CRÒNIQUES. Manuel de Pedrolo

Ara fa justament disset anys que l'autor dels articles que s'arrepleguen en aquest llibre, Manuel de Pedrolo, ens va deixar el 26 de juny del 1990 a Barcelona, víctima d'un càncer. Al llarg de la seva fecunda vida d'escriptor va conrear tota mena de gèneres literaris com la novel·la, la poesia, l'assaig, el teatre, etc. i va arribar a escriure cent vint obres impregnades d'afany d'innovació. Per tant, se'l pot considerar com un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. També va ser un assidu col·laborador en la majoria de revistes de l'època, amb articles, contes i assaigs.

No és fins al 1946, casat i ja establert a Barcelona, quan comença a escriure amb regularitat, obligant-se a escriure un determinat nombre de fulls cada dia de l'any. L'any 1949 va publicar el seu primer llibre, Ésser en el món, un poemari que va passar completament desapercebut. El fet de col·laborar a la revista Ariel li va permetre entrar en contacte amb altres escriptors. El 1953 va publicar el recull de contes El premi literari i més coses. Amb la novel·la Estrictament personal va guanyar el premi Joanot Martorell el 1954, el mateix any que començaria un intens període com a dramaturg, que tancaria voluntàriament, després d'una fecunda producció, al final de la dècada dels anys setanta.

Per circumstàncies editorials i per la seva incorporació com a lectura a l'ensenyament, la seva obra més llegida, i també la més venuda, ha estat, i ho continua sent, Mecanoscrit del segon origen (1973).

La censura de la dictadura feixista va condicionar part de la seva trajectòria. Les seves obres van ser retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més, li van prohibir deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, va traduir obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre d'altres, i va dirigir la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla, d'Edicions 62. Va obtenir diversos premis literaris, com el Víctor Català, el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana, i va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 va convocar el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.

A partir del 1963, va començar un cicle ambiciós pel seu plantejament. Es tracta de la sèrie inacabada Temps Obert, de la qual va escriure onze novel·les, amb un mateix personatge de protagonista.

En els més de quaranta anys que no va parar d'escriure i de publicar, també se li ha atribuït la redacció de la novel·la eròtica original en llengua catalana més reeditada, els Quaderns d'en Marc, fet que sempre va negar.

Cròniques, tal com es diu en el pròleg, és una reedició de dos reculls d'articles de Manuel de Pedrolo publicats al Diario de Barcelona , de l'octubre del 1981 a l'abril del 1982, i a l'Avui, entre el gener i el desembre del 1988, i que foren publicats anteriorment, per separat, amb els títols de Cròniques colonials (El Llamp, 1982) i Cròniques d'una ocupació  (La Llar del Llibre, 1989), respectivament [1]. En aquests articles l'autor denuncia sense embuts la demencial i persistent opressió exercida per l'imperialisme espanyol des del 1707 fins als nostres dies. Ens parla de l'opressió nacional amb totes les de la llei, de l'obligatorietat de ser espanyols segons les normes que aquests ens imposen, de la castellanització forçada per tal de mantenir les seves posicions en contra nostra, de l'ajornament del nostre alliberament nacional i social, igual que el de les restants nacions peninsulars, per una "esquerra" que defensa l'existència de les colònies, de les posicions de la dreta regional, autoanomenada nacionalista, que contradient-se no lluita per la llibertat de la nació que diu defensar i només es preocupa de tenir cura que els seus interessos econòmics, vinculats a la supervivència de l'Estat espanyol, no afluixin els dividends, del dret inalienable a l'autodeterminació, etc.

Però, com que les col·laboracions periodístiques també es deuen a l'actualitat del moment, també s'hi fa referència a les lleis harmonitzadores i dels estatuts retallats, del cop d'Estat del 23-F, i a la "unidad de la Patria", dels catalans botiflers que són "l'ideal del periodista, de l'escriptor, del polític de la metròpoli que, a casa seva, menysprearia un personatge equivalent", de la maldestre commemoració oficial del mil·lenari de l'alliberament dels comtats catalans de la dependència del rei franc, del mal pas que serien les olimpíades del 1992, de la falsa democràcia espanyola, de la il·lusió dels catalans més ingenus que creuen erròniament que "Catalunya es pot realitzar, nacionalment parlant, en aquesta Europa unida de colonitzadors no penedits", etc.

En resum, i tal com diu el mateix autor al pròleg de Cròniques d'una ocupació, "el títol és prou explícit per entendre que aquests textos denuncien allò que els nostres polítics no ignoren, però més s'estimen silenciar: la situació colonial de la nostra terra. Són, doncs, el discurs d'algú que no renuncia a la plenitud de la seva cultura; un discurs independentista".

I tot això amb la utilització d'un llenguatge planer, directe, incisiu, realista, revoltant, que fa que la seva lectura sigui amena, xucladora i que ens permet adquirir argumentacions senzilles per defensar el nostre dret fonamental a l'alliberament nacional i de classe.

Tornant a l'autor, en definir-se sense embuts com a independentista, juntament amb el fet de ser una persona insubornable, li va crear enemistats en els cercles de poder nacionalistes, la qual cosa permetia a gent sense gaires escrúpols fer-se un lloc en algunes instàncies de poder a còpia de criticar-lo. Segons Enric Borràs, editor d'algun dels seus llibres, Pilar Rahola "fou requerida per la Presidència de la Generalitat de dalt pel fet de voler conèixer i ajudar qui havia publicat a El País, un diari estranger amb edició a Barcelona, una ferotge, sense fonament i maldestre crítica a la persona i a l'obra de Manuel de Pedrolo" [2]. En aquest mateix escrit acaba de furgar a la ferida quan afirma que "... per accedir a les menjadores oficials: només cal insultar a qui desplau el manaire de torn".

Segons afirma el filòleg Ricard Biel [3], "l'estratègia institucional ha consistit a enterrar intencionadament les obres més combatives d'un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània, com ara Totes les bèsties de càrrega (1965), Avui es parla de mi (1953), Cendra per Martina (1952) i M'enterro en els fonaments (1962)". I continua: "la majoria dels seus títols més punyents i subversius estan descatalogats o costen de trobar; caldria recuperar-los i situar-los allà on els correspon dins el panorama cultural català".

En aquest sentit, ja fa set anys, Edicions el Jonc va publicar el llibre Cal protestar fins i tot quan no serveix de res, on es recullen una sèrie d'articles que mostren els plantejaments socials i ideològics de l'escriptor i intel·lectual compromès amb l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Tot un homenatge, al qual ara s'ha de sumar aquest Cròniques, que aquesta editorial ha volgut que sigui el primer títol del que serà la Biblioteca Manuel de Pedrolo que, conjuntament amb la Fundació Manuel de Pedrolo, pretén precisament recuperar l'obra i sobretot l'actitud política i vital d'un autor que no ha tingut mai pèls a la llengua a l'hora de defensar aferrissadament l'alliberament nacional i social de la nació catalana.

Feliu Ripoll

[1] Un altre llibre d'articles és A casa amb papers falsos (Edicions 62, 1981), en el qual es recullen les seves col·laboracions quinzenals a l' Avui des de la seva aparició l'abril del 1976 fins al desembre del 1978.

[2] Vilaweb, "Mail obert" del 21 de juny del 2005.

[3] Avui, 26 de juny del 2005.