Dins de les múltiples revoltes catalanes de la primavera del 1640 es produeix a Barcelona el "Corpus de Sang". La denominació Corpus de Sang és una denominació del segle XIX (de Víctor Balaguer segurament). L'any 1640 Corpus Cristi va ser el dia 11 de juny no el dia de la "segona revolta barcelonina" (el dia 7 de juny).
El Corpus de Sang va ser un avalot protagonitzat a Barcelona, el 7 de Juny de 1640, per un nombrós grup de segadors, amb la connivència d´una bona part de la població local. Un petit incident al carrer Ample entre un grup de segadors i alguns barcelonins, en el qual un segador quedà malferit, precipità la segona revolta a Barcelona en pocs dies (uns dies abans, el 22 de maig de 1640 els pagesos revoltats contra els terços castellans ja havien entrat a la ciutat de Barcelona amb el pretext perseguir els soldats castellans que havien atacat la parròquia de Sant Andreu de Palomar).
L’any 1640 fou un any decisiu i de greus conseqüències en produir-se, sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població del principat de Catalunya contra la mobilització, i permanència sobre el país, dels terços de l’exèrcit reial (entrats a Catalunya a causa de la guerra amb França el 1635) i contra la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes es negaren a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on fou enviat l’agutzil Montrodon per dur a terme la instal·lació dels soldats (el 30 d'abril de 1640 en la resistència dels vilatans l’algutzir trobà la mort). La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes (3 de maig) i a Santa Coloma de Farners (14 de maig) desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos que, de les comarques gironines, s’estengué cap a l’Empordà, cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès.
El 22 de maig de 1640 els pagesos revoltats contra els terços castellans entren a la ciutat de Barcelona amb el pretext perseguir els soldats castellans que havien atacat la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Van fins a la presó de la plaça del Blat (actual plaça de l'Àngel) i alliberen 3 membres del Consell de Cent: el diputat militar Francesc de Tamarit, i els diputats Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra. Els 3 havien estat presoners dels castellans (el virrei, comte de Santa Coloma de Queralt, els havia empresonat per ordre de Felip IV): aquest fet representa el preludi de la Guerra dels Segadors. Durant l'alliberament del diputat Tamarit els consellers van enviar un missatge urgent al bisbe de Barcelona, per tal que vingués a ajudar-los. Va anar-hi, junt amb el bisbe de Vic, i els dos bisbes plegats s’adreçaren als rebels i els demanaren que abandonessin la ciutat. El requeriment fou ben rebut. Alguns dels rebels besaren l’anell del bisbe de Barcelona, i hi hagué crits de “Visca la Santa Mare Iglesia i lo Rei nostre Senyor”. Els dos bisbes aprofitaren al màxim l’oportunitat, i amb tota cura anaren adreçant els insurgents, estimats en dos o tres mil, fora de les muralles de la ciutat. No s’havia vessat cap gota de sang, i el diputat militar estava lliure.
Pocs dies més tard uns segadors (que van ser reconeguts al carrer Ample de Barcelona per un funiconari reial com uns dels participants dels fets del 30 d'abril de Santa Coloma de Farners) van originar la revolta popular del 7 de juny de 1640, dia conegut com el Corpus de Sang, on es cridaren els lemes ""Visca la fe de Christ!", "Visca la terra, muyra lo mal govern!" i "Visca Catalunya i els catalans". Els aldarulls es reproduïrien a Barcelona durant diverses hores. El balanç es clou amb un total d´entre 12 i 20 morts, majoritàriament funcionaris reials (entre ells el virrei).
Un cop els segadors revoltats irromperen a les drassanes, el virrei, acompanyat dels seus criats, no pogué embarcar-se, com era la seva intenció, en una galera genovesa, ja que els revoltats dispararen artilleria per fer-la allunyar. Fou llavors quan el propi virei (Comte de Santa Coloma) i els criats emprengueren la fugida a la desesperada per la platja en direcció Montjuïc per intentar d’apropar-se al vaixell. En aquesta fugida, segons relata un dels seus criats, es trobaren amb un mariner que estava de part dels segadors, i aquest propinà al virrei la primera punyalada abans que hi arribés el grup d’esvalotats que li anaven al darrera.
Aquest criat que féu un relat dels fets ja menciona el gran cansament del virrei en aquesta fugida, però trobem altres testimonis com aquest que ens expliquen els rumors que van córrer immediatament després: “no faltà qui deya que, quant li pegaren, ja era mort, que, com l’omo era tan gros, y aver de córrer per aquell arenal y aprés saltar aquelles roques, y ab la còlera que tenia, pretenen que rebantà, perquè tenia un colpet al front, de la cayguda, y, com tenia les sanchs glasades, encara que li pegasen no li tragueren sanch.” I no tarda en esmentar que també hi havia rumors que deien que el virrei havia estat mort per un dels soldats que l’acompanyaven.
Si parlem de la mort del Comte, hauríem d’esmentar també el mite que sorgí d’aquest mateix moment, i és que es deia que a la carta astral que havien fet confeccionar en el seu naixement, s’hi deia que tenia moltes possibilitats de patir una mort embarcat, i això el va fer dubtar a l’hora de decidir cercar refugi a la galera genovesa. No cal dir que es tracta amb molta probabilitat d’una història inventada a posteriori.
En tot cas, sembla que no hi ha cap relat èpic sobre la mort d’aquest personatge, sinó més aviat al contrari. El Comte de Santa Coloma passaria a la història com algú gens estimat, no només fins la seva mort, sinó també després. La mort del virrei, el comte de Santa Coloma de Queralt, marcà però, un punt d´inflexió en el trencament entre Catalunya i Espanya i precipità l'inici de la Guerra dels Segadors.
