Podria fer nostàlgia i sé que és el que el cos em demana però intentaré no fer-ne perquè, tal com deia ell, si es fa ha de quedar una cosa digna. I hi quedarà, tot i que no em penso estalviar ni una sola llàgrima, ni una sola copa de vi, ni un sol glop de calvados. I perdoneu-me l'humor en un text necrològic com aquest però pensar en el Josep Maria i no riure en algun moment és com pensar en el mar i no mullar-se: impossible i absurd. Per viure cal riure, sinó serem sempre una colla d'amargats, i això sí que no.
El primer cop que vaig tenir notícia del Josep Maria va ser per unes curioses pancartes que algú penjava en un balcó de la plaça de la Font en què es parlava de la lluita antiglobalitzadora. Les pancartes eren curioses perquè no coneixíem qui les penjava fins que van saber que allà hi vivia el Josep Maria, un que ens sonava però que coneixíem poquet. Bé, jo el coneixia de feia anys, de quan amb el Romà i altra gent ens van convidar, a la gent del Col·lectiu Priorat-Chiapas, a una entrevista a un programa que feien a Tarragona Ràdio sobre antimilitarisme o pacifisme o contra la guerra de Bòsnia o les guerres de Yugoslàvia, i que com sempre passa havia crescut.... No van caldre presentacions. En quatre dies érem de la mateixa colla política (tot i que ell mantenia la seva afiliació a CCOO, que deixaria amb el temps i es transformaria en anarcosindicalista, sense que ni un sol cop jo li digués que aquell era “el camí recte”)i quan parlo de política parlo de política, no de partits. Ell em deia a mi que jo era “el seny ordenador de l'anarquisme tarragoní” i em feia una mica de ràbia perquè jo de seny, poc, però li comportava si a canvi, quan acabaven les assemblees, qualsevol de les que compartíem, fèiem cap a l'Azu, amb el Marc del Jesús i altres, i xerràvem de tot i més sense manies i tot ben regat amb cervesa, vi i calvados, la seva beguda perquè ja la bevia el Pepe Carvallo i, sobretot, perquè era i és bona bona.
Allí, en aquelles taules i amb el Marc i el Josep Maria, i no fa mil anys, hi vaig descobrir que no cal ser germà d'algú per sentir-se'n i que no cal ser milionari per quedar content del que s'ha menjat sobretot si les paraules que ho han acompanyat han estat reconfortants, intel·ligents i pensades abans de sortir de la boca. El Yago llegia molt i tenia una cultura cinematogràfica àmplia i mai estàndard. Per això parlar amb ell era omplir-se de saviesa i, sobretot, de coneixement. I parlàvem de cinema, de Bergman, de poesia i de revolució. Sí, de revolució, no “dels millors gestors per l'esquerra” sinó de revolució.
Jo vaig veure el Josep Maria evolucionar i esdevenir cada cop més crític i això, què voleu que us digui, m'emocionava. Crític, lliure i llibertari, sense caure mai en els dogmes anarquistes, que són com la resta de dogmes: una merda. Que una persona de la seva edat (i de la que sigui) fos capaç de fer autocrítica, pensar els errors de la seva generació i adoptar i prendre camins que la majoria social qualifica d'”antisistema” a mi m'enorgullia i em feia pensar que no anàvem tan desencaminats si algú amb el seu cap no només coincidia teòricament amb nosaltres sinó que passava a esdevenir part de... Ens vam llençar pel cap quilos de pintura vermella a l'estand de l'Exèrcit al Saló de l'Ensenyament de Barcelona, vam acompanyar els companys encadenats al balcó de l'Ajuntament de Tarragona contra els vaixells de guerra a Tarragona, vam viure les assemblees de la primera okupació a Tarragona des de feia deu anys a la Colomera, amb tota la gent de Felanitx i altres, vam defensar l'alliberament de la Núria Pórtulas davant dels qui es deien companys i en aquell cas no ho van ser, vam ser diumenges i diumenges a la plaça de la Font a dir (sense permís ni pensament de demanar-ne) que no volem vaixells de guerra a Tarragona ni exèrcits al món, i vam esdevenir pràctics de l'acció directa, de la desobediència civil i de l'actitud vital davant la vida que cal tenir per no esdevenir estàtua de sal.
I ara arriba el silenci, un silenci que el Josep Maria va preparar conscientment, per això es va donar de baixa de l'Església Catòlica fa uns anys, tot i no renunciar a un misticisme propi que el reconfortava. I per això va ser ell qui va muntar la seva pròpia cerimònia de comiat. Una cerimònia que responia a la seva voluntat de fer sempre les coses amb dignitat, ben fetes, no de pressa i corrents, sinó plenament organitzades i que quedessin bé. Fa poques setmanes el vaig anar a veure i li vaig portar un dels números del fanzine “Tàrraco Profana”, segurament la millor publicació de creació dissident que ha tingut aquesta ciutat en anys. Se'ls va mirar i em va dir que estava bé, que hi havia qui seguia. I tant! Contra aquest silenci queden les seves paraules i la voluntat pública de fer com diuen els Obrint Pas en aquest tema que els de València dedicaren a la seva mestra Mavi Dolç. Seguirem, Josep Maria, “Amb la tendresa que ens deixares, amb les coses senzilles, amb la terra entre els dits seguirem."
Amb l'enyorança a les finestres
amb les cançons d'Ovidi
amb les lluites d'ahir,
seguirem.
Amb la il·lusió que desbordaves
amb les paraules vives
amb els somnis humils
seguirem.
Amb tot allò que construïres
amb les banderes velles
d'un país clandestí,
seguirem.
Seguirem!
encara amb la mateix coratge
Seguirem!
encara amb la mateixa il·lusió
Seguirem!
encara amb el mateix empenta
Seguirem!
Encara amb la mateixa passió
fidels a aquell somriure que mai
no oblidarem
camí de la victòria,
seguim,
seguirem.
Amb els estels que encara brillen
amb els records que ens porten
amb el cel ple de nit,
seguirem.
Amb l'emoció del primer dia
amb la gent que t'estima
amb l'esforç compartit,
seguirem.
Amb les batalles quotidianes
amb les guerres de sempre
amb el teu compromís,
seguirem.
Amb tot allò que defensares
amb un somriure als llavis
amb un foc sota el pit,
seguirem.”
"Seguirem", d'Obrint Pas
