Per Agustí Barrera i Puigví, historiador i membre de la CUP a Arenys de Munt
La lluita de l'espardenya, esport nacional-popular dels Països Catalans?
Gairebé sempre interessadament, la història que els altres han fet sobre nosaltres, ha estat reblida de tòpics i d'estereotips, que als forasters els interessava que circulessin. Entre d'altres de botiguers interessats, etc., un destaca i llueix amb llum pròpia, els catalans som pactistes, poc ardits, no gens manats de la lluita, i ens ho creiem, i això ens fa més febles!
Els almogavers, el bandolerisme polític, les revoltes federals, el bombardeig de Barcelona, la guerra del francès, la del moro, els 13.000 voluntaris catalans de l'exercit francès, la Setmana Tràgica, Barcelona la ciutat de les bombes, la batalla de 1'Ebre, i la resistència antifranquista són una petita mostra de quin és el nostre tarannà real.
Deixant ben aclarit aquest punt direm, i en l'esport? Allí sí que no trobem cap senyal de violència, el truc, la manilla, la xarranca... res.
És gairebé segur, i aquest és un repte llançat als etnòlegs, que del que vaig a explicar-vos que a mi m'ha arribat per via oral, ha d'haver-hi informació a l'Amades o a les famoses fitxes perdudes (?) de l'Arxiu Etnològic de Catalunya.
Pels volts de 1'any 1920, segons m'ha dit el meu informant, en una cua de 1'estació de França, es produí un aldarull, enmig del qual, un pagès, es descalçÀ l'espardenya de vetes que portava, i fent-la voleiar agafada de les vetes com a arma llancívola colpeja els seus adversaris, després de la qual cosa, la cargola al voltant del puny i amb aquest protegit 1'utilitzà a la manera de la boxa anglesa.
El nostre pagès sens ésser un expert en arts marcials, és evident que tenia coneixements de lluita, en 1'evolució dels instruments que després esdevenen armes d'atac o defensa, primer veiem que són d'ús quotidià. Així el nunchaku, dos pals units pels extrems per una cadena, eren 1'instrument que s'utilitzava al Japó per a batre l'arròs, d'eina de treball, esdevenen element de lluita.
Això mateix podem considerar que ha passat amb la nostra humil espardenya, arma llancívola, i protector del puny, com els antics gladiadors, o en algunes formes de boxa tailandesa.
El meu informant m'explica, que entre els pinxos de la taverna aquest tipus de lluita tingué força predicament, de manera que com que combatre amb l'espardenya era poc còmode, s'utilitzava un triangle d'espart de la superfície del puny que lligat amb vetes al canell permetia de colpejar de forma eficaç.
També era coneguda l'ús de la vara pels carreters, produint-se sovint baralles entre ells, utilitzant indistintament la vara o la xurriaca. Comprovem una vegada més com 1'eina de treball, en ésser la més coneguda és la que s'utilitza per a 1'atac o la defensa.
Esperem que els etnòlegs hi diguin la seva, mentrestant a comprar-nos unes espardenyes de vetes!
[Aquest primer article va ser publicat a la revista El Llamp al servei de la Nació catalana]
Els primers indicis o referències.
Ja fa ben bé uns vint anys enrere que un familiar molt proper m'informà que ell fou testimoni d'una baralla a la cua que feia per a comprar els bitllets de tren a l'Estació de França. El meu informant m'explicà que un pagès es descalçà l'espardenya: fent-la voleiar subjectant-la per les vetes, la utilitzà corn a arma llancívola colpejant la cara i el cos del seu oponent. Aquest fet quedà enregistrat en la meva memòria corn una curiositat, però no me'n vaig preocupar més. Al cap d'uns anys, quan jo practicava el judo, un company de gimnàs m'informà que havia conegut un home molt vell que coneixia la tècnica de l'espardenyot. Jo no el vaig poder entrevistar mai, però la història que m'havien explicat anys enrere anava prenent cos amb una nova informació.
Aproximació al coneixement de la tècnica
Aquest darrer informant li explicà al meu amic que la lluita de l'espardenyeta o l'espardenyot, era una tècnica que es transmetia per tradició oral de mestre a deixeble, i que sobretot tingué molt de predicament al llarg dels s.XVIII, XIX, i començaments deI XX. Que de fet, ell s' inicià en aquesta tècnica quan era pròpia de sectors marginaIs de la societat, pispes, jugadors, arlots, lladregots, etc.
Sembla lògic que al llarg de la història grups socials utilitzessin l'eina que coneixien millor corn a element d'atac - defensa, la vara en el cas dels carreters i traginers. En les arts marcials els nuntxakus utilitzats per batre l'arròs, esdevenen armes en mans dels mateixos pagesos que es fan uns experts en la seva utilització. En aquesta línia de treball sembla lògic que l'espardenya hagi pogut ésser utilitzada corn a arma. De fet, però; això era només una hipòtesi de treball fonamentada en uns indicis febles i uns testimonis poc precisos, calia confirmar la veracitat de la meva hipòtesi, és a dir: s'utilitzà l'espardenya corn a eina de lluita en el passat històric del nostres país?
El treball de recerca
De bon antuvi vaig suposar que l'Amades no recolliria dades sobre aquesta tècnica. Ho vaig preguntar a un coneixedor de la seva obra i em digué que en no en tenia notícia Així mateix vaig consultar en Joan Vinyoles, molt versat en l'argot de la delinqüència i digué que ell tampoc n'havia sentit a parlar. Era de suposar que una tècnica d'aquestes característiques difícilment seria recollida pels sectors acadèmics o benpensants de l'època. Vaig enviar la següent carta a ''1'Avui'' i al "'Temps" el mes de juliol del 1998:
La lluita de l'espardenya
M'interessaria informació sobre una modalitat de lluita que es practicava al Principat i no sé si a d'altres indrets deI territori, fins fa uns setanta o vuitanta anys enrere. L'esmentat tipus de lluita consistia a utilitzar les espardenyetes de vetes corn a arma llancívola, per tal de colpejar l'enemic a distints punts del cos, i també cargolant l'espardenyeta al voltant del puny a fi de protegir-lo, corn en el cas dels gladiadors.
Jo no he trobat documentada aquesta tècnica ni en l'Amades ni en altres textos de literatura costumista; potser perquè aquesta tècnica era pròpia de pispes, jugadors; arlots, és a dir, de persones que no entraven dins els circuits savis o acadèmics.
El 25 de juliol el senyor Martínez de Foix m'informava en conferència telefònica que un seu oncle que era del Tarragonès i que si fos viu ara tindria uns vuitanta-sis anys, li havia explicat que a la zona on vivia era habitual que els pagesos es barallessin emprant l'espardenya com a arma llancívola. Ell recordava - el seu oncle - haver assistit a duels en els quals un dels contrincants utilitzava l'espardenya i l'altre la vara i/o el ganivet. El seu oncle explicava que sovint els de l'espardenyot escalfaven les galtes als seus contrincants.
El 9 de setembre el senyor Francisco Raurell, professor d'Institut a Sagunt, m'informava des del País Valencià que uns 22 anys enrere ell anava a una acadèmia d'esgrima i que el seu mestre, un home aleshores d'uns setanta anys, els ensenyava tècniques de parada de ganivet, emprant l'espardenya com a element de bloqueig - defensa. Ens podríem arriscar a parlar d'una utilització de l'espardenya com a element d'atac - defensa en tota l'àrea lingüística catalana?
El mes de juliol el senyor Josep Gual, de Badalona, em féu arribar un article que en havia publicat a la revista de Badalona Carrer dels Arbres, numero 5 (1994), amb el títol de:
”L'Espardenyeta”. De fet, ell m'explicava que el seu article estava inspirat en un treball que havia trobat a El Eco de Badalona, revista que va sortir entre els anys 1850-1936. L'esmentat article era d'en Pere Puigmans. En l'article s'explicava que aquesta tècnica de lluita es començà a emprar després de 1714, quan es prohibí de portar armes als catalans. Sembla que s'estengué a les zones de pagès per a defensar-se dels lladres de camí ral en una època en la qual el fet de viatjar era arriscat per l'existència del bandolerisme. Sembla que s'establí un embrió de tècnica d'ús de l'espardenyeta i que aquesta tècnica tingué una certa difusió. Sembla també que existiren mestres que ensenyaven la tècnica de la mateixa manera que en la mateixa època existien mestres d'esgrima. Potser, però, l'ús del sabre i el floret pertanyia als sectors rics de la societat i la tècnica de l' espardenya als sectors populars.
L'article de Puigmans ens informa que a Badalona, a principis del segle XIX a la barberia de Can Jaume, situada al camí de Mar, cantonada amb el carrer d'en Lluc, hi treballava en l'ofici de barber un mestre en les tres especialitats de la lluita: la vara, el ganivet i l'espardenya. El barber havia establert escola d'aquestes tres modalitats. L'article acabava amb un duel entre un pinxo de la Barceloneta que es treia de la faixa una ganiveta i el nostre barber que s'hi enfrontava fent giravoltar l' espardenya i que en sortí a guanyador.
Del mètode d'us de l'espardenya
Hem intentat d'establir una tècnica d'us de l'espardenya corn a arma d'atac-defensa, d'acord amb tres grans blocs:
a) L'espardenya corn a arma voleiadissa en funció bàsicament de defensa i ocasionalment d'atac.
b) La seva utilització com a element de colpeig, com a element protector de la mà i del puny.
c) Lligades les dues vetes la seva utilització per a immobilitzar el canell en els atacs de puny, o també corn a una forma d'atac al coll.
He assajat aquestes distintes tècniques i sembla factible que aquests moviments o alguns de semblants s'utilitzessin en la tècnica d'atac i defensa.
Vull agrair els consells, indicacions i suggeriments que he rebut del meu mestre de taekwon-do, Kim Myung Soo, en l'estudi dels moviments de l'espardenyeta.
Conclusions
La recuperació de la lluita de l' espardenyeta o l' espardenyot és la recuperació d'un dels elements de la nostra cultura popular, com a part integrant de la nostra cultura nacional. El fet de recuperar, reinventar, un costum, una tradició com la de l'espardenyeta, que s'havia perdut, és una forma de refer la nostra història i un element diferencial de la nostra cultura. En una època de colonització i substitució cultural ens sembla interessant de potenciar un element específic de la nostra cultura. És en aquest aspecte que voldríem demanar a les institucions i al Govern de la Generalitat que faci per manera de desenvolupar aquest aspecte precís de la nostra cultura nacional.
Arenys de Munt.- gener 2012
