Guido Moyano Carlotto, en tant que un símbol, és una potent arma pacífica, que no produeix l'estrèpit ferotge de la pólvora, sinó l'harmoniosa melodia de la justícia
Han passat uns dies de la meravellosa notícia: el nét d'Estela de Carlotto ha aconseguit trobar a les seves àvies. Estela de Carlotto, i totes les Àvies han aconseguit una victòria.
Quina diferència hi ha entre el nét 113, i el 114?
El 114, és ara conegut en el món sencer, es tracta d'Ignacio "Guido" Moyano Carlotto, nét de la presidenta d'Àvies de la Plaça de Maig i fill de Laura Carlotto i "Puny" Moyano, tots dos militants, segrestats per la repressió il · legal del General Camps, durant la Dictadura de Videla.
Laura va parir a Guido, amb grillons a les cames, encaputxada, en un camp d'extermini militar. Va poder tenir en braços al seu fill 5 hores, segons diferents testimonis: soldats del servei militar obligatori d'infermeres i altres presoners que van sobreviure a la barbàrie. Va ser assassinada amb diversos trets al ventre ia la cara, en un va intent d'ocultar el part.
El seu cos va aparèixer en una ruta de la Província de Bons Aires. El seu company, Moyano també havia estat executat un mes abans. El cos de Laura va ser lliurat a la família. Ja en democràcia, els antropòlegs van poder certificar que havia parit.
Van passar 36 anys, perquè Guido recuperés la seva identitat segrestada i que les dues famílies, la Carlotto i la Moyano, recuperessin el fill de la Laura i "Puny".
Cada nét o néta que es recupera, o que s'obté la informació del seu assassinat, és una victòria.
Una victòria de la lluita
Però no totes les victòries són iguals. El "Cas 113" és il·lustratiu.
El 30 d'abril d’aquest mateix any, es va poder obtenir la informació del "final atroç" de 3 joves que van ser assassinades abans de donar a llum. Mónica Edith De Olaso, Alicia Beatriz Terra i Laura Gladys Romero, assassinades pel terrorisme d'Estat, van ser identificades a través de l'Equip Argentí d'Antropologia Forense.
La notícia va confirmar, una vegada més, la virulència amb què els repressors es van acarnissar amb els nostres fills. "Els van segrestar, torturar, a algunes dones les van deixar amb vida fins al moment de donar a llum, per després robar-los els seus nadons; a altres les van cosir a trets encara amb el seu fill al ventre ", va declarar Estela de Carlotto.
"Avui sabem quin va ser el destí final de Mónica, Alicia i Laura, i amb dolor tanquem la recerca de tres néts, no perquè hàgim restituït la seva identitat, sinó perquè les seves mares van ser assassinades embarassades. Amb aquesta informació el nombre de casos resolts per la institució és de 113 ", van assenyalar el dia en què van anunciar la notícia.
D'aquesta manera, comparant el cas 113 amb el 114, podem comprovar que no totes les victòries són iguals. Sis famílies, van poder tancar els anys d'angoixa, de recerca de la Veritat, amb un final terrible, dolorós, però un final.
Ara aquestes sis famílies tenen aquests cossos, tenen un lloc on plorar, on portar flors i on redoblar el seu compromís amb aquesta lluita. Però per a aquestes sis famílies, no hi va haver cap alegria. A l'abril. La setmana passada, aquestes sis famílies sí van tenir una felicitat compartida amb les famílies Carlotto i Moyano.
Les conseqüències de cada victòria
Les 114 victòries van tenir diferents resultats, els més importants, els que asseguren altres victòries, són els resultats mediàtics. Gràcies a la difusió de cada nét recuperat, milers de joves, nascuts entre 1976 i 1983, es presenten per comprovar el seu origen, per resoldre els dubtes sobre la seva identitat. És així com s'han aconseguit aquestes 114 victòries.
Els mitjans difonen una realitat que no han creat, propal·len la lluita de les Àvies, de les Mares, l'EAAF, l'Equip Argentí d'Antropologia Forense, del CONADI, el Consell Nacional pel Dret a la Identitat, etc. Així compleixen amb la funció social dels mitjans: servir a la societat i no només servir-se de la societat fins a la sacietat mai satisfeta dels seus voraços interessos.
Símbols
Guido Carlotto, va buscar i va trobar a les seves famílies, però també s'ha convertit en un símbol viu d'aquesta lluita, un símbol que pensa, sent, vibra, parla, expressa un discurs que el ja havia començat a elaborar, com a professional de la música , com a artista compromès amb els Drets Humans.
Guido Moyano Carlotto és una potent arma pacífica, que no produeix l'estrèpit ferotge de la pólvora, sinó l'harmoniosa melodia de la justícia.
I té un amplificador potent, de milions de watts, que s'escolta a tot el món, que fa commoure a un país i a milions de persones que no són de l'Argentina. Que interroga als joves per la seva identitat, que ajuda als néts que a l’impune Regne d'Espanya busquen els seus avis, que lluiten perquè se'ls faci justícia als seus pares, com els que van ser assassinats en les cel·les de la Policia franquista a cops o als germans assassinats a garrot vil.
El seu missatge és un guant justicier, llançat a la cara del cadàver del General Ramón Camps, http://es.wikipedia.org/wiki/Ram%C3%B3n_Camps d'obvi origen català, un criminal confés, furiós antisemita, lladre de béns i persones, que va exterminar a una família jueva, els Graiver, per lliurar una fàbrica de paper diari a les empreses de Clarín i La Nación, els va segrestar el, personalment, després que signessin en un notari la venda de les accions de l'empresa familiar, senzillament , perquè els seus amos, la família Mitre, descendents del General Mitre, el que té una avinguda a Barcelona per el seu record, propietaris del Diari la Nació i la Sra. "Noble", propietària de Clarín s'estalviaran el pagament del que havien signat.
Guido, com a símbol, és útil, és eficaç en la difusió de la nostra lluita i per atacar als nostres enemics, imposant la Justícia.
Per això serveixen els símbols, per irradiar un missatge, un discurs, una interpel·lació a la consciència humana.
Per això, aquesta Victòria, així, amb una V triomfal, escrita amb una inicial majúscula, la Victòria de Guido, la d'Estela, la de tots, no és igual, precisament, és majúscula.
Diego Arcos
