"no som la perifèria de ningú, sinó el centre de nosaltres mateixos... tret que assumeixis la subalternitat provinciana"

Sí, és clar: tota opressió nacional és una forma de colonialisme. És clar que a l’interior d’Europa no es tracta pas de colonialisme clàssic (de la mena d’Àfrica), però és igualment desestructurador i explotador. Per això colonialisme, però colonialisme interior. Robèrt Lafont tenia el cap molt ben moblat.ç

Home, sí: va contra el sentit comú establert i contra el consens acadèmic internacionalment hegemònic en el camp dels estudis nacionalitaris (Hobsbawm-Anderson-Gellner, en síntesi), elaborat i desenvolupat per gent que sovint és honesta, però obtusa, per una sèrie de pressupòsits fal·laços inqüestionats. Un consens profundament erroni, perquè, ras i curt, no es correspon amb la realitat. La voluntat del diccionari és clarificar les idees; no merament “fer propaganda nacionalista” de portes endins del país, sinó “dir la realitat” internacionalment. O sigui, contribuir a una anàlisi científica de la realitat en un camp concret del coneixement: el fet i la qüestió nacionals. I això, potencialment urbi et orbe. En aquest sentit, és una obra de pretensió acadèmica, per descomptat.

Sí: les paraules signifiquen (no era l’Aracil que ho deia?). Cal expressar-se amb propietat, precisió i coherència. Almenys esforçar-s’hi tant com en sapiguem. Per exemple: parlar de “separatisme”, en comptes d’independentisme, és, directament, fer propaganda imperialista, perquè transmet la perspectiva de l’opressor.

Tot terme expressa un concepte concret. Ara bé: tota la terminologia dels opressors és fal·laç i carregada d’agressivitat ideològica, pels criteris esbiaixats que transmet. Per això és alienador que la faci servir l’oprimit. Uns pocs exemples, doncs. Una cosa és “Espanya” o “França”, que designen nacions de què no formem part (altrament no seríem una nació). I una altra cosa són els estats espanyol i francès, de què sí que formem part, és a dir, són els estats que ens oprimeixen. Confondre ambdós conceptes equival a negar la nostra existència, com ara quan hi ha catalans que diuen “nosaltres, els espanyols” o “aquí a Espanya”, quan ni som espanyols ni “aquí” és Espanya. O quan els principatins anomenen els nord-catalans “francesos”, i els nord-catalans anomenen els principatins “espanyols”. El País Valencià no és pas cap “Llevant”, ni Euskadi és “el Nord”. Són coses que només se li acudeixen a un espanyolista, que veu el País Valencià com “el este de España” i Euskadi com “el norte de España”. A la resta del món, Països Catalans inclosos, el Llevant és la costa del Pròxim Orient, Xipre, etc. I des de l’òptica catalana, i objectivament, Euskadi és a l’oest, mentre que el Nord, per excel·lència, és Catalunya Nord. La qual, per cert, no és pas cap “sud de França”, per la senzilla raó que és part integrant del nostre país, i no pas de França, o sigui, de la nació francesa, per més que l’oprimeixi l’Estat francès. “Problema territorial” és un eufemisme espanyolista relativament recent, que pretén invisibilitzar el terme precís de qüestió nacional, esdevingut massa incòmode per a l’espanyolisme, per massa clar. A més, està molt mal format: objectivament, sona a urbanisme o a planificació del territori. Els moviments d’alliberament nacional contra l’Estat espanyol no són pas “nacionalismos periféricos”, autèntica bufetada supremacista: no som la perifèria de ningú, sinó el centre de nosaltres mateixos... tret que assumeixis la subalternitat provinciana, és a dir, que vegis el teu país no pas com el centre des del qual observar el món, sinó una mera “periferia de España”, només comprensible des de la centralitat de l’espanyolia. Etc., etc.

Un “purisme” postmodern inventat abans-d’ahir, si un cas. No és cap broma viure en plena era postmoderna; vivim envoltats d’aberracions ideològiques inquietants. En fi: qui gasta aquesta ideologia que dius demostra no tenir ni idea de la qüestió nacional, ni de la cosmovisió marxista, ni de la tradició acumulada per segles de lluita, ni de la realitat del país. És una forma crua d’alienació nacional. D’una banda, accepta acríticament el pseudoconsens acadèmic de què parlàvem més amunt, i que, com dèiem, és científicament erroni, a més de tòxic per a la causa de l’alliberament nacional. D’altra banda, adopta la perspectiva de l’espanyolisme i assumeix que aquest és neutre, que no és “nacionalista”, quan es tracta d’un ultranacionalisme supremacista i etnocida que té com a objectiu, no tan sols impedir la independència, sinó destruir la catalanitat. És a dir: és adoptar la perspectiva i els objectius de l’enemic. Aquí em sembla detectar un complex d’inferioritat envers l’esquerra espanyolista, percebuda com a d’esquerra-de-debò, sense la sospita de “burgès” que presumptament arrossega “tot això del catalanisme”, segons els colaus, el PSOE, Ciudadanos, la Falange i tots els altres. En canvi, l’Íbex 35 i la Guàrdia Civil deuen ser la sal de la terra proletària. En fi: és grotesc. És tan gros com assumir que l’objectiu del moviment comunista ha de ser la desregulació de mercats i l’acomiadament lliure. Ja s’ho faran.

   I tant! Precisament és un dels meus centres d’interès de fa dècades. Vaig fer-hi una proposta concreta a El país català i els altres, recollida, a més, en l’obra col·lectiva Elements per a una sintaxi nacional. Com tants d’altres, m’afegeixo a una tradició ben llarga: tot el moviment catalanista, incloent-hi l’autonomisme, ha rebutjat de sempre la trama colonialista de demarcacions (províncies, diputacions i companyia), i ha reivindicat un sistema autocentrat basat en comarques i regions. Dit això, no podem limitar-nos a canviar les demarcacions, tot i que és vital. També cal canviar tot el model organitzatiu i de gestió; i radicalment. En aquest sentit, és il·luminador el treball d’Isidre Llucià que vaig ressenyar no fa gaire per a La Veu de Poble Lliure.

 

--els Països Catalans (i no aquesta o aquella regió) com a àmbit nacional irrenunciable

--la independència (i no una forma o altra d’autonomia) com a objectiu polític i única solució realista al plet nacional català

--la indestriabilitat entre opressió nacional i opressió de classe, i, per tant, entre alliberament nacional i alliberament de classe; i, en conseqüència,

--el socialisme (i no el capitalisme) com a model sociopolític

--l’adopció de noves vies de lluita i de noves formes organitzatives, adaptades a cada moment històric

--la creació d’una simbologia pròpia i privativa de l’independentisme: estelada, eslògans, un estilisme característic, etc., etc.

   Tot plegat parteix de la tasca enorme feta per la generació fundacional de l’esquerra independentista, la generació del 68, per entendre’ns, amb gent tan lúcida com Eva Serra, Josep Ferrer, Carles Castellanos, etc., etc. Ja ho deia Bernat de Chartres: avancem a espatlles de gegants.