Quan des de sectors de l’espai difús que conforma la germania valenciana de ruptura democràtica es pensa i debat arran de la importància de l’onada reaccionària actual i de com un teixit social majoritàriament d’esquerres perd la influència cultural i la força popular i institucional, no podem, tan sols, centrar-nos en la influència del relat conservador en les xarxes i l’opinió publicada. També cal, però, fer una autocrítica ferotge sobre la permeabilitat de les idees socioliberals al moviment d’esquerres rupturista i l’assumpció de les lògiques del capital en la teoria (aspecte arraconat, si no substituït, de la praxi política actual per l’anomenat «relat») i la pràctica de ruptura democràtica.
Quan expressem que l’esquerra institucionalitzada actualment no és més que un partit d’ordre per a la guerra atlantista, i que la seua personalitat moderada però transformadora ja no és visible en l’aspecte substancial de la millora de la vida de les classes treballadores i oprimides, el que estem dient és que l’esquerra progressista s’ha convertit en una força atenuant de la força repressiva del capital i l’estat, tan sols útil per a un segment privilegiat de les forces treballadores urbanes. Expressem, d’aquesta forma, en tota la seua magnitud (evidentment matisable) la realitat d’una esquerra que abandona la seua capacitat de ruptura democràtica i, renunciant a la transformació de la societat des de baix amb l’acatament totalitari del «statu quo», emprén un canvi «històric» en la comunitat fins aleshores representada: dels col·lectius més vulnerables al capital (classes treballadores, immigració, pobles colonitzats) a les classes «tècniques» de les societats de consum i les seues castes urbanes, amb feines de coll blanc i assentades en metròpolis desnacionalitzades, però profundament adscrites a l’internacionalisme occidentalista del capital.
Tan sols cal pegar una ullada a la composició personal dels «nostres» representants d’esquerra per adonar-se de la forta influència «tècnica», no sols ja en la direcció d’aquests partits sinó també dintre de la seua militància de base.
Tenint en compte aquest sotrac al si de l’esquerra institucionalitzada i també en l’alternativa, i de la nova política de les minories que posa al centre del «relat» aspectes assumits pel capital i desplaça aquells que ens porten a qüestionar el sistema, observem com es colen dins de la pràctica contestatària o reivindicativa formes i personatges infames. La participació dels quals crea dissonàncies cognitives serioses amb els oprimits i que, lluny d’ajudar a crear consciència mobilitzadora, creen espectacles mobilitzadors: espais espectaculars, creadors de falsa consciència, que allunyen la teoria rupturista dels suposats espais contestataris.
Anem a pams.
El 24 de juny del 2022 un grup nombrós de refugiats, majoritàriament sudanesos, intentaren creuar pel punt fronterer del barri xinés de Melilla. 37 persones varen morir, almenys 76 resten desaparegudes i la policia espanyola retornà il·legalment 470 persones de territori espanyol després de deixar-los en terra durant hores sense atenció mèdica. El responsable polític de la massacre de Melilla és el ministre «progressista» Fernando Grande-Marlaska. El mateix que el 28 de juny del 2024 va passejar-se pel centre de València en la commemoració de la revolta de Stonewall, anomenada hui dia de l’orgull LGTBI.
Al marge de la necessitat que el dia de l’Orgull siga un dia de lluita transversal, no deixa de ser paradigmàtic que des de l’esquerra rupturista no s’haja denunciat amb rotunditat i duresa l’assistència d’un personatge que no hagués dubtat a reprimir el vandalisme de la revolta de Nova York del 69 i que manté un currículum vinculat a la repressió, la tortura i la guerra bruta contra els col·lectius vulnerables o dissidents contra el sistema.
Grande-Marlaska, nascut el 26 de juliol del 1962, manté el perfil d’un jutge al servei del règim del 78. Durant tota la seua «espectacular» trajectòria, la salvaguarda de l’estat ha sigut la seua obsessió, encara que la defensa del règim hagués entrat en contradicció en la defensa dels drets humans, la legalitat vigent i la integritat física dels detinguts sota la seua responsabilitat.
La biografia d’aquest home d’estat és una biografia esguitada d’ombres, denúncies i actuacions que en qualsevol espai transformador i democràtic l’inhabilitarien per a ser cap referent d’integritat o de lluita. Tanmateix, és, això sí, tot un exemple de com el sistema utilitza les reivindicacions dels drets individuals per a confrontar-los amb els col·lectius.
La lletrada Amaia Izko, en una entrevista a Público, denunciava que Marlaska no va fer res per a investigar o evitar les tortures durant el temps d’incomunicació de centenars d’encausats davant el tribunal d’excepció de l’estat espanyol. També parlava d’agressions sexuals o humiliacions per la condició d’homosexual d’alguns detinguts. Fins a 5 vegades el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat Espanya per no investigar les tortures a detinguts per la seua presumpta integració o col·laboració amb ETA, durant la seua instrucció.
Totes les persones denunciants declaraven la particular actitud burleta i superba del jutge. A més del tracte de complicitat i germanor amb els responsables de la custòdia de les persones detingudes i, en molts casos, acusades de tortures durant els interrogatoris.
El comité europeu per a la prevenció de la tortura que va visitar l’estat espanyol el 2011, va denunciar les deficiències estructurals per a evitar els casos de tortura, apuntant directament a Grande-Marlaska i qualificant de «sorprenent» que totes les detencions en règim d’incomunicació dels 5 primers mesos del 2011 foren autoritzades per ell.
I és que qualsevol persona interessada amb els processos repressius de l’estat sap que hi ha jutges especialment favorables a segons quines actuacions que freguen la legalitat o que la circumval·len quan no són clarament il·legals. I que eixes actituds favorables a la repressió són recompensades a la llarga amb una trajectòria ascendent dintre la jerarquia judicial.
Aquest jutge especialment, mai va utilitzar el protocol creat per altres jutges per a evitar que es produïren els casos de tortura i va ser el privilegiat que sempre estava de guàrdia quan calia tirar endavant la majoria d’investigacions delicades antisubversives.
També és el responsable de les reiterades infiltracions policials en els moviments socials. Infiltracions, com la del barri de Benimaclet, en organitzacions socials obertes i assembleàries on la policia infiltrada van fer-se passar per activistes i, en alguns casos, varen mantindre relacions sexuals com a mètode d’entrada a aquests o simplement per treure informació. Arribant, en alguns casos, a ser denunciats per abusos sexuals, descobriment i revelació de secrets i impediment de l’exercici dels drets cívics.
En novembre del 2021, centenars de treballadores de la indústria del metall en la badia de Cadis eixien al carrer en una vaga pel compliment del conveni del sector. La repressió va ser tan brutal, tanqueta inclosa, que va derivar en la insurrecció en pes del barri de San Pedro en Puerto Real. A la demanda pacifica del compliment del conveni, aquest personatge autoritzà la repressió més desmesurada.
I podríem continuar… la seua trajectòria d’aleshores ençà com a jutge és clarament visibles a colp de buscador d’internet i, justament aquesta facilitat per a trobar el seu tarannà repressiu, sempre d’actualitat, és el que fa inexplicable certs silencis.
Com se sol dir, certs silencis són complicitat. I callar sobre companys de viatge tan honorables converteix a aquelles forces assegudes en les poltrones institucionals en responsables del descrèdit de l’esquerra i del desencís de les classes socials amb motius per a la ruptura contra el capital.
Quan intentem explicar per quina raó o raons les classes treballadores exploren les opcions d’extrema dreta, cal parlar clar de quins són els referents que utilitzem com a pols d’atracció. Quines mobilitzacions són les utilitzades per a visibilitzar l’esquerra i a quins personatges posem com a referents de la lluita democràtica dels sectors oprimits. Si fem aquest exercici amb rigor i sense por (per tant, enfrontant-nos a la idea totalitzadora del capital i a la reducció que imposa a la dissidència el progressisme), certs personatges com Grande-Marlaska no podem obtindre més que el nostre rebuig social i polític.
Lluitar per la coherència de la memòria implica denunciar els impostors.
