitats. Perquè el futur és esperançador. I tant. La política de “moviment” que tant agrada esmentar a l'amic Raimundo Viejo està transgredint les estructures de l'Estat a un ritme frenètic. És moment de canvi, d'emancipació, de construir ponts, de diàleg, de compartir experiències des de la sinceritat i la confiança mútua. Cal, però, saber a què juguem, que pretenem, què volem. Jo també vull guanyar. I tant. És més: estic convençut de què podem. Però més enllà de les proclames, de plataformes, de manifestos i personatges mediàtics -que també ens calen!- necessitem tenir clar què volem fer amb la victòria i fins on volem arribar. Di-li programa, di-li full de ruta. I això no passa només per traçar uns punts de mínims entre els quals s'eliminen aquells elements que ens semblen incòmodes i tots tan contents. El tema és més complex i sobretot dialèctic. Parlem, dialoguem, lluitem, compartim, proposem. Amb el 9N per davant, tenim un any fins a les municipals. Per tant tenim temps per a seguir construint ponts de confiança mútua des de la diversitat i sense apriorismes estèrils. El resultat? Ja veurem, però segur que és positiu.
