Fa mesos que els veiem, arbres secs vorejant camins i carreteres, àmplies ombres sinistres, el color desllavassat de la mort. La memòria individual és òbviament curta, però estic quasi segur de no haver viscut mai una sequera tan persistent al país. Els pins, naturalment tan resistents, per bé que no tant com les carrasques, es troben ja exhausts i van morint a rogles cada vegada més extensos. L’observador no entén unes quantes coses: que no se’n parle, que aquesta realitat punyent i devastadora no òbriga cap ni un noticiari ni cap portada de periòdic, que no siga tema insistent de tertulians ni assumpte d’estricta actualitat a les xarxes socials, allò que en diuen un trending topic, imés en plena canícula. No entén tampoc el silenci (o l’entén massa), tan enterc com la mateixa sequera, dels màxims responsables polítics, que haurien d’estar alertant i fent pedagogia, buscant solucions, prevenint la temporada d’incendis que s’acosta vertiginosament. No entén que en temps de tanta filigrana tecnològica no es puga fer res contra la sequera ni per salvar els boscos.
El nostre patrimoni forestal –dit a la manera emfàtica que serveix sovint per amagar tanta incompetència– i paisatgístic es troba en greu perill d’extinció i a ningú no sembla importar gaire, excepte potser grups ecologistes, científics mediambientals, professionals i voluntaris de l’extinció d’incendis, excursionistes i passejants. Aquest silenci resulta tan eixordador com les campanyes de promoció inacabable de turisme: la pèrdua galopant de massa forestal és un contrapunt sinistre en temps d’autobombo i castells artificials i cal fugir-ne com de la pesta. Que res no pose en qüestió la imatge idíl·lica de platges assenyalades amb banderes d’excel·lència en la qualitat de les aigües, que res no pose en dubte l’atractiu irresistible d’un paradís tan vulnerable que un sol misto, una humil burilla, una festa, una imprudència o la fúria d’un piròman poden convertir en cendra.
No cal ser cagafestes, no cal recordar l’existència de les vaques flaques mentre les grosses donen bona llet als pocs espavilats de sempre. Però el cas és que el desert avança pam a pam, que ens quedem sense pins i sense boscos, que la terra de promissió turística va quedant eixuta, que el canvi climàtic induït per la voràgine i la cobdícia acabarà passant una terrible i transversal factura. A les faldes del Montgó que veiem cada dia, pels llocs on sobreviuen els darrers riu-raus, pels encontorns de la Bèrnia i el Mascarat, entre Dénia i Altea, els rogles d’eixutor i mort de pinedes moribundes ja són més cridaners que la bellesa que talla l’alè d’aquelles contrades, més que els camps de vinyes ancestrals que fan el millor moscatell del país, més que la gemma turquesa del mar, més que el penyal altiu i màgic d’Ifac. Són els boscos la resposta biològica al mateix fenomen d’extinció que amenaça la nostra llengua i la nostra cultura?
La voluntat de preservació dels espais naturals d’un país és en el fons la mateixa que impulsa la defensa d’un espai social, d’un patrimoni cultural que té en el valencià el nervi central que irradia l’íntima i insubstituïble raó de ser d’un poble. Però sense constatació, coneixement i consciència del perill, sense una política que planifique les actuacions i previnga i atenue desastres llargament anunciats, sense un sentiment de solidaritat col·lectiva que enriquesca i vigoritze les voluntats disperses, difícilment podrem salvar res, malament podrem esperar cap futur per a nosaltres. Fan mal als ulls i al cor aquests arbres morts de la nostra geografia però no podem deixar de mirar-los. Sabem en el fons que també la vida és obstinada i poderosa, que pot fer brostar noves fulles en l’arbre eixut, que té maneres de regenerar-se després de la devastació. Que les mans de l’home són capaces del pitjor però que també són el millor terrissaire de la natura. Que malgrat tot, l’estiu pot ser benigne i ens pot donar una oportunitat més de salvar els arbres, de salvar-nos. Que ens ho siga, benigne i propici, i al setembre puguem continuar tranquil·lament parlant-ne.
