Dimecres 23 de gener de 2013 és el dia escollit per CyU i ERC (amb l'afegiment d'ICV) per tal de declarar sobirà el poble de les quatre províncies que anomenen Catalunya. És un pas important per tal que aquest tros de món, el de les quatre províncies espanyoles de Tarragona, Lleida, Girona i Barcelona esdevingui un estat. Alguns independentistes defensen que la sobirania ha d'estar en mans de l'Estat que representi el poble però d'altres defensem que la sobirania ha d'estar en mans del poble i, si de cas com a mal menor, al final d'un procés llarg i intens de reapropiació j creació d'autonomies personals i col·lectives, de l'Estat, que mai no serà “nostre” però que en molts casos no serà tant contrari a “nosaltres” com és (són) ara. Que quedi clar que descric i explico, no proposo ni defenso...
Així, sembla ser que aquest 23 de gener passarà a la història perquè les quatre províncies es dotaran de veu i diran que poden decidir, que podem decidir. Sobre tot? Doncs sembla que no. Ens faltarà la territorialitat, l'encaix internacional, les formes i les maneres del procés, la participació... És per això que no podem ni hem de callar davant negacions i silencis que fan por ara que estem al començament del procés i que amb total seguretat es faran més i més grans com més avanci.
Si aquest ha de ser un procés participatiu, per què no s'ha variat ni una coma del redactat primer (a banda d'esborrar un paràgraf que s'havia escapat en el "copia i enganxa" de l'ordinador)? No parlo de canviar a la baixa en el sobiranismeper fer feliç el PSC espanyolista, però sí de la possibilitat d'ampliar per exemple amb l'altra formació que hagués pogut incloure's i que és la CUP. Algú dirà que s'hi ha afegit ICV però la seva inclusió ha estat a misses dites, i no perquè els redactors hagin canviat el contingut que en principi van criticar els ecosocialistes.
Quan parlo d'ampliar parlo, per exemple, de posar el nom de la cosa, que és Països Catalans, encara que només hagués estat com a referència, tal com ja es fa en el preàmbul de la declaració. Els Països Catalans només són bons com a preàmbul de la cosa? Ja sabem que per a CyU i ERC, o per a la majoria dels manaires d'aquestes formacions, la nació completa no és “la cosa” per sobiranitzar, però negar-ne tota possibilitat no va enlloc més enllà del lloc a on ens volen portar. I aquest lloc té nom de gàbia, una gàbia amb barrots blaus i nom de deute. Unió Europea es diu i no podem permetre que a través d'un procés emancipatori com és un procés d'alliberament nacional la UE acabi més prestigiada del que està. No podem defensar en la declaració els "principis de la UE" perquè n'hi ha de molt superiors que afecten tota la humanitat i apel·lar a la UE aquí sabem ben bé que té una altra intenció més propera als barrots de què parlava que a una altra cosa.
Quan parlo d'ampliar parlo de donar la paraula al poble, no a les lleis. Parlo de defensar la desobediència i el procés des de baix, que és tal com ha de ser. Alguns legalistes que llegeixin això diran que no sé de què parlo i els responc que ho sé ben bé. La independència dels Països Catalans és il·legal ara mateix, és clar, tal com ho és la de les quatre províncies, però això no ens pot aturar perquè les lleis estan per desobeir-les quan no responen a la voluntat popular i aquestes que ho impedeixen no hi responen. Era il·legal no anar a la mili i no hi vam anar i era il·legal no ser esclau si s'era negre als EUA i la desobediència va fer que els legalistes corressin a fer lleis per tal d'encabir la realitat quan ja érem massa objectors i insubmisos i deroguessin les lleis racistes americanes quan ja eren massa les que no acceptaven ser esclaves.
Demà alguns blasmaran al CUP perquè no ha votat en bloc a favor d'aquesta declaració sobirana de les quatre províncies. Que ho facin. No vam anar al Parlament de les quatre províncies per dir amén als catalunyesos que s'emocionen amb els quatre símbols que els han ensenyat que són Catalunya. Hi vam anar per contribuir a donar la sobirania al poble dels Països Catalans, a les classes populars, a la majoria, en cada una de les decisions importants que afecten les nostres vides. I aquesta n'és una més. Important sí, però no tan transcendental com que hi hàgim de votar sí o no i punt. No renunciem a la nació plena, però sobretot no renunciem a la nació de les persones lliures, de les persones que no volen ser esclaves dels mercats, de les persones que volen decidir sempre i a tothora. I de moment no és aquest el camí que s'endega en aquest procés, per molt que l'ANC ens blasmi i el Partal digui que no ho entén, aquest no és el camí.
