esprés de l’assalt al Capitoli del gener de 2021, el mes de febrer d’aquell mateix any vam publicar a La Veu l’article «Sis reflexions arran de l’espectacle del Capitoli» i, dos mesos mes tard, a l’abril de 2021, l’article «La crisi global de la supraestructura política del sistema capitalista». Avui, quatre anys més tard, lluny de perdre vigència, aquestes lectures són imprescindibles per entendre com ha anat evolucionant el món (com ja prevèiem, en cas que no es produís una impugnació en tota regla del capitalisme i l’imperialisme). El mateix passa amb dos articles posteriors: «Contra les guerres, els imperis i els feixismes», de l’abril de 2022, i «L’independentisme català i la UE, o com superar una malaltia infantil» del gener de 2023.
Batallant amb el doble risc, doncs, de resultar repetitius respecte escrits anteriors gairebé profètics, o bé de no argumentar prou idees i conceptes perquè ja han estat desenvolupades en els esmentats articles, intentarem condensar una anàlisi de la situació actual i apuntar les línies iestratègiques fonamentals per afrontar una conjuntura caracteritzada pel fracàs del liberalisme polític i per l’auge del militarisme i dels moviments xenòfobs.
La gran fal·làcia
El liberalisme és una fal·làcia, una enorme i descomunal presa de pèl: l’aplicació del seu programa econòmic vampíric i contrari als interessos de la immensa majoria de la humanitat implica necessàriament retallar drets i llibertats. La globalització neoliberal, de fet, tan sols va ser possible en un inici a través de l’accés al poder dels neocon (Reagan, Thatcher, Pinochet), i ha arribat als nostres dies de la mà de personatges sense ideologia ni principis més enllà de la defensa a ultrança dels interessos de les elits. D’aquests personatges, Emmanuel Macron, amb les seves polítiques antisocials i repressives, n’és un dels representants més destacats.
L’aplicació de l’agenda neoliberal implicava també una duríssima guerra ideològica i psicològica per fer que l’esquerra (o bona part d’ella) abandonés la seva raó de ser: la defensa dels treballadors i les classes populars enfront de la dictadura del capital. D’aquesta manera, grans masses de la població es van veure arrossegades en alguns casos a la precarietat, en d’altres a la pobresa i en d’altres a la misèria sense que aquells que teòricament els haurien d’haver defensat alcessin la veu contra els dogmes del liberalisme, veritable arrel d’aquests mals. L’articulació d’un veritable exèrcit (Ramon Barnils dixit) de pseudoperiodistes, opinadors, mitjans de comunicació públics i privats al servei del capital, el militarisme i l’imperialisme, culminat amb la censura directa i la criminalització de la dissidència, va acabar de conformar unes «democràcies de fireta», és a dir, uns règims altament alienants sota la disfressa d’una tan suposada com limitada llibertat.
L’extrema dreta va jugar durant anys el paper d’espantall («si tu no ens votes, ells tornen») per amagar les vergonyes de la social-democràcia i consolidar uns sistemes polítics on, més enllà de la poca o molta rotació entre els gestors de les molles, el poder quedava sempre segrestat en polítics obedients al programa social i econòmic del capital. Però vet aquí que a partir de les dramàtiques conseqüències per a les classes populars de la (crisi) restructuració capitalista del 2008, el descontentament social va esdevenir massiu i, aleshores, amb una esquerra als llimbs debatent-se entre entre els plantejaments social-liberals i la xerrameca postmoderna de manera absolutament innòcua per al sistema, algú va tenir la visió de dir part de les coses pel seu nom, d’afirmar que el rei anava despullat… això sí, tot responsabilitzant-ne els més febles i garantint d’aquesta manera la impunitat dels veritables responsables: les oligarquies econòmiques.
En una entrevista recent, el mateix Steve Bannon, un dels principals ideòlegs de la nova extrema dreta mundial, deixava anar perles com aquestes:
Durant la crisi financera els pobres idiotes van pagar tot el rescat, i a ells no els va rescatar ningú. Van perdre tot el patrimoni, un dels escàndols més grans de la història d’aquest país. Cap dels estafadors i delinqüents que van provocar-ho van ser considerats responsables, em refereixo a les companyies auditores, els despatxos d’advocats, les elits. Llavors es va encendre una metxa que va explotar la matinada del 9 de novembre del 2016 amb el president Trump. Va ser la venjança dels oblidats.
Tot l’ordre internacional de postguerra, basat en regles, se sosté sobre les espatlles de la gent humil, de la classe treballadora i la classe mitjana. El sistema depèn dels impostos que paguen, del que cotitzen, però ells no en treuen beneficis. Els capitalistes sempre intenten reduir els salaris, i ara ho fan de dues maneres. Permeten la immigració il·legal a la frontera, la qual cosa fa baixar els salaris dels treballadors menys qualificats, i també estafen el sistema amb tot un programa de visats. Porten serfs que cobren un terç o la meitat i fan tot el que els manen, i així s’asseguren que no han de pagar graduats nord-americans.
Obama va anar a Silicon Valley i va fer un tracte amb ells. L’acord era el següent: us permetrem de convertir-vos en la gent més rica de la història del món. Us deixarem ser monopolis, i per això tenim Google, i Facebook, i Amazon destruint les petites empreses. I el Departament de Justícia durant deu o dotze anys mirarà cap a una altra banda. Però aquí teniu el pacte: ens heu de convertir en un poder tecnològic dominant que ens dugui a una hegemonia que no sigui qüestionada. I què hem vist? El Partit Comunista Xinès va crear TikTok, que és molt més potent que totes les plataformes d’aquests nois juntes…
Si excloem la segona meitat del segon paràgraf, on al dimoni feixistot se li veuen la cua i les banyes, la resta d’afirmacions retraten d’una manera bastant precisa el que ha estat el saqueig de la societat a mans dels qui certa esquerra anomena «elits extractives», una realitat que poques veus de l’esquerra han tingut el valor de denunciar, que pràcticament cap esquerra institucional ha tingut el coratge de capgirar tot propugnant un programa alternatiu a la barbàrie neoliberal (nacionalització de la banca i els sectors estratègics, prohibició de l’especulació immobiliària…), i que ningú (a Europa, si més no) ha tingut el coratge d’aplicar. L’excepció positiva van ser alguns governs llatinoamericans —en la seva majoria no exempts de tot tipus de traïcions i cops d’estat interns i externs—.
Les (pseudo)democràcies liberal-burgeses es van enfonsant a mesura que les oligarquies se senten, d’una banda, prou fortes per aplicar sense embuts els seus programes de saqueig econòmic de la societat (l’últim dels quals i especialment greu és la militarització d’Europa), sabent que no tindran una resposta interna políticament articulada i, d’altra banda, prou temeroses per la caiguda constant de la taxa de guany i l’emergència de nous pols polítics i econòmics lluny del seu control. Aquest context empeny poders capitalistes d’Occident a intensificar l’extracció de plusvàlues, a arraconar les polítiques socials i, en definitivia, a retallar drets i llibertats i mirar de rearmar-se per salvar les restes d’un imperi que fa aigües. Per a aquests poders, que les seves polítiques les apliqui Macron o Le Pen, Johnson o Starmer, el vergonyós govern tricolor alemany d’Olaf Sholtz o la CDU i els neonazis d’AdF, Draghi o Meloni, és absolutament irrellevant.
En aquesta conjuntura, que ja avançàvem fa quatre anys, quin ha de ser el paper de les forces d’esquerra? Unir esforços amb el liberalisme burgès mentre es perpetua l’alienació de la classe treballadora, l’empobriment de les classes populars i el saqueig del planeta i de les diferents societats a mans de les oligarquies,? O lluitar contra el feixisme fent política de classe, defensant i aplicant polítiques d’igualació social, i combatent el capitalisme i les polítiques liberals, veritable arrel de les opressions, en totes les seves expressions polítiques? Per a nosaltres, la resposta és evident: només podem ser eficientment antifeixistes combatent el liberalisme.
Un imperi que fa aigües
El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca és la confirmació del declivi a tots nivells de l’imperi ianqui. La seva fatxenderia i els seus excessos verbals, malgrat tenir la pretensió de cortines de fum adreçades al consum intern de la parròquia «ultra», no fan sinó posar de rellevància dues coses: quina ha estat la política imperialista i genocida de totes les administracions dels EUA, sense excepció, i quina és la cosmovisió del món hegemònica entre els nord-americans.
-
Quan Trump parla de convertir Gaza en Las Vegas, la gent oblida que si ara Gaza és un solar és per culpa de la complicitat de Biden en primer lloc, seguit pel Regne Unit i Alemanya, en el genocidi perpetrat pel sionisme contra el poble palestí.
-
Quan parla obertament d’annexionar-se el Canal de Panamà, Groenlàndia o part de Mèxic, no diu res que no estigui en tots els manuals de geoestratègia dels EUA des de fa més de 100 anys, i de fet, el control de Canal de Panamà i l’annexió de territoris mexicans ja van ser dues acccions fonamentals en la construcció de l’estat-nació nord-americà.
-
Quan Trump ridiculitza Zelenski no fa sinó recordar-li, i fer evident a ulls de tot el món, una realitat punyent, evident per a tres quartes parts de la humanitat, i mil vegades disfressada pels mitjans de comunicació occidentals: que el règim sorgit del cop d’estat del 2014 a Ucraïna (orquestrat pel tàndem Clinton-Nuland i executat per les milícies neonazis i els franctiradors a sou de l’OTAN) no és res més que un protectorat dels EUA.
-
Quan Trump fa un espectacle televisiu d’una flagrant violació dels drets humans com és la cacera i deportació sense garanties de persones migrades i anuncia que completarà el famós mur a la frontera amb Mèxic, ningú explica que no farà sinó completar l’obra d’Obama, el president que en va construir més quilòmetres.
Però allò totes aquestes «sortides de to» que algú podria qualificar de «declivi moral i polític» de l’administració Trump, no és sinó la punta de l’iceberg d’un declivi molt més profund que es manifesta en quatre nivells: la desestructuració social als EUA, el seu declivi econòmic, la seva pèrdua d’influència en bona part del planeta, i un factor tan inesperat (per l’Occident que consumeix les pròpies mentides) com punyent: el sorpasso tecnològic de la Xina.
La victòria inapelable d’un personatge com Donald Trump en les darreres eleccions nord-americanes ve a confirmar els efectes catastròfics de les polítiques neoliberals iniciades per Ronald Reagan, però dutes al súmmum per Bill Clinton i Barack Obama, etapes en què la concentració de capital en poques mans (billionaires) i l’extensió de la pobresa, lligada a les deslocalitzacions industrials i als acords de lliure comerç, van conduir el país a una polarització sense precedents. El fet que suposades administracions «progressistes» fossin les principals responsables de l’augment de desigualtats (amb el suport de tota la pijeria de la indústria de l’espectacle) ha minat completament la moral i la consciència de classe, deixant la quimera de la recuperació del somni americà en mans d’uns venedors de fum retrògrads i obscurantistes que, ara com ara, són el referent majoritari per a la població dels EUA.
Malgrat alguna jugada mestra, com la d’enredar els titelles europeus (començant pels ecofatxes alemanys) per a que comprin gas d’esquist (!!) als EUA a preu d’or mentre els americans han seguit comprant gas rus a baix preu a través de l’Índia, i com la de redoblar els beneficis de la indústria armamentística (únic sector on segueixen essent líders), l’economia nord-americana perd múscul dia a dia davant les potències emergents. La globalització imposada a sang i foc des dels anys 90 se’ls ha tornat en contra, i el marge de maniobra de les mesures proteccionistes decretades de pressa i corrents és en realitat molt escàs i terriblement perillós tant per a la indústria, com per als consumidors americans.
El cop d’efecte quasidefinitiu i que haurà de fer replantejar tota la geoestratègia nord-americana ha vingut, precisament, d’on els cofois nous rics d’Occident mai haguessin esperat: de la superioritat tecnològica de la Xina en dos camps clau —el de les noves tecnologies de la informació, comunicació i tractament de dades, i el de les energies renovables—.
Pel que fa a les renovables, els números són claríssims, i fins i tot en publicacions que no destaquen precisament per la seva sinofília (Vilaweb) o que ho fan directament per la seva sinofòbia (3CAT) hem pogut llegir darrerament dos articles altament recomanables: el primer de Marc Belzunces, titulat «Renovables: els projectes faraònics en funcionament a la Xina que deixen tothom bocabadat» que acaba concloent:
Tot plegat mostra que la Xina avança ràpidament en tots els fronts renovables. Per una banda, instal·la energia solar i eòlica com ningú. És el país que més cotxes elèctrics té en circulació, ja ha començat a expandir l’energia solar a la mar en massa i fa els primers passos en la creació d’una xarxa elèctrica intel·ligent a gran escala, on es gestiona tant la generació com la demanda.
La Xina és el país més electrificat del món, amb el 30% de l’energia consumida en forma d’electricitat, mentre a Occident s’ha mantingut en un 20% durant l’última dècada. Un percentatge de penetració de l’electricitat que puja nou vegades més de pressa a la Xina que no a la resta del món. I, així i tot, el ritme s’accelera encara més, no es frena pas. Amb una administració Trump que ja ha començat a prendre mesures per a fer sabotatge a les renovables i augmentar l’extracció de combustibles fòssils als EUA, la Xina esdevé el líder indiscutible industrial, econòmic, tecnològic i, fins i tot, moral de les energies renovables.”
El segon, signat per Jordi Vilardell, sacseja la línia editorial de la casa amb un títol i un subtítol contundents: «Per què només la Xina pot liderar la transició a la descarbonització global? Els especialistes fa anys que ho defensen i ara, quan els Estats Units suspenen el seu compromís climàtic i Europa comença a girar cap a l’escepticisme, s’evidencia que només la Xina fa plans i els compleix.»
I pel que fa a les abans anomenades TIC, el fet que Musk, Zukerberg i companyia s’hagin enganxat a Trump com una paparra respon a una necessitat imperiosa: el rescat de les tecnològiques nord-americanes després de l’esclat de la bombolla especulativa en què han convertit la seva activitat en els darrers 20 anys. Centrant la guerra en els microxips i al·legant necessitats d’inversions bilionàries per l’alt consum energètic d’aquestes noves tecnologies, (guerra que ha inclòs la prohibició al protectorat de Taiwan de vendre xips a la Xina continental), i prometent la supremacia tecnològica mundial, s’ha creat un globus financer que va començar a desinflar-se amb la supremacia de Tik-Tok i el seu algorisme sobre Instagram i el nyap de Meta; que va presentar símptomes greus amb la superioritat de les bateries dels prototips xinesos davant el bluf de Tesla; i que ha acabat de petar amb l’aparició (i socialització en programari lliure!) de la plataforma d’intel·ligència artifical xinesa Deep Seek, més potent i gairebé 100 vegades més econòmica que les nord-americanes. En un sol dia es van acumular més pèrdues en borsa que tots els diners (500.000 milions de dòlars) promesos per Trump als bilionaris de Sillicon Valley, cosa que ha fet fins i tot replantejar el programa específic de generació d’energia nuclear per a la indústria tecnològica pactat amb aquests magnats.
Amb l’«operació Deep Seek» (el fet de compartir-la en codi obert), la Xina, d’una banda deixa clara la seva estratègia: evitar un xoc cara a cara amb els EUA que més d’hora que tard pugui acabar en una guerra convencional a través de «compartir» la seva tecnologia, afavorint així la idea d’un món multipolar que faci d’escut davant un enemic perillós però cada cop més aïllat… I, d’altra banda, genera una pregunta (amb el corresponent pànic dels geoestrategues occidentals): «si això és el que comparteixen, què és el que no comparteixen?»
Aquest fet, unit a la progressiva desconnexió de més i més països tant dels EUA com de les antigues potències colonials (amb el cas més espectacular de l’expulsió dels francesos de gairebé tot el Sahel) i l’extensió de les tesis dels BRICS i el projecte de la Nova Ruta de la Seda, dibuixa un escenari més que preocupant als estrategues americans: podria ser, que per primera vegada, tot i la superioritat manifesta en armament i tot i multiplicar per 4 el pressupost de defensa xinès, la inferioritat en temes com la computació i la IA, i la manca d’aliats més enllà d’Europa Occidental no els garantís una ràpida victòria militar?
Així, les tesis de Bannon (acabar ràpid la guerra a Ucraïna per centrar-se en muntar-li la gran guerra a la Xina), no només xoquen amb els interessos de Musk i altres companyies que tenen en el gegant asiàtic una font de components essencial i un mercat potencialment enorme, sinó també amb els dubtes i temors de sectors de la intel·ligència estratègica.
L’amenaça (més que real) de morir matant esgrimida per l’imperi de l’OTAN els darrers anys davant les potències emergents es troba en un punt crític, que tant pot decantar-se a curt termini per una conflagració de gran abast, com per a una redefinició del mapa geopolític global… i aquí hi ha algú que, o rectifica immediatament i comença a apostar per la multilateralitat, el desarmament, i per un espai euroasiàtic de seguretat compartida, o ja ha ha begut oli: la Unió Europea.
La Unió Europea es va suïcidar a Ucraïna
Si, com hem dit abans, els fets han anat fent cada dia més palès que l’actual règim ucraïnès és de facto un protectorat dels EUA, Europa va deixar clar des del primer moment el seu paper de comparsa i d’esclava submissa als dictats de l’OTAN (arribant fins i tot a superar-los). I aquests dictats han significat el suïcidi econòmic i polític de la UE.
Quan l’administració Biden (de nou de la mà de Victoria Nuland) obliga Zelenski (qui havia guanyat les eleccions prometent pau i cooperació amb Rússia) a incomplir el seu programa, no signar els acords negociats a Munich i a plegar-se a les amenaces de mort i exigències de reescalar el conflicte dels grups nazis ucraïnesos (a qui va acabar integrant en l’exèrcit), la Unió Europea, lluny de defensar la que havia estat la seva tasca diplomàtica, fa un gir de 180º i assumeix de manera entusiasta un discurs russòfob, tan cínic i maniqueu com estúpid, que l’acaba enfrontant amb una potència amb qui, d’una manera o altra, està obligada a entendre’s per definir us espai de cooperació i seguretat compartida.
I no només això. Quan, posteriorment, als inicis de la guerra, la Xina presenta un pla de pau que, actualment, seria considerat molt avantatjós per a la part ucraïnesa, i que, en definitiva, recollia tan sols la part raonable de les demandes russes (garanties de seguretat davant l’expansionisme de l’OTAN), el Regne Unit, França i Alemanya, sota els dictats d’un psicòpata obsessionat amb la cursa armamentística i el bel·licisme com l’holandès Mark Rutte (actual secretari general de l’OTAN) fan tot el possible per fer-lo descarrilar.
Alemanya escanya la seva economia (ja castigada per l’obsolescència de la seva indústria automobilística) decidint substituir el gas rus a baix preu per la compra d’energia a preus astronòmics als EUA, alhora que atura els projectes de descarbonització; l’allargament de la guerra dispara els costos de matèries primeres, les exportacions cauen en picat i la inflació acaba empitjorant (en alguns casos de manera dramàtica) les condicions de vida de les classes populars arreu del continent. La resta de països —Estat espanyol inclòs— augmenten de manera històrica el seu pressupost de defensa es continua retallant prestacions socials (amb França i Macron com a campions), en alguns llocs com Alemanya pugen alhora l’atur i la inflació, i mentrestant, es destinen milers de milions d’euros a la compra d’armes per ser enviades, teòricament, a Ucraïna.
Com ja havíem anunciat i denunciat des dels inicis de la guerra, una part significativa d’aquest armament ha acabat desviada als terroristes wahabites de l’Orient Mitjà per la casta corrupta de polítics, militars i oligarques ucraïnesos que, mentre dessagnen el seu poble, s’han fet bilionaris amb el tràfic d’armes i l’especulació urbanística, comprant xalets de luxe en destinaciona turístiques internacionals i, alhora, cobrant suborns per eludir el reclutament forçós. (Recordem el cas Batallón España, on davant l’evidència, el govern Zelenski va optar per fer quatre detencions i tapar la corrupció sistèmica de l’aparell de l’estat.)
Però en tot aquest afer, com ja vam comentar en l’article «Ucraïna: iniciativa de pau i negocis de guerra» del gener de 2024, hi ha algú que s’ha enriquit molt i molt més: la indústria militar, que (amb l’ajut inestimable d’opinadors de pa sucat amb oli promoguts pel lobby bel·licista) ha escampat la por a l’amenaça de l’ós rus com a excusa per a una cursa armamentística que, mentre infla les seves butxaques, no farà sinó empobrir les nostres societats i dur-nos a un carreró sense sortida, aïllats de tothom i enfrontats als nostres veïns de l’est. Rutte i companyia pretenen calcar, per a benefici propi, el pitjor dels EUA: primar la indústria de la guerra mentre la resta del teixit productiu i la cohesió social se’n van a pastar fang.
La història recent ens diu, però, que Rússia mai ha envaït Europa Occidental, mentre que a la inversa hi ha hagut dues invasions amb milions de morts russos en 200 anys (Napoleó I i Adolf Hitler); i que, més enllà dels conflictes interns derivats de la composició dels estats post-soviètics, ha estat l’OTAN qui ha incomplert les promeses fetes a Gorbatxov extenent les seves fronteres i les seves bases, míssils i laboratoris armamentístics (com els de les empreses de Hunter Biden a Ucraïna) a escassos quilòmetres de Moscou.
El cinisme del lobby bel·licista ha esdevingut insultant quan els mateixos que ara pretenen presentar-se com a «garantia del món lliure» (Franco feia el mateix amb la «reserva espiritual d’Occident») han fet costat per activa i per passiva a Israel en el seu genocidi contra el poble palestí, arribant fins i tot a retallar drets fonamentals com el de manifestació, reunió i expressió en la seva obsessió per silenciar els crims del sionisme i per censurar o criminalitzar acusant de «pro-Putin» tota opinió o informació que esdevingui perillosa per al seu negoci.
Europa avança de manera decidida vers un nou Reich, on l’autoritarisme, el bel·licisme i el xovinisme estan al primer punt de l’ordre del dia, i ho fa amb independència dels resultats electorals de l’AfD, Meloni, Le Pen o Orriols i Abascal. L’estratègia bel·licista imperant a la UE és, com a mínim, el camí de la ruina i la irrellevància en un món que mai més comprarà els discursos dels vells imperis decadents; i, com a màxim, la via directa al suïcidi via la confrontació armada amb potències més resilients, tot i haver de fer front a un enemic mosntruós alimentat per la pròpia OTAN durant els darrers 30 anys: els terrorisme wahabita.
Com afirma en Pere Ortega, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, en un recent i molt recomanable article a Público titulat «España y el gasto militar»
[…] Espanya i Europa han entrat en una deriva militarista arrossegats per unes polítiques bel·licistes dirigides pel govern dels EUA des de l’OTAN i seguides pels seus socis europeus que condueixen Europa cap a un possible cataclisme, ja que l’armamentisme, el bel·licisme i el militarisme són el preludi de noves guerres. Aquestes polítiques van en contra del sentit comú. En canvi, s’haurien de tornar a plantejar polítiques de desarmament, buscant un mínim comú militar entre Estats que impedeixi una escalada bèl·lica i propiciï una Europa unida i de seguretat compartida que inclogui Rússia.
Món multipolar i desenvolupament harmònic o el Gran Col·lapse
Si a Europa encara li queda algún paper mínimament digne per jugar, aquest passa per superar tant la subordinació als dictats dels EUA, com la deriva belicista d’unes elits al servei de la industria armamentística. Com dèiem abans, el planeta es troba en una cruïlla on tan sols hi ha dues alternatives: o l’articulació d’un món multipolar, de sobiranies compartides i equilibrades a partir d’un desenvolupament mínimament harmònic del conjunt de pobles que l’habiten, o precipitar-se al gran col·lapse militar i ecològic si continuen les polítiques imperialistes, militaristes i de saqueig basades en l’extracció del màxim benefici.
El paper que Europa hauria de jugar en aquest context és, a nivell de seguretat, el d’afavoridora d’espais d’entesa i cooperació, començant pels veïns més propers: Rússia i el Nord d’Àfrica; i, a nivell econòmic, el de pont amb els països emergents que poden liderar un desenvolupament equilibrat en diferents parts del planeta, com la Xina, Brasil i Sudàfrica. Cal, per això, revertir les polítiques neoliberals contràries als interessos de la majoria i fer del continent un referent real en termes de justícia social, drets i llibertats. Europa ha d’esdevenir un model de cohesió i benestar realment exportable. I cal també un gir copernicà en les polítiques educatives, formant ciutadania culta i amb capacitat d’anàlisi i crítica, tot desplegant també urgentment polítiques de suport a la recerca científico-tècnica.
Això implica un canvi radical tant dels discursos xovinistes i les polítiques militaristes, les quals han de ser substituïdes per una reducció de la despesa militar i un increment de l’activitat diplomàtica; com de l’orientació de les relacions econòmiques i comercials, que hauran de prioritzar la cooperació i els intercanvis mútuament favorables amb els països veïns i les potències emergents .
Hi ha tot un món (més de tres quartes parts de la humanitat) que, amb totes les dificultats i contradiccions que es vulgui, avança dia a dia. I hi ha un altre que, amb unes elits temeroses de perdre els seus privilegis, recula de manera perillosa vers els pitjors moments del S.XX, tot revertint els avenços socials i culturals, i reprenent l’agenda belicista. Si Europa es tanca en aquest segon i és incapaç d’adaptar-se a la nova realitat, haurà signat la seva sentència de mort, sigui per irrellevància, o pels efectes d’una guerra devastadora.
