Emergeix una nova realitat
Estem en estat permanent d’alerta a causa de la gran quantitat d’informacions i missatges ambigus, dubtosos i confusos que ens arriben aquests darrers dies. Però hi ha una dada fonamental que és ben certa i que ha de ser el punt de partida de les nostres anàlisis: la mobilització de l’11 de setembre ha estat fonamental i ha tingut uns efectes polítics que cal valorar com a importants. Irrompent amb força al mig d’una conjuntura especialment sensible, a causa de la duresa de la situació social i política de les classes populars catalanes, ha desencadenat tot un seguit de reaccions en un ampli espectre que convé analitzar ni que sigui a grans trets. Per a alguns observadors excessivament entusiastes, la situació avui seria tan avançada que ja tindríem la independència al sac. Per a uns altres, els fets d’aquest mes de setembre no serien reals; no compten. Anem a pams:
L’ANC i les conseqüències de la mobilització
Diguin el que diguin els seus detractors, l’ANC ha estat l’organització que ha catalitzat un moviment de masses que ha estat determinant. L’augment de la sensibilització política independentista entre la població ha desencadenat reaccions a l’entorn i després de l’11 de setembre passat. Amplis sectors del poble català es mostren favorables a la independència, un objectiu que és percebut com una perspectiva d’un nou marc polític alliberador. I això provoca canvis importants en molt diversos àmbits socials; i veritables terratrèmols en els partits.
No tots els sectors socials tenen la mateixa concepció de la independència ni la mateixa percepció d’aquesta mobilització però, per damunt de tot, és possible de copsar el sentiment majoritari d’esperança en un nou marc polític que es vol ben allunyat de les misèries de la política i l’administració espanyoles.
Les institucions catalanes s’han vist obligades a escoltar el clam popular i el partit del govern autonòmic (CiU) n’ha hagut d’entomar les conseqüències i, de retruc, s’ha vist beneficiat de la propaganda de la institució (amb una bona dosi d’oportunisme, cal dir-ho, en més d’una acció, com en la rebuda a Artur Mas a la plaça Sant Jaume que va ser fagocitada via twitter per les joventuts de CDC que instaven “a rebre triomfalment el nostre president”, quan la convocatòria de l’ANC havia cridat a anar a la Plaça de Sant Jaume amb la pancarta “Catalunya, nou estat d’Europa” com a testimoni i recordatori de la reivindicació pendent).
La dinàmica de masses de la mobilització independentista es mou ara dins aquesta contradicció fonamental, pel fet que no havent estat evidentment CiU qui ha encapçalat la dinàmica del moviment (perquè sabem que aquesta organització va estar clavada en el pacte fiscal fins al moment mateix de la manifestació), finalment ha resultat l’organització que se n’ha beneficiat en primera instància, i que surt per tant amb avantatge no sols de cara a les eleccions, sinó (i això és més important) en un possible primer tram del camí cap a la ruptura independentista.
CiU, la burgesia, la Generalitat i l’Estat
És important esbossar a grans trets què ha passat i què pot passar en l’àrea del poder autòcton, un esforç que demana distingir entre els diferents agents. El poder de l’Estat espanyol i les seves ramificacions locals ha quedat descol·locat.. Tot fa pensar que es limitarà a aplicar la seva política repressiva i d’atemoriment amb l’esperança de frenar, desviar o ajudar a fer recular, els sectors més moderats. I les altes estructures del capitalisme autòcton, aquelles que tenen realment poder, es mostren escèptiques davant l’evolució cap a la independència que està fent Catalunya i estarien interessades en una altra sortida menys arriscada per als seus interessos..
Pel seu costat, CiU ha reaccionat d’acord amb la funció social que s’ha atorgat regularment: procurant de controlar el moviment; però, en aquest cas, per a fer-ho s’ha vist forçada a fer unes passes que no eren les que havia preferit inicialment. En aquesta operació CiU s’ha servit de la institució de la Generalitat per a estendre la seva popularitat, una popularitat que tem anar perdent en la mesura que es trobi davant la política dels fets: quin serà el seu compromís amb les exigències del procés independentista? Quina serà la seva política social?
Cal reconèixer, si hem de ser fidels a la veritat dels fets, que CiU no té un grau de fiabilitat gaire elevat a causa de la seva trajectòria extremament ambigua, amb les concessions repetides a Madrid i les aliances prolongades amb el PP, malgrat les falses promeses. L’experiència fa predir que CiU tendirà a portar el procés al seu aire, cap a una sortida política que comporti el mínim de canvis, polítics i socials. Podria lliscar cap a la vergonya d’un Estat associat a l’estil de Puerto Rico, o precipitar una vinculació subordinada del nou Estat amb Espanya, si hem de fer cas de la història i de les imprecisions de les seves manifestacions públiques. Els independentistes hem d’allunyar la perspectiva d’aquestes falses sortides recordant que l’objectiu popular sense discussió és la instauració d’un règim plenament democràtic i independent.
Les maniobres polítiques del moment actual es poden entendre fàcilment si són analitzades des de la confrontació de classes existent, en la qual d’una banda, les classes populars reivindiquen clarament la independència; i d’altra banda, l’oligarquia capitalista continua embrancada en l’unionisme, en el manteniment del poder espanyol a Catalunya. En aquesta confrontació fonamental, CiU es mou en una eterna indecisió entre el sentiment d’una part important de les seves bases influïdes per l’independentisme estès al si del poble català; i la voluntat favorable a l’Estat espanyol dels seus amos de la gran burgesia.
Escriure per a no explicar res
S’han fet força anàlisis de la situació des de l’esquerra independentista, algunes de més encertades que unes altres. Haig de comentar, però, que he llegit amb una important decepció l’escrit d’Endavant sobre l’ANC. I em veig obligat a comentar, amb una certa recança (perquè l’havia imaginat potser una mica més valuós), que no és un treball vàlid perquè, d’una banda, és inexacte en moltes de les apreciacions que emet (arriba a afirmar que l’ANC va en sentit contrari de la lluita independentista, i afirma barbaritats com que “Tant el full de ruta com els pressupòsits ideològics de l'ANC entren en contradicció amb postulats essencials de l'esquerra independentista”). I d’altra banda, el que és més important, no parteix de cap valoració seriosa del fenomen polític més rellevant del moment, que és el gran augment de la sensibilització independentista que travessa tota la societat ni de les reaccions que ha provocat en el panorama polític. No s’entén que una organització política pugui restar al marge de l’aspecte principal de la conjuntura actual. L’ANC és una organització que, amb totes les contradiccions que té, ha estat capaç de sacsejar la societat catalana fins a posar-la en el camí de la independència. L’escrit d’Endavant només es proposa de llançar quatre consignes aptes per a militants ingenus tot deixant el camp obert per a actuacions de caire oportunista. Cal recordar que el rigor mínim exigible entre els qui lluitem honestament per una nova societat ens obliga a analitzar els fets polítics sense posar el cap sota l’ala, tot situant cada fenomen social d’acord amb la seva importància. En resum: cal anar més enllà d’una simple manipulació doctrinària d’uns textos. Mentre no es doni el lloc que correspon a l’element central de la conjuntura actual, que és el “terratrèmol polític” de l’11 de setembre del 2012, la literatura que s’escrigui sense aquesta premissa sobre l’actualitat política serà tan sols paper mullat.
El nou marc polític. Arrelar en el poble
La conjuntura electoral actual demana un enfocament ben precís i renovat de la dinàmica independentista que hi ha hagut fins ara: un cop encarrilada la mobilització independentista a nivell de masses, ara és el moment de reforçar el debat a l’interior de l’espai l’independentista que ha crescut en nombre i en diversitat. I la conjuntura electoral que s’ha propiciat amb la convocatòria del 25 de novembre pot afavorir aquest enfocament. Si la consciència favorable a la independència a nivell de masses ho és fonamentalment pel que comporta de canvi polític i social, en la fase actual cal que els projectes de societat es facin més i més evidents, de manera que puguem estendre el suport a l’alternativa independentista entre els més diversos sectors socials. En un moment en què una part important del procés és en mans de la institució autonòmica convé que les instàncies polítiques populars (no sols l’ANC sinó també d’altres organitzacions més definides políticament en tot el ventall polític, incloent-hi la CUP) reforcin el seu paper de donar veu al poble, a les classes populars.
Mobilització i vigilància. Advertiment a Mas: no hi ha cap xec en blanc
L’avanç cap a la ruptura independentista només té un camí, el d’intensificar la mobilització per a estendre la consciència política. I sense abandonar la vigilància necessària envers les institucions i els partits polítics, proposant els compromisos necessaris que han d’assumir aquells que vulguin rebre el suport de l’independentisme, entre els quals el compromís d’accelerar el procés, entenent que el temps, si s’allarga excessivament, juga en aquests moments a favor de l’enemic.
I per a acabar, un advertiment al president de la Generalitat actual, Artur Mas. L’esperança que ha posat una part important del poble català en la institució que presideix, no s’hauria de prendre com l’expressió d’una confiança cega envers la política de CiU, ni un xec en blanc, que sigui independent de la pràctica política. Artur Mas ha de tenir clar que estarà vigilat permanentment en la seva funció institucional perquè allò que ha promès sobre el paper i anunciat de manera tan ostentosa es compleixi i que es faci dins els terminis més urgents. Ni hi haurà ni engany ni dilació.
