Al País Valencià, la notícia de l'absolució de l'ex-president Francisco Camps i l'ex-secretari general del PPCV Ricardo Costa en el judici del “cas dels vestits” ha marcat esta setmana l'actualitat política gairebé tant com les retallades del Consell i les grans mobilitzacions que estan tenint lloc contra la política d'Alberto Fabra.
Era una notícia esperada: si el judici ja portava gairebé un parell de mesos arrossegant-se entre declaracions, informes pericials i deliberacions, el cas ja portava als mitjans i marcant- més aviat amagant- l'actualitat des de 2009. Finalment el polèmic jurat popular- les deliberacions del qual no han estat exemptes de polèmica, amb joves de Nuevas Generaciones deixant-se fer fotos en l'hotel on deliberaven- s'ha manifestat per l'opció de no culpables per a Camps i Costa per un estret marge: 5-4. Tot i que es pot recórrer en cassació al Tribunal Suprem espanyol, és improbable una revisió del cas, i cas que es produís encara tardaria uns anys.
Més enllà del debat jurídic que s'ha produït- on s'ha demostrat la feblesa de les proves presentades per la fiscalia i la conveniència de separar el cas dels vestits del sumari principal de finançament il·legal del PP- la decisió del jurat obri distints escenaris. En primer lloc la situació que s'obri en el si del PP, on el govern tecnocràtic de Fabra es retroba amb un temible opositor intern que si bé es descarta que torne a ser president, és possible que vulga recuperar quotes de poder; però sobretot en les files de l'oposició, que ha fiat tot el seu crèdit polític als tribunals i a la decisió del jurat durant tres anys. Un temps que no han invertit en consolidar una alternativa al PP, que continua arrasant en tots els comicis.
Una manera d'auto-justificació que ha esgrimit la premsa progressista ha estat que el jurat ha reproduït la polarització del vot en la societat valenciana; 5 de 9 és un 55% dels membres del jurat, igual que el percentatge de diputats del PP en les Corts Valencianes. I no fa falta pensar més. Però a part de suposar que el 55% dels valencians és votant acrític del PP, cosa que resulta ridícula- amb les dades de participació els votants del PP en les autonòmiques no arriben a la tercera part del cens- també suposa considerar que són persones incapaces de valorar les proves que veuen, la retòrica dels advocats i fiscals... o de deixar-se influir pels seus companys. Considerar imbècils profunds als teus conciutadans no és la millor manera de mirar d'influir en política... i també és una mostra preocupant d'analfabetisme cinèfil.
En “Dotze hòmens sense pietat”, un dels grans clàssic del cinema estrenat el 1957, Henry Fonda aconseguia anul·lar un judici oposant-se en solitari als seus onze companys del jurat, defensant l'existència d'un dubte raonable sobre les circumstàncies del cas. Això, diuen els qui saben, és el que ha passat al judici. Un dels seus membres, el més actiu i atent durant tot el procés, combregà ràpidament amb les tesis de la defensa i ha estat la clau per a la formació de l'ajustada majoria. El quid de la qüestió rau precisament en que a l'altre costat no hi havia cap líder d'opinió, ningú que s'interessàs activament; només membres passius del jurat.
Poques metàfores funcionen millor del que és avui dia la societat valenciana que el que ha succeït entre les parets de l'Hotel Inglés- on deliberaven- i el Palau de Justícia. A un costat un líder d'opinió, actiu i obertament conservador; a l'altre costat una contestació passiva i incapaç d'articular-se. Al remat, ni que siga per incompareixença, el primer guanya. Funciona per al govern d'Alberto Fabra, funciona per al d'Artur Mas i per al de Bauzà; també per a Rajoy i Sarkozy. El pensament únic liberal-conservador ha pres possessió de totes les places i hi ha una contestació frontal, al carrer, però que no deixa de ser epidèrmica: cap dels governs ni el pensament que apadrinen disposa d'una alternativa solvent.
Confiar que les contradiccions del sistema i la mobilització popular sense una alternativa organitzada triomfarà al final és tan ingenu com pensar que Camps seria condemnat i que es faria justícia sense moure un dit i menjant crispetes. Però en eixes seguim: tant fa que hi haja 200.000 persones al carrer totes les setmanes: sense un líder alternatiu dins el jurat el PP, CiU i la UMP es queden al càrrec i la gent cridant a la porta del Palau de Justícia. Però sembla que ara per ara és una història que ens agrada veure repetir-se.
