Com és tàctica habitual de la dreta espanyola, tot intent de tornar la política al terreny del debat i la negociació a partir de l’establiment de majories parlamentàries és sistemàticament torpedinat. Tornar-la-hi, és a dir, desjudicialitzar-la. Impedir que togues i punyetes continuen barallant i manipulant les cartes i repartint el joc a conveniència perquè complesquen les tasques per les quals se’ls paga (i ben generosament, no cal dir-ho).
Però el procés d’independència de Catalunya va remoure les aigües pudents de les clavegueres de l’estat i el PP de Rajoy, amb l’aquiescència o aplaudiment del PSOE, va confiar la salvació d’Espanya –en l’ampul·lós llenguatge casernari que solen fer servir– als jutges. Tal volta és l’orgull castellanoespanyol, tan lent a reaccionar de manera civilitzada, a través de l’oferta i el diàleg per donar via a les legítimes aspiracions del poble de Catalunya, com ràpid a tirar mà de la força de la pistola. I ara el gos no amolla el tros ni per saber morir. La divisió de poders pròpia d’un estat de dret va saltar pels aires i ningú, des del legislatiu o l’executiu, no els han cridat a l’ordre amb prou contundència i eficàcia (per modesta tenim la renovació del Poder Judicial després de cinc anys de bloqueig). Amb la Llei d’Amnistia aprovada pel Parlament, gràcies a les majories que atorguen les urnes, la cosa ha arribat al paroxisme, i els jutges continuen passant-se la llei pel folre de les seues togues i la brillantor dels seus medallons i aplicant-la amb una interpretació, per dir-ho suau, abusiva de la norma. No contents d’haver fet un ridícul espantós i reiterat a Europa, on l’independentisme ha aconseguit els seus majors rèdits, tota iniciativa per reconduir la situació en termes democràtics (l’amnistia ahir, avui el sistema de finançament) continua sent boicotejada pel PPVox, però també pels presidents socialistes de Castella i Lleó i d’Aragó. L’objectiu primordial de la reacció, que sempre s’expressa en forma de ràbia, perpètua mala llet, amb la santa indignació dels catòlics més recalcitrants i amb grans dosis d’intoxicació, falsificacions i alarmisme, no és altre en el fons que el cap de Pedro Sánchez i la recuperació del poder per no importa quines vies.
El pitjor del cas en el rodal valencià no és que, aprofitant les institucions públiques i contravenint el principi de governar per a tots, el Consell presidit per Mazón se sume a l’orgia deslegitimitzadora que lidera el seu partit i presente un recurs d’inconstitucionalitat a la llei d’amnistia aprovada pel Parlament espanyol, que ja és greu, reprovable i molt significatiu de la mena de polítics que ens governen. El pitjor de tot, en el castellà entretallat i mancat de la mínima eloqüència, és que Mazón vulga justificar el que no és altra cosa que vinclar la Generalitat al servei dels interessos del seu partit (i amb els diners de tots) amb la defensa de la igualtat «de todos los españoles». Omplir-se la boca de paraules grandiloqüents, vinguen a compte o no, per dissimular la manca d’arguments està massa vist, tot i que no esperàvem més de qui al capdavall no és sinó la voz de su amo. ¿Perquè què té a veure la igualtat amb l’amnistia, que és un recurs en certa manera reparador d’una injustícia i discrecional per a un poder legítimament constituït? Invocar a més això de la igualtat en el Regne d’Espanya és com anomenar la corda a casa del penjat. Si tan preocupat està el president per la igualtat de todos los españoles se m’acuden tot d’ocasions en què el Molt Honorable hauria pogut trencar una llança a favor d’aquest principi republicà. Per exemple en el cas del Rei Emèrit, o del gendre d’Aznar i el seu sogre, o de l’innocent Camps… La llista fora interminable, començant pels policies que tan amablement van apallissar la població pacífica i indefensa de Catalunya l’1 d’octubre de 2017, ja amnistiats, i acabant pels jutges prevaricadors, les inabastables trames corruptes i els herois de la guerra bruta contra Catalunya (i qui es pose davant!). ¿Per què no aprofita la seua sensibilitat igualitària per demanar que es complesca el principi constitucional d’una vivenda i un treball dignes per a tots els ciutadans? Tan fàcil que ho té per aplicar el principi d’igualtat assegurant una escola pública de qualitat que la faça real i l’eduque, o el respecte als drets lingüístics dels valencians, trepitjats cada dia, o una sanitat que atenga pobres i rics (que ja és un principi viciat de desigualtat) en les millors condicions, i el president valencià que no exerceix com a tal se’n va per les branques de l’amnistia. Com a primer representant del país, i posat a defensar la igualtat, ¿per què no denuncia un sistema de finançament injust que espolia els nostres recursos, ens fa pagar com a rics i ens empobreix més cada dia i ens situa a la cua en la recepció de diners i recursos de l’estat? Perquè evidentment todos los españoles son iguales, clar, però alguns més que no pas d’altres, i als valencians sempre ens toca la pitjor part. Predicar amb l’exemple, fa la dita. A Mazón i companyia tant els fa, ells només propaguen fum de canyot i es mantenen al poder a costa de la igualtat de tots.
