L’intent de ressuscitar el pacte fiscal (rebatejat amb el concepte “finançament singular”) no sembla altra cosa que mirar de desenterrar el cadàver, ja massa putrefacte i irrecognoscible de l’Estatut de 2006, aquest nonat avortat pel partit franquista togat. Per tant, aquest exercici protagonitzat pels negociadors d’ERC a l’hora de reconstituir un altre cos inert colgat en l’oblit, el del tripartit, té un punt de morbositat obscena. Tornar a parlar d’una singularitat catalana que millori les finances del país representa una estranya barreja d’ingenuïtat i presa de pèl. Qualsevol que tingui certes nocions històriques de la realitat de les relacions Espanya-Catalunya sap que és més fàcil que Andorra guanyi el mundial de futbol que, de manera voluntària i generosa, Espanya modifiqui la lògica d’explotació colonial que representa la dialèctica entre l’Espanya mesetària i els Països Catalans.
Perquè, efectivament, la lògica històrica d’aquests darrers segles ha estat aquesta. Una casta militar i administrativa castellano-andalusa (anomenada nació espanyola) que viu parasitàriament, primer de l’imperi colonial que es van trobar per sorpresa a finals del segle XV, i amb la seva desaparició, al llarg del XIX, la substitució posterior, en l’era contemporània per l’explotació fiscal i humana, paral·lela als intents d’assimilació cultural i lingüística. De fet, 1714 va imposar aquesta Espanya dual (els bascos mengen a part) d’una Espanya “autèntica” (Castella, avui dividida entre una multitud de comunitats autònomes artificials) i una d’”assimilada”, que bàsicament representen els Països Catalans. Que hi hagi territoris com catalans, valencians i balears que són les àrees econòmicament més actives, i per contra, siguin compensades amb escassos retorns financers, a banda de patir el sabotatge de les infraestructures i una alta pressió per impedir aprofundir els llaços nacionals, econòmics i culturals, és d’una lògica tan òbvia que només els nacionalistes ingenus són incapaços d’adonar-se’n.
És absolutament normal que les diverses (i artificials) comunitats autònomes de l’Espanya autèntica, és a dir l’explotadora, es posin histèriques quan es produeix el menor indici d’un canvi en les regles del joc. Per molta pobresa que hi hagi a Extremadura i Andalusia, els extremenys i andalusos pobres no compten absolutament per a res més que de corifeus en actes de nacionalisme banal. Els remenadors de cireres, coincidents amb els descendents dels senyors feudals que van apropiar-se del territori, saben perfectament que qualsevol canvi implicaria una veritable pèrdua de privilegis (feudals). Perquè no oblidem que l’explotació fiscal i econòmica de la part productiva de la península (voldria recordar que pràcticament la meitat de la indústria i les exportacions de l’estat es corresponen a les que produeixen els Països Catalans) els obligaria, no només a eliminar les seves exempcions fiscals (a la pràctica), sinó que qüestionaria profundament el seu paper com a grup dirigent arrecerat als tribunals, a l’alta funció pública, o als consells d’administració dels grans bancs o les empreses resultants dels antics monopolis. Això representaria qüestionar els fonaments de la monarquia i l’herència de l’holocaust perpetrat pel franquisme (d’aquí la seva obsessió contra les lleis de memòria històrica).
Espanya és un club exclusiu del qual ningú amb un mínim de sentit comú o honestedat en voldria formar part. És una antiga potència colonial, capaç de guanyar Eurocopes de futbol i incapaç de guanyar Premis Nobel en àrees científiques, perquè, efectivament, la mentalitat de l’hidalgo continua adherida a la mentalitat col·lectiva com una rèmora del passat. Ara bé, el que sobta, i molt especialment després de tot el que ha passat des que uns juristes nomenats a dit pels remenadors de cireres avortessin l’Estatut de 2006 (el que tenim ara és una mena de zombi jurídic), que hi hagi polítics que es facin passar per nacionalistes catalans que creguin que és possible una entesa amb Madrid “per les bones”, representa un exercici d’exhibició d’incompetència. Ja hem vist allò que ha succeït només en el darrer any, quan se suposa que el govern progressista de Pedro Sánchez inaugurava una “agenda del reencuentro”. La realitat és que, un any després de les eleccions anticipades que consolidar la posició del president i el seu partit, no tenim català a Brussel·les i l’amnistia sembla que estava més pensada per blindar policies violents, espies actuant pel seu compte, magistrats prevaricadors i altra fauna refugiada a la caverna del deep state. L’obsessió per Puigdemont, que pot haver comès errors i inconsistències, respon a la seva capacitat de posar en evidència davant del club europeu la condició otomana d’Espanya. Ara bé, també és cert que la deriva política europea, amb un creixement imparable de la ultradreta des de la més variada de les pulsions reaccionàries, ha fet més presentable una monarquia borbònica que duu tatuat l’autoritarisme més ranci.
Fa temps que l’independentisme, més que variar d’estratègia, li convindria dissenyar-ne una, i ja de pas, provar de posar-la en pràctica. La sensació és massa d’improvisació i desconeixement, tant de la realitat com de l’adversari. Qualsevol concepció d’interactuar amb una democràcia o de formar part d’un estat amb una certa lògica ciutadana representa un error de percepció que implica un allunyament cada cop més evident de la ciutadania. Un allunyament traduït en abstenció, encara que, potser més greu, amb una certa sensació de descoratjament col·lectiu. Potser això passa perquè, si més no des d’un punt de vista intel·lectual, ja no es tracta només del dret moral d’una nació a disposar del propi estat (el reconegut internacionalment com a dret d’autodeterminació), sinó a entendre que ens trobem a dins d’una lògica colonial, fonamentada en un apartheid nacional (òbviament els catalans tenen menys drets que els espanyols, com hem pogut veure amb la prohibició expressa de disposar de la nostra pròpia selecció esportiva nacional que pogués competir amb la resta de nacions europees), sinó també a patir la pressió d’una població de filiació hispànica atiada des dels mitjans espanyols per exhibir hostilitat respecte del nostre país i la seva llengua, a menystenir la pròpia condició nacional.
Tot plegat, això no és extraordinari. És la lògica colonial de sempre. Per això un dels sectors polítics més desautoritzats en els darrers anys és una esquerra que fa del pensament decolonial un discurs estrella, i que no deixa de recordar-nos el passat (i present) colonial llunyà, i que per contra contribueix a aquesta lògica des de la concepció d’obviar el problema colonial que tenen davant dels seus nassos, i on abusen de la seva actitud de tirar pilotes fora o de culpabilitzar les víctimes.
