La dissidència irlandesa, entre Plató i Patton

En què es basa l'estratègia política de la dissidència republicana? Es pot dir que, com a tal, no existeix. El seu discurs s'articula en termes bèl·lics o morals, però rarament en paràmetres polítics. Es fonamenta, sobretot, a defensar que la victòria militar sobre els britànics era i és possible.

Per descomptat, tot intent de generalització sobre un fenomen tan fraccionat i de tan diferents orígens polítics i socials com la dissidència republicana en el nord d'Irlanda corre el risc de caricaturitzar algunes postures. La veritat és que dintre d'aquesta dissidència existeixen des de militants històrics crítics amb la proposta sociopolítica del Sinn Féin –que, dit sigui de passada, en molts casos van abandonar les files republicanes fa ja més de dues dècades– fins a persones que justifiquen un mode de vida lligat a la criminalitat de baixa o alta intensitat amb proclames que, a oïdes d'un «turista polític» per exemple, sonen a republicanes i fins i tot d'esquerra.

No obstant això, existeixen denominadors comuns dintre d'aquesta dissidència que mereixen ser ressenyats, sobretot quant al discurs es refereix. Aquest discurs és una espècie de barreja entre un idealisme platònic i un bel·licisme “pattònic”. Com en Plató, el seu discurs no és d'aquest món, sinó sobre un món «ideal», lliure de contradiccions. En aquest sentit és en el qual prefereixen discutir de superioritat moral, encara que aquesta comporti una derrota política, enfront d'estratègies polítiques inclusives que acostin els objectius sobre la base de l'acumulació de forces obtingudes en la contesa política -paràmetres en els quals s'assenta la postura política de l'IRA i de Sinn Féin en relació al procés de pau-. D'altra banda, el que tots els dissidents -almenys tots amb els que he parlat i als quals he llegit jo- consideren que el seu argument definitiu prové de la negació del principi bàsic del procés negociador: la victòria militar de l'IRA no només era possible, sinó que en la dècada passada estava molt prop. Per això considero que, a més de platònics en el sentit filosòfic negatiu d'«idealistes» -que ni de bon tros en el sentit polític positiu de la paraula-, els dissidents republicans són també «pattònics», perquè consideren a l'Exèrcit Republicà Irlandès una mena d'hereus del més famós dels comandaments militars nord-americans del segle passat.

La veritat és, no obstant això, que si bé l'IRA era un Exèrcit poderós no ho era prou com per a derrotar al poderós Exèrcit britànic. Però tampoc podia ser vençut per aquest, tal com van acceptar els comandaments anglesos en l'«informe bandera»[1] . En tot cas, el més greu d'aquesta postura bèl·lica és que suposa, a més d'un error de càlcul polític i militar majúscul, una falta de respecte amb qui, com el difunt Brian Keenan, van lluitar des de les files de l'IRA per una Irlanda lliure, unida i més justa. Més els valdria a qui defensen aquestes postures, tant en la illa com fora d'ella, llegir el testament polític de Keenan que dedicar-se a fer història-ficció.

D'aquesta manera, si visitem Belfast i ens trobem enmig d'una discussió sobre el futur d'Irlanda i el pas endavant que va suposar l'Acord de Divendres Sant al costat de persones que es reivindiquen com dissidents de l'IRA o de Sinn Féin, els primers compassos d'aquesta conversa sempre seran en termes morals o històrics: «els nostres nois no van morir per a això», «estem pitjor que en 1922»... -deixo de costat acusacions totalment infundades sobre la “bona vida” que duen Gerry Adams, Martin McGuinness, Bairbre de Brún o Gerry Kelly, ja que no són més que això, difamacions sense cap fonament-. Si la conversa esdevé a la situació actual d'Irlanda, la pregunta dels dissidents sol ser la següent: «per ventura no seria millor i més ràpida la unificació d'Irlanda si assolíssim una victòria militar?». Per descomptat. No és necessari ser Patton per subscriure aquesta sentència. El problema és que qui llancen la pregunta tampoc són Patton, ni tenen el seu Exèrcit, ni una estratègia -ni tan sols militar, menys encara política- clara sobre com aconseguir aquest objectiu. El problema és que idealment, en un món moral ideal, podem construir un pensament lliure de contradiccions. Però no així en el món en el qual habitem, el món que els activistes de Sinn Féin i els ex militants de l'IRA pretenen canviar.

Per descomptat, en tot conflicte polític existeixen «plattònics» i Irlanda té els elements necessaris per a ser fèrtil en crear-los: una història tràgica, un fort temperament com poble, la humiliació sistemàtica exercida per una metròpoli tan propera com és Londres... en definitiva, tones de sofriment i injustícia apilades en la consciència d'una població a la qual li fan falta amb urgència els canvis. I heus aquí l'inrevés de tot argument que barreja historicisme amb una mena d'irredentisme vital. La urgència, com expressió d'un desig humà sincer i comprensible, és sovint incompatible amb la parsimònia que la història i la política es prenen per a executar canvis justs i necessaris. Paradoxalment, la solució no ve d'incrementar l'èpica, sinó la política.

Finalment, aquesta breu anàlisi no pretén ocultar que dintre del moviment republicà d'esquerra existeixen debats estratègics pendents. Ara bé, és necessari subratllar que els successos d'aquesta setmana gens o molt poc tenen a veure amb aquests debats.