Permeteu que, primer, em disculpi per la interrupció. Jo, com molts de vosaltres, aprecio la comoditat de la rutina, la seguretat familiar, la tranquil·litat de la monotonia diària, el “kitch” d'occident, la resignació com a suïcidi quotidià... A mi, el no-res m'agrada tant com a vosaltres. Però he pensat que podríem perdre cinc minuts de la nostra atrafegada vida per mirar-nos als ulls i xerrar una mica.
Hi ha, és clar, persones que no volen que parlem i mentre puguin utilitzaran la força per aturar el diàleg. Intenten així prohibir les paraules, perquè saben que aquestes posen en perill la fràgil immobilitat de l'aire. I tanmateix, la remor persisteix i les paraules conserven el seu poder, les paraules fan possible que alguna cosa prengui significat i, si s'escolten, enuncien la veritat. I la veritat és que, en aquest país, alguna cosa va molt malament: gent sense casa, cases sense gent, persones sense drets mínims, amb el paisatge encimentat, violència masclista, desnonaments, salaris de misèria, maltractaments a persones i animals, llengües minoritzades, atur desmesurat, l'aigua en mans dels rics, l'anomenat diàleg social convertit en porres al cap contra qui passava per allí, les persones convertides en consumidores, els especuladors lloats com a benefactors... Crueltat i injustícia, intolerància i opressió. Abans teníem llibertat per a objectar, per a pensar i dir què en pensàvem. Ara, tenim censors i sistemes de vigilància que ens coarten perquè ens conformem i ens convertim en submisos. Com ha pogut passar això? Qui és el culpable?
Certament, uns són més responsables que els altres. I hem de passar comptes. Però, la veritat és que si estem buscant un culpable, només hem de mirar-nos al mirall... Per què ho fem? Perquè tenim por... I qui no? La por ens corromp els sentits i ens xucla el sentit comú. A voltes, la por pot amb algunes de nosaltres i, preses pel pànic, acudeixen al líder Artur Mas. Ell els promet ordre, els promet “estat propi”, els diu que vol “eines d'estat”... I l'únic que demana a canvi és la seva silenciosa i obedient submissió.
Als Països Catalans, els elements reaccionaris sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes. Nosaltres, i ho dic aquí i a on faci falta, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per als Països Catalans, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe. Ells són qui malmet la vida del 99 per cent de la gent, del poble, de la immensa majoria empobrida, de les immigrades, dels precaris, de les persones dependents, dels fets fora de casa.
Estigueu segurs que si es parlés seriosament d'independitzar la nostra terra dels estats espanyol, francès, andorrà i italià, de la Unió Europea, els primers i potser els únics que s'oposarien a la llibertat nacional -que sempre és i ha de ser social alhora- serien els capitalistes de Convergència y Unió i del Foment del Treball Nacional. Quan pensen que es troben en perill els interessos de la seva classe benestant, a corre cuita fan cap a Madrid, per oferir els seus serveis a la monarquia centralista, tot i que faci ja anys i panys que ja no els ofereixin ni tan sols un pobre càrrec de ministre.
A nosaltres, a la immensa majoria, com sigui que amb uns Països Catalans lliures no hi perdrem res, ans al contrari, hi guanyarem molt, la independència de la nostra terra no ens fa cap por.
Alguns i algunes ja fa moltes nits que no tenim por. Ja fa molts dies que hem après a desobeir la por i dediquem les nostres nits a afers força més plaents com fer l'amor amb les llibertats i rebregar els nostres cossos i pells amb companyies amb qui empenyem per tal que qualsevol nit surti el sol. Nosaltres també sortim, hem sortit i sortirem milers de cops als carrers i les places per recordar a una part d'aquest país el que fa temps que ha oblidat. Que som les filles l'Elionor, que quan tenia 14 anys i tres hores va posar-se a treballar; que som els fills de la Joana González, del Guillem, de la Rita Mirambell, del Karim, de l'Heura...; que som hereves de les dones que cremaren ahir i per això fem fogueres amb l'estrall i la por; que som els néts del Juan i de la Frederica, de l'Ovidi i de la Teresa, del Marcos i de l'Emma; i sempre de part dels bons.
Què hi fem aquí, doncs, nosaltres que afirmem que les institucions no estan fetes per potenciar la llibertat individual, el benestar humà o l'harmonia social, allò que hauria de constituir el veritable ordre? Què hi fem aquí si sabem perfectament que el govern, l'autoritat organitzada, només és necessari per mantenir la propietat i els monopolis?
Deixeu-me que ho respongui, tal com la resta del que avui escolteu a través de la meva boca, amb unes paraules que tampoc són meves:
-El primer lloc, si voleu saber-ho, us proposo que pregunteu “per què?” a totes les persones que conegueu i les animeu a aixecar el cap i dir als poderosos mirant-los a la cara que “les nostres preguntes són incendis que les vostres respostes no saben apagar i la gana que les vostres respostes no saben satisfer”. Encara ens oferiran les molles però, com deia l’Ovidi, “ja volem el pa sencer”!
-En segon lloc, parlaré del dimoni, perquè el dimoni, ara no sé si segons la Bíblia o segons Milton, era un fulano especialitzat a dir “no”. Ara i adés, i sobretot en els moments de crisi col·lectiva, la "llibertat" tendeix a prendre forma de "desobediència". D'ençà que el món és món, les classes dominants de tot arreu han procurat fer creure a la gent que l'"obediència" és el principi bàsic de la vida civil. En general, els pobles es resignen a obeir. En la pràctica, ens deixen tan poques llibertats al nostre abast, que qualsevol cosa que fem és ja pura i simple "desobediència". I de tant en tant, ens agrada desobeir: deliberadament, desobeir.
I el 25 de novembre podem desobeir, la por i els poderosos, la por i els qui la creen. Tot i que alhora sabem que són aquestes unes altres eleccions en què la colla de polítics retalladors de vida han passat per les nostres ciutats, barris i pobles amb les seves promeses falses, alimentant les esperances de moltes dels nostres per decebre-les després amb els seus trucs i les seves traïcions, amb promeses falses que no tenen cap intenció de complir. Hem de tenir clar que els amos també reben els vots de milions de catalanes i catalans de les classes empobrides a què pertanyem, uns vots que van dirigits a mantenir en el poder qui ens porta cap a la catàstrofe.
Ho hem de tenir tan clar com que ens estem fent políticament madures i ja sabem que la política de la dignitat, la de qui s'afirma i diu “Jo sóc un ésser humà”, “jo sóc aquest”, “Jo sóc aquesta”, colpejant-nos el pit com feia Ausiàs March, és indestructible. És així que les rebels ens busquem entre nosaltres, ens caminem les unes amb els altres, al camp i a la ciutat, a cada comarca, a cada país i continent, ens reconeixem i ens sabem iguals i diferents. I juntes ens convertim en exèrcits invencibles, invencibles perquè estan format per somiadors... Uns exèrcits, però, que tenen com a primer objectiu autoimposat la pròpia dissolució, que és l'única finalitat que un exèrcit de somiadors pot tenir.
Perquè d'exèrcits n'hi ha d'altres, en tenim un que cada uns quants anys ens bombardeja i que ja vam derrotar al carrer quan els vam poder cridar “amb l'exèrcit sí que es pot” i quan els vam desallotjar de les nostres vides amb la insubmissió. Aquest també el farem fora. Però si l'endemà que ens lliurem de l'exèrcit espanyol, aixequem la senyera quadribarrada damunt del castell de Montjuïc i prou, sense canviar res més, tots els nostres esforços no hauran servit per res, perquè Espanya com a concepte de dominació seguirà manant-nos, perquè l'Estat espanyol és també la classe dirigent catalunyesa, la de les quatre províncies, i és també la classe dirigent de la resta dels Països Catalans. Si no construïm el nostre propi alliberament, ens dominaran amb els seus capitalistes, les seves multinacionals i les seves institucions que anomenen “europees”.
Tingueu, doncs, en compte, que no busquem el derrocament de l'actual govern per assaltar els llocs públics i saquejar els tresors nacionals, tal com ha anat passant amb els impostors que han aconseguit arribar als primers llocs de representació. Que se sàpiga que no lluitem només contra Mas, Bauzà, Rajoy o Fabra, sinó contra tots els governants conservadors enemics de la gent, s'anomenin de dretes o d'esquerres, començant pels colpistes del Banc Central Europeu que són qui mana avui aquí. Som aquí per complir el compromís solemne que hem pres de fer triomfar la causa de la plena justícia, de la positiva llibertat. I que sàpiguen que més aviat que tard això passarà arreu i s'obriran els passejos del món perquè hi transiti l'ésser humà lliure.
Sabrem fer-nos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de totes i tots, anem a establir, perquè ens recolzem sobre coses immortals com són els drets de les persones i dels pobles. I no podem perdre, perquè hem maridat la lluna i el filisteu ja no governa aquests domenys.
Visca la terra i visca el poble!
