Estem en un moment històric en què tot és possible, incloses algunes aliances que abans ni haguéssim imaginat. I si és possible és perquè durant anys i pannys hi ha hagut qui ha plantat cara al sistema des del carrer, fins i tot quan aquests semblava imbatible i que duraria pels segles dels segles, amén. Avui, la crisi mundial del capitalisme i de l'Espanya Unaynocincuentayuna són dues evidències clares. Avui, qui s'oposa a aquest sistema ja no és vist com un boig o com un “enemic” sinó com algú que, a banda de saber què es fa, ha triat una camí bo i correcte. Tot és possible, però tot és possible si del que es tracta és de derrotar el capitalisme en la seva actual etapa, de construir les economies d'allò comú, d'intentar viure una vida digna sense destruir el medi que ens envolta, de decidir què volem ser ara que ja som grans.
Per això cal obrir el cap i tenir clar que, enmig d'aquest canvi general, tampoc cap de les nostres seguretats orgàniques ni d'organització continuarà igual d'immutable com ha estat fins ara. Tot pot canviar demà, o demà passat. Qui cregui que ja ho sap tot i que no cal aprendre res més que es prepari, perquè més que mai avui tot està subjecte a canvi i mai el món ha estat igual que els papers que han intentat preveure'l. Mai. Per tant, caps oberts i principis clars, però no per imposar-los ni per fer-ne barricada immobilista sinó per no perdre'ls i, fins i tot si els nous ens són més plaents, també per perdre'ls. Els papers, no els principis.
Vull dir en veu alta que no tinc res contra la majoria de la gent d'Iniciativa-Verds ni contra la d'Esquerra Unida i Alternativa, tot el contrari; de fet, no tinc res contra la majoria de la gent. Sí que tinc molt en contra de moltes (no totes, és clar) de les polítiques que alguns dels seus dirigents han portat endavant durant els últims 35 anys, sobretot les dirigides contra les classes populars, des de la gestió de la violència policial fins al suport explícit al PSOE (un partit de dreta dura en molts casos) amb l'excusa de no trencar "la unitat de les esquerres" i tot el que això ha comportat... Però no m'estendré a recordar-ho ara perquè aquest article va d'un altre tema. I el tema no és altre que la possibilitat d'un combat conjunt, bàsicament em refereixo ara al combat electoral però no només, contra el capitalisme senil que ens governa i que a la majoria ens fa la vida impossible, amb la negació totalitària dels drets tant socials com democràtics i nacionals.
No he oblidat i continua molestant-me profundament que, per tal d'aconseguir un cop més, "la unitat de les esquerres", alguns vulguin que oblidem determinades actuacions de possibles aliats. I no oblidar no vol dir no perdonar i fins i tot, un cop dit en veu alta, veure si assumits els errors es pot fer alguna cosa comuna en tot això de la "unitat de les esquerres". No faig conyes, ho penso ben clar i és per això que ho escric. Per aconseguir “la unitat de les esquerres” (que malament sona aquesta frase al 2014) cal no oblidar i tenir clar que alguns comportaments d'algunes esquerres seran, a partir d'ara, radicalment diferents o la “unitat” naixerà cadàver. És a dir i parlant clar: prou privatitzacions encobertes en nom d'”una millor gestió”, prou capitalisme de rostre humà, prou corbates (i ja ens entenem), prou sobresous i sous de rics, prou corrupció (inclosa la legal)...
Pel que fa a les retribucions, hi ha formes de fer-ho i no són impossibles, però requereixen que alguns deixin de veure “la cosa pública” com un pàrquing per gandulejar i cobrar. Hi ha el model CUP (amb sous màxims per als regidors de dues vegades i mitja el Salari Mínim Interprofessional i punt i final) o el model Podem (tres vegades el SMI i punt i final). Important: i punt i final. És claríssim que cal tancar per dalt els sous de regidors, parlamentaris, etc., i fer-los públics. I també els d'assessors i assessores o de representants en consells d'administració, que han de ser els imprescindibles i punt. Important: i punt. La rotació de càrrecs, posar un màxim al temps en la "representació", la prohibició de treballar en empreses dedicades al que s'havia fet durant el temps de "representació"... són altres bases irrenunciables. Si hi ha voluntat de canvi, no cal cobrar milionades per fer-lo, si el que no es vol és dormir sota la figuera les excuses seran milers...
En els continguts és irrenunciable la lluita per la cosa pública no acceptant ni una sola retallada més i remunipalitzar o municipalitzar totes les empreses públiques bàsiques per a la vida venudes en els darrers anys (ja sigui totalment o en la seva gestió) per garantir els drets socials mirrenunciables. Per a això és imprescindible un programa general que inclogui el no pagament del deute com a solució i, també, la insubmissió davant la nova Llei de Règim local que convertiria els ajuntaments en administracions sense atribucions. La llista de temes és molt més llarga però entre ells destaca el dret a decidir tant el 9N com quan calgui, si del que parlem és d'un model democràtic i rupturista.
Els nous projectes endegats per les esquerres transformadores catalanes (tipus Guanyem Barcelona o Guanyem Elquesigui) parteixen de la crida a la “unitat de les esquerres”, diuen alguns, tot i que quan els llegeixes o hi dialogues veus que hi ha moltes altres coses i no només a nivell de vocabulari. Ara l'important és saber quin serà el programa, els programes, les maneres de funcionar, quines possibilitats de confluència hi ha, quines intencions tenen i com s'hi arribarà. I sobretot no caure en ximpleries infantils de buscar enemics on no n'hi ha.
Que quedi clar que cap iniciativa electoral ha d'intentar subjugar els moviments socials, que han de continuar sent, en el nostre àmbit, els principals protagonistes, sense cap rendiment de comptes davant de cap proposta electoralista... Que quedi clar que la lluita és al carrer i hi continuarà essent, fins i tot si mai les institucions passen a ser majoritàriament nostres... Que quedi clar que mai no renunciarem a l'autonomia dels moviments, a l'autonomia dels espais, a l'autonomia dels individus... Que quedi clar que serà el pacte lliure entre iguals qui marcarà les aliances i les confluències....
És el moment de confluir -o de no confluir- això ja es veurà, però és el moment també de tenir clar que totes i tots podem sumar. Perquè avui el combat és divers tot i mantenir algunes línies vermelles. Hi ha qui es proposa construir la ciutat dels comuns, el país de totes i tots, i qui només vol gestionar “millor que ningú” la ciutat que tenim avui i el tros de país aquest... i tot sense trencar un plat, més aviat escurant-los tots. Hi ha qui, per resumir-ho, opta per la reforma i qui, és el meu cas, tria la ruptura. Si és per a la reforma, ja se la poden confitar la “unitat”. Però si és per a la ruptura, posem-nos a fer la confitura plegades que sortirà més bona, segur. I si no ara, despŕes o quan faci falta, però no perdem l'oportunitat de llepar-nos els dits... les unes a les altres, si pot ser, que sempre és més plaent.
