Es tracta d'un treball de molts anys d'invesgitació d'Oriol Falguera (Mollet del Vallès, 1972), que completarà els coneixements sobre el grup clandestí EPOCA (que existí actiu els anys 1969-1979) després dels treballs anteriors, concretament EPOCA, l’exèrcit a l’ombra, i de les memòries d'Àlvar Valls, que apareixeran simultàniament publicades per Edicions del 1979.
Falguera és un conegut independentista que ha difós, estudiat i divulgat la història del moviment independentista català des de diferents plataformes, com ara el portal web www.freecatalonia.com (any 2000), així com l’homenatge als patriotes veterans (2000), membre de la Comissió 75è aniversari de la Constitució de l’Havana (2003), i organitzador de la campanya Free Catalonia-Catalunya Lliure (2004). Falguera va ser un dels principals fundadors de la Comissió Centenari de l’Estelada (2008), i recuperador de la figura de Vicenç Ballester Canals. També va és coautor del llibre Cent anys d’Estelada. Un segle d’iconografia independentista (2009).
Els orígens d'una experiència resistent
El llibre, tal i com s'ha anunciat, explica un dels episodis polítics més ignorats i ocults dels últims anys del franquisme i dels primers anys de l’anomenada "Transició" a Catalunya va ser l'existència d'una organització secreta que es proposava ser el nucli embrionari de la institució militar catalana i que amb aquest fi va desplegar un aparell humà i organitzatiu sofisticat i basat en la dedicació professional dels seus membres.
Aquest grup armat va ser batejada per la policia espanyola amb el nom d'ÈPOCA (Exèrcit Popular Català) i coneguda al seu moment en relació amb l'anomenat "cas Bultó", "cas Viola" o "cas Batista i Roca". Aquesta lluita clandestina va encarnar durant els anys setanta la idea de continuïtat de les seccions militars dels partits independentistes seguint la línea del Front Nacional de Catalunya, Nosaltres Sols i Estat Català.
El llibre conté un seguit de reflexions els antecedents polítics d'aquest grup armat i sobre el pensament i "el periple dels separatistes catalans que durant la contesa de 1936-1939 s’instrueixen a l’escola de guerra de la Generalitat, formen part de la Columna Macià-Companys, o del Regiment Pirinenc número 1. Després del tràgic final de 1939 són detinguts, torturats i, els que no, exiliats." Un recorregut en què un gruix de catalans passen a engruixir les files de la resistència armada contra el règim franquista creant el 1940 l’«Organització», que més tard esdevingué el Front Nacional de Catalunya (FNC). I sota aquesta sigla col·laboren amb els serveis dels aliats i amb els governs nord-americà, britànic, francès i polonès a lluitar contra el nazi-feixisme, raó per la qual seran reconeguts amb medalles, guardons i certificats. És en aquest context de continuïtat del règim franquista que molts d’aquests independentistes van perseguir la idea de crear una organització armada per a la llibertat de Catalunya amb l’objectiu de crear una organització que exercís de «contrapoder».
EPOCA: una història encara poc coneguda
A partir d'una acurada recerca, amb correspondència, esquemes i apunts que permeten explicar la part del naixement i el desenvolupament del grup armat, el llibre descriu com a principi dels setanta EPOCA pren cosa i es constitueix com un front armat independentista. Els veterans vinculats al FNC contacten amb uns grups de joves provinents de les terres de Lleida, del Berguedà, de l’entorn de Joan Ballester i Canals i finalment del FNC; "que s’hi bolquen en cor i ànima" en la militància del projecte del grup armat, sempre amb el secret més rigorós.
«La Casa», que és com els seus integrants anomenaven la organització, s’anirà fent gran fins a aparèixer a la llum pública després de les detencions produïdes arran de les morts de l’empresari Josep Maria Bultó Marquès, el 9 de maig de 1977, i de l’exalcalde franquista de Barcelona Joaquim Viola i Sauret, el 25 de gener de l’any següent.
En aquest sentit el llibre treu a la llum documentació de l’organització armada, part dels seus document i manuals. I explica, entre altres aspectes que romanien en l'absolut secret, com militants de l’IRA (provisional) es van oferir a membres del FNC per entrenar i armar independentistes catalans.
Després de les mort d'aquestes personalitats franquistes durant un llarg període de temps que va des del 1977 fins al 1989, es produïren tres onades de detencions, amb el resultat de vint-i-un catalans empresonats —entre els quals hi havia una persona de seixanta-un anys i una altra de seixanta-quatre—, una denegació d’amnistia a quatre presos polítics catalans que, en canvi, sí que es va aplicar als altres presos polítics de l’Estat, i tres importants judicis: un a París, el 25 d’abril de 1979, i dos a Madrid, el 12 de juny de 1980 i el 15 de gener de 1982, els dos darrers —amb molt poques garanties democràtiques— amb la petició, com a darrera sentència, de 261 anys de presó i una gran suma de diners com a fermança o indemnització.
Simultàniament, una desena de catalans es va haver d’exiliar per a evitar ser detinguts. Després d’uns anys d’estira-i-arronses judicials, els advocats defensors dels últims condemnats i empresonats van portar els casos del darrer judici al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, que el 9 de març de 1987 va dictar una sentència favorable als demandants, que encara eren a la presó. Això va provocar que l’Estat espanyol hagués de modificar la sentència dictada anteriorment.
Gràcies a la perseverança dels acusats, de les seves famílies i dels advocats defensors, finalment la sentència i el judici es van capgirar, i les condemnes per aquests fets van arribar al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, on va quedar demostrada la pràctica de tortures per part de l’Estat amb la finalitat d’aconseguir les declaracions dels imputats, la manipulació del sistema judicial i les pressions que els mitjans de comunicació van fer contra els imputats en els fets, per tal d’obtenir una sentència que signifiqués un escarment exemplar.
