La davallada electoral sostinguda d’ERC i la pèrdua del poder institucional –i laboral per a moltíssimes persones– ha reactivat el foc de la guerra civil perpètua entre les dues ànimes del partit, ara expressades pels “roviristes” i els “junqueristes”. I, per si fos poc, a banda de l’escàndol pels cartells de l’Alzheimer dels germans Maragall a Barcelona, que ha evidenciat que a ERC també hi ha clavegueres, els republicans tenen la clau del desenllaç d’un cicle polític català de més d’una dècada. ERC pot decidir investir el candidat del PSC i tancar de facto aquesta dècada de governs independentistes tornant a l’escenari d’acords amb l’unionisme del 2003 i començar la reconstrucció des de l’oposició, o arriscar-se a obrir la porta de la repetició electoral per intentar mobilitzar el vot independentista abstencionista del 12-M. Una nova contesa que, sobre el paper, hauria de servir per matisar la desfeta republicana i facilitar en el cas de Junts i de Carles Puigdemont que juguin la carta d’una presidència possible si el president a l’exili és amnistiat. Tot plegat, per intentar modificar una aritmètica que a hores d’ara certifica el final de l’hegemonia independentista i el retorn a la pantalla anterior de l’autonomisme, amb un unionisme que suma de llarg al Parlament.
En tot cas, dos escenaris, l’entesa amb el PSC o la repetició electoral, que en cap cas estan exempts de costos polítics i socials per a ERC. I tant o més important que la decisió que finalment prenguin els republicans serà la justificació, el relat amb el qual mirin de convèncer la seva militància i el moviment independentista en general. I és aquí on ERC se la juga de debò. Un partit avesat a les crisis internes justament pel seu caràcter assembleari i per aquesta doble vessant nacional i social, ha de tenir un relat molt ben lligat per sobreviure els pròxims anys i reconstruir la seva força social i política per afrontar el nou cicle polític a Catalunya i a l’Estat, sigui quin sigui aquest cicle.
ERC ha estat castigada a les urnes malgrat o a causa de tenir la presidència de la Generalitat i el desgast que comporta gestionar una autonomia ofegada en tots els sentits. Els republicans han d’analitzar les causes de la pèrdua d’aquest suport social. I també analitzar per què l’amnistia, els indults i la reforma del Codi Penal, que havien de ser actius de l’independentisme, han acabat essent capitalitzats pel PSC i el PSOE. En tot cas, ERC supedita la investidura de Salvador Illa a un nou model de finançament singular per a Catalunya –que el mateix PSOE rebutja de totes les maneres possibles– i, de moment, deixa de banda l’altra línia vermella: posar les bases d’un referèndum acordat i validat internacionalment. Si finalment es produeix l’acord i Salvador Illa pot presidir la Generalitat de Catalunya aquest estiu, ERC ha de tenir molt afinat el relat, que toparà frontalment amb un Junts per Catalunya disposat a capitalitzar l’oposició i desgastar els republicans.
L’escenari B és una repetició electoral. Si ERC pren aquesta decisió serà més perquè el PSOE i el PSC es neguen a pagar la factura pels seus vots a Salvador Illa –un finançament singular abocaria els socialistes a una guerra amb les autonomies del PP i del mateix PSOE– que per ganes dels republicans d’enfangar-se en una nova contesa en plena guerra interna, sense un candidat o candidata definits i amb congrés per triar nova direcció que se celebraria després d’aquestes eleccions. Però una repetició electoral també té relat per a ERC si el PSC no cedeix.
Ara bé, en aquest escenari B, Junts i ERC serien capaços de refer ponts per presentar-se a les urnes amb una imatge d’unitat –que no vol dir candidatura unitària– o la guerra s’intensificaria? En tot plegat hi ha un factor distorsionador i incontrolable: el retorn del president a l’exili, Carles Puigdemont, i l’impacte d’una hipotètica detenció en el moviment independentista, en la política catalana i l’espanyola. Sense conèixer aquest factor, a hores d’ara resulta molt difícil augurar cap escenari segur.
