El diumenge 6 d'abril, a les 12 del migdia, a les Escales de la Catedral de Girona es retrà reconeixement a Bartomeu Barceló i Tortella, amb motiu de complir-se el centenari del sermó que li suposà la detenció i l'exili per la Dictadura de Primo de Rivera. Serà un acte simbòlic de solidaritat de Girona amb Mallorca i, més enllà i per extensió, d'agermanament de tot el país.
El 6 d’abril de 1925, La Veu de Catalunya anunciava: S’han vist molt concorreguts a la Catedral els sermons de les Quaranta Hores. Aquesta nit, de deu a onze, tindrà lloc el de la confraria de Sant Jordi. Tal com es preveia, malgrat l’hora, aquell dilluns de la Setmana Santa en plena Dictadura Militar de Primo de Rivera, la majestuosa Catedral de Girona es va veure estibada de fidels que anaren a escoltar la prèdica de Bartomeu Barceló. Amb un discurs valent i abrandat va contrastar els dolors de la Mare de Déu amb els que patia Catalunya per concloure amb un desig: volia que el nostre poble assolís la Justícia i la Llibertat que Crist va guanyar per a la Humanitat. Amb la fama que el precedia com a sacerdot compromès, havia de saber que les seves paraules estarien sotmeses a una severa vigilància. De la trona, aquell mateix dia va anar a parar a la presó i s’inicià un expedient judicial que li trasbalsaria tota l’activitat en el punt més àlgid del seu reconeixement públic. L’única alternativa, abans de ser desterrat per força, era partir a l’exili i així ho va fer. Aquell sermó estroncaria la ruta del predicador i marcaria el futur del poeta.
Com era d’esperar, des dels mecanismes de poder, Barceló va ser criminalitzat. Uns atribuïen el discurs de Girona a una mala interpretació del que va dir, uns altres deien que l’havia traït la seva dèria poètic. Així, en carta a els germanes, dia 31 de maig escrivia: Com parlar-vos de certes coses que són l’orgull de la meva vida de ministre de l’Evangeli el fundador del qual prengué mort i passió per haver donat testimoni de la veritat! No només no es va retractar mai, sinó que va persistir en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat. Quatre mesos després del sermó, dia 7 d’agost de 1925, encara escrivia a la seva cosina Catalina Veny: Avui fóra gran imprudència tornar a Espanya (…) tampoc tots els canons del món seran capaços de fer-me predicar el contrari del que crec (…) fins en el suposat que tots els catalans i mallorquins es venguessin la pàtria per un plat de llenties jo continuaré pensant i sentint i obrant en consciència.
