Per Es veu que Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de les nacions ara constituïdes en estat, com és l'espanyola, potser perquè es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.
Entre els qui no es diuen nacionalistes espanyols però ho són, hi trobareu també els que tenen una certa consciència de classe, els que han mamat la cultura de l'obrerisme i per tant utilitzen un llenguatge que no és directament el del poder. Em refereixo a aquests amics, coneguts i saludats a què feia referència més amunt. Són la gent que obvia que la Selección és producte d'una decisió política que nega la diversitat perquè alhora que fa possible aquest símbol nacional que és “La Roja” prohibeix explícitament qualsevol altre símbol nacional en clau esportiva en el seu propi territori. No cal que torni a parlar de les seleccions nacionals catalana o basca per entendre'ns ni cal que deixi ben clar que a mi, personalment, no m'agrada el futbol, tot i que ara no parlem de futbol.
Els
meus amics, coneguts i saludats apel·len a l'internacionalisme a
l'hora de parlar de si hem de fer front a la sentència del
Constitucional o si hem de participar en la manifestació que Òmnium
ha convocat aquest dissabte a Barcelona i a la qual jo assistiré,
tal com faré a Reus i a Falset el dia abans. S'allunyen així del
debat central i miren al cel on sembla que ningú va brut perquè
ningú no està tacat per cap adhesió nacional. Obvien que
internacional ve de nacional, de fet és la mateixa paraula amb un
prefix, i l'important és saber des de quina nació s'és
internacionalista, des de la catalana o des de l'espanyola? No en dic
d'altres perquè aquí no n'hi ha cap altra en qüestió. Atenent a
les estructures mentals que molts d'ells tenen, que anomenen “nord”
al País Basc i sud a “Andalusia” tingueu clar que molts
d'aquests “internacionalistes” són tan nacionals espanyols com
els seguidors de La Roja...
