L'American way of life, però, ens ha convertit en una mena d'homo consumat que fonamenta la seua felicitat no en el coneixement i la raó sinó en l'adquisició de béns de consum, útils o no, que satisfan les nostres necessitats. Això ens omple, ens converteix en consumidors i ens lleva contingut ciutadà. Aquest homo consumat es creu amb dret a exigir però no amb dret a participar. Actua políticament com ho fa en una botiga: compra un producte (un partit polític), durant quatre anys creu que el producte ha de complir amb les funcions que el venedor li atorgava al producte (es queixa d'allò que no li agrada de l'obra de govern), si el producte no el satisfà plenament, pot canviar-lo per un altre (canvi de vot per un altre partit). I en tota aquesta operació clientelar el paper de l'individu no es basa en la participació sinó en l'exigència.
Els pocs avanços que s'han aconseguit en matèria de participació ciutadana han vingut, precisament, de la mà de propostes d'aquells que al cap i a la fi el que volem i pretenem és canviar el sistema de dalt a baix i no com a simple operació de maquillatge al vell estil de canviar quelcom perquè no canvie res. Els guardians, però, del model actual no fan res per a evitar l'enfonsament del seu sistema polític que fins ara funcionava prou bé dins dels seus paràmetres d'acció. La dinàmica no és gaire diferent de les d'altres civilitzacions i models: el pa i el circ dels romans, l'analfabetisme i sotmetiment mitjançant la por de l'època feudal i l'Antic Règim, etc... Empíricament, aquests models són caducs per les mateixes contradiccions que generen.
Són ja molts els autors que parlen de fi de règim. Efectivament, això s'acaba. O almenys ho sembla. El dubte és si algú estarà preparat per a agafar el relleu. Quins referents organitzatius té ara mateix la població per a construir quelcom nou? Pocs, i molts cops buits de contingut en un fons més fonamentat en la ideologia que en la pràctica. Deia Gramsci que les idees no viuen sense organització. Hi estic d'acord. Ara bé: quin tipus d'organització ens cal? Els partits i col·lectius que es proclamen marxistes en l'actualitat, any 2013, tant en l'àmbit dels Països Catalans com en la resta d'Occident, reprodueixen dramàticament els mateixos plantejaments erronis dels seus homòlegs del passat. Només cal llegir i analitzar el paper de totes aquestes forces polítiques en el període de la “transició” per a entendre que allò que van fer a partir de la seua manera d'entendre la dialèctica política del moment, sols va servir per a cavar la seua tomba política. El moviment llibertari tampoc acaba de donar una resposta organitzativa satisfactòria. Estem més a prop del socialisme o de la barbàrie? Si ens posem pessimistes, la sensació provocada per l'apatia social generalitzada fora dels àmbits més militants, ens portaria a veure més pròxim el segon horitzó. Malgrat tot, petites escletxes de llum com la recent victòria de la PAH al Bloc Salt ens poden apropar al primer. Qui sap?
El que és evident és que ens cal construir eines d'incidència social que han d'anar més enllà de la simple coordinació d'aquells que ja estem més que convençuts. Transgredir aquesta democràcia de súbdits i consumidors només és possible si superem també les estructures de poder establertes. La tasca no és fàcil i requereix la simbiosi reflexió/acció d'una manera molt coordinada i equilibrada. I tornem a l'exemple del Bloc Salt. Experiències de transgressió del sistema com aquestes ens poden ser molt útils com a model. Pensem-hi.
