Tant el naixement de Decidim, (en aquell moment Plataforma pel Dret a Decidir) com de la Confederació d’Entitats Sobiranistes, van ser fruit directe de les lluites populars. Aquest fet torna a palesar una vegada més que és la materialitat de la vida la que empenta els nostres pensaments i les nostres decisions. Vull recordar que el 2012 al País Valencià havia esclatat la Primavera Valenciana. Allò va evidenciar que hi havia unes noves generacions que es negaven a assumir la lògica privatitzadora i empobridora dels governs corruptes i colonials del PP i dels successius governs espanyols. També el 2012 hi va haver la campanya unitària Nosaltres els Fusterians. Amb aquesta campanya, organitzada pel PSAN, ERPV, SI i MDT, vam constatar que tot i que hi havia gent que veia la necessitat d’engegar un procés d’empoderament del PV en clau sobiranista, la immensa majoria de les persones amb les quals vam contactar en els diversos actes organitzats al llarg de tot el país, prioritzava per damunt de tot fer fora el PP del govern de la Generalitat. I ens ho feien saber. Vint anys pesaven molt en la voluntat i consciència d’amples sectors socials.
També el 2012 naixia l’ANC. Quan encara no havíem constituït Decidim, el grup promotor vam organitzar la presentació de l’ANC al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València, amb la participació del primer vicepresident de l’ANC Carles Castellanos, la persona que després el substituiria Jaume Marfany, i de Carles Benítez un històric del moviment independentista. Aquella presentació va ser políticament molt important i aclaridora, perquè, d’una banda, vam veure que hi havia molta simpatia i coincidència amb els objectius, però alhora vam poder constatar que les realitats socials, econòmiques i polítiques entre Catalunya i el País Valencià eren molt diferents. Tan diferents que no bastava el voluntarisme per a superar-les, com la història recent ens havia demostrat.
Per això, vam decidir que calia situar el nostre propi procés a partir de la realitat del País Valencià. Ni podíem, ni devíem continuar fent volar coloms. Mesos després, el nucli promotor de Decidim, va convocar totes les entitats que es volien implicar tant a València com a Vinaròs per donar suport a la cadena humana per la independència que havia convocat l’ANC per a la Diada catalana de 2013. I, malgrat que van aparéixer moltes dificultats i entrebancs vam fer possible que aquella immensa cadena humana, que en principi estava previst que arribés només fins a Alcanar (Montsià), superara el llindar del riu Sénia i s’acostara el màxim possible a Vinaròs, trencant els límits administratius. Per aquest motiu vam estar en contacte permanent amb l’ANC i vam ajudar, des de la gestió i l’activisme polític, a fer-ho possible. Allà, sobre el pont del riu Sénia l’11 de setembre de 2013, vam poder donar-nos la mà el Lluís Llach, Pere Portabella, Carod-Rovira, el finat Carles Santos i Guillem Agulló i Carme Salvador i milers de persones. Amb l’èxit de la cadena humana, va néixer també la possibilitat d’organitzar conjuntament alguna cosa que anara més enllà d’una mobilització puntual.
L’èxit d’aquestes lluites va precedir la constitució de Decidim, que es va presentar en aquest mateix escenari del teatre Micalet, l’1 d’octubre de 2013. Des d’un primer moment vam ser conscients que la diferència dels processos propis a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, no tenia per què implicar necessàriament que no hi haguera col·laboració permanent i fins i tot estratègies compartides en tot allò que sumara en els tres països. Uns mesos més tard, per al 25 d’abril del 2015 vam organitzar el primer acte a València de les tres entitats. Carme Forcadell, la primera presidenta de l’ANC va delegar amb el vicepresident Jaume Marfany. Des de Mallorca, on també s’havia constituït l’ASM, va vindre el seu primer president Cristòfol Soler que, convé remarcar-ho, anteriorment havia estat president del Parlament primer i president del govern de les Illes Balears després, i jo mateix en nom de Decidim. Aprofitant aquella trobada els vaig proposar avançar en la constitució d’una entitat que ens aixoplugara i coordinara a totes tres entitats sobiranistes. Un any més tard, després de moltes converses, el 20 de maig de 2016 es va presentar, també a València de la mà Cristòfol Soler, de Jordi Sánchez, que havia substituït com a president de l’ANC Carme Forcadell, i Antoni Infante, la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. Aquell acte el va coordinar i presentar l’activista política i social Consol Barberà.
Des d’aleshores les relacions i la col·laboració ha estat permanent, tot i que molt condicionada pels successos polítics que tothom coneix. Hem tingut presència conjunta en les respectives Diades Nacionals, també en les de la Catalunya Nord, actes diversos arreu dels territoris, i alguna campanya conjunta. En honor a la veritat, hem de reconéixer, però que la intensitat de les relacions ha estat discontínua. Dues qüestions han dificultat fins ara que aquesta relació explotarà totes les seues possibilitats. Els avatars polítics, especialment a Catalunya, i els canvis a la presidència de l’ANC que pels seus estatuts estan obligats a renovar els seus càrrecs cada dos anys i la presidència no pot mantenir la mateixa persona més de dos mandats. Així mentre l’ANC ha tingut 5 presidents/es en aquests anys, tant l’ASN com Decidim, només n’hem tingut tres i dos respectivament. Ja sabeu que les més o menys llargues duracions dels mandats en les entitats socials tenen els seus avantatges, però també els seus inconvenients.
Jo crec que arribats a aquest punt, a hores d’ara les tres entitats tenim una certa obligació d’anar un poc més enllà en la coordinació i la col·laboració. Com ja vaig dir a la Ràpita, al final de les marxes que es van organitzar conjuntament el 2021, no és suficient que ens donem un suport polític genèric, cal que, per exemple, fem un pas més a favor d’assolir la reciprocitat real de tots els mitjans de comunicació públics en la nostra llengua, i que donem tot el suport possible a la lluita en favor de la vitalitat i reconeixement de la nostra llengua comuna catalanovalenciana. L’excusa argumental que ara ja no es veu la TV com abans, oblida que el tema fonamental no és com es veu sinó com es produeix i es difon els senyals. Mireu com la metròpoli colonitzadora no deixa mai de garantir-se els controls de les ràdios i TV i de tota la resta de mitjans.
Un altre aspecte en el qual podríem i hauríem d’incrementar la col·laboració és en la lluita contra l’espoliació econòmica i totes les seues derivades. Des de la nostra realitat hem reiterat una vegada i una altra vegada que el motiu fonamental de tota dominació territorial és el saqueig econòmic, en les seues més diverses formes, des de la planificació i disseny del model econòmic fins a l’espoliació fiscal i la doble o triple explotació social. I en eixa lluita, podem dir que tots tres països som sistemàticament espoliats. De fet, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears som les tres mamelles d’on es nodreix fonamentalment l’estat monàrquic espanyol. Malgrat les nostres realitats diferents, la potència colonial que ens esprem i ens empobreix és la mateixa i es diu Espanya.
Un tercer aspecte en el qual hauríem de col·laborar més estratègicament és en la potenciació de l’agermanament institucional, cultural i social. Soc conscient que en aquest camp s’ha avançat molt, però, pense que encara és insuficient. L’exemple de la reunificació alemany de 1990 ens pot servir. Un dels fets polítics que més van afavorir aquella reunificació va estar la constatació que la pràctica totalitat d’ajuntaments de totes dues alemanyes estaven agermanats. No va ser l’únic element, però va ser molt important. Tal vegada ens podrà servir de referència.
Desitjant i treballant perquè en els pròxims 9 d’octubre puguem celebrar avanços reals cap al nostre total alliberament, vos encoratge a continuar empentant les tasques singulars i conjuntes que els nostres països necessiten!
