Les morts estivals són les més crues, les més punyents. Quan les ones o les veus amigues ens en porten la notícia el trasbals sembla dessonillar-nos per arrancar-nos d’un colp de la suau letargia que sol acompanyar l’estació de l’any. Però ella, sempre puntual i sempre implacable, se’n riu, de la música i del tocador i d’aquestes impressions amb què afrontem el seu pas indiferent, aliè a dates i persones, que no dubta gens a contradir amb els seus fets irrefutables la llegenda que fa viva tota cuca a l’estiu. La mort sobtada d’Alfons Llorenç al ple de la canícula ens agafa a la vora de les aigües transparents d’Alcossebre, a la falda de la Serra d’Irta, amb temps per evocar amb calma i distància l’amic cordial i algunes de les lliçons que ens va llegar en vida. Si ja era anunciada, jo no vaig saber veure-la en les dues o tres barcelles que vam fer en els últims temps, el dia de la mobilització del 23 de maig i en algun altre moment al Centre Octubre de València, si no n’eren signes una certa deixadesa indumentària en qui estàvem avesats a veure mudat com un margalló i els molts quilos de més que arrossegava.
El filòleg, el periodista, l’escriptor, l’autor de guions per a televisió que van fer escola, l’assessor àulic i cap de gabinet de premsa en els remots temps de Josep Lluís Albinyana i Joan Lerma, el comissari d’exposicions memorables, l’historiador i divulgador d’arrels, paisatges i tradicions, el militant del PSAN, el polític pragmàtic al servei del país, l’alcalde del seu poble d’origen, Planes, el viatger cultural, l’apassionat independentista… Quin fil cus tantes peces, tanta curiositat, tant d’esforç desplegat en un sol home? Els qui vam començar filologia el mateix curs que ell l’acabava (1975) ja vam poder comptar amb un llibre emblemàtic escrit a quatre mans amb Honorat Ros i publicat per la Societat Castellonenca de Cultura, Pany i clau, publicat en 1977, que venia a pal·liar una part del buit immens que els valencians encara teníem de llibres i país. Vam madurar mentre ell ocupava llocs tan crucials com discrets en la tramoia que començava a muntar-se en la transició valenciana i que entre d’altres coses va fer possible la recuperació institucional de la Generalitat, segons l’Alfons un dels pocs gols que vam saber marcar a Espanya. Quan l’any 2000 Amics de Joan Valls vam reconèixer la seua trajectòria a favor de l’ús i promoció del català vam gaudir del privilegi d’ajuntar en una mateixa coordenada d’espai i temps dos homenots: l’alacantí Enrique Cerdán Tato, que en faria l’elogi per defensar l’escaiença del premi Joan Valls, i l’homenatjat, que ens va donar aquell dia algunes de les claus per conèixer el fil que donava sentit al ventall de les empreses dutes a bon terme per Alfons Llorenç i quines eren les raons de fons d’aquest home integral. Per Cerdán Tato vam saber que Alfons Llorenç fou el responsable que el primer acte oficial del President Albinyana tingués lloc a Albatera, al cèlebre i maxaubià Camp dels Ametlers, el primer camp de concentració franquista, per on van passar entre 18.000 i 30.000 presoners republicans. Aquell acte, ple de simbolisme, restituïa una memòria històrica que amb el transcurs dels anys i els successius governs autonòmics aniria esvaint-se fins a convertir-se en paper mullat i ignomínia amb la falsària Llei de Concòrdia del PPVox.
De vegades, atrapats en l’embull del temps, els actes humans semblen dissipar-se com la boira, però quan romanen en la memòria col·lectiva i en les hemeroteques poden ser la clau que òbriga un dia nous panys de llibertat i justícia. Virtuós de la paraula i la comunicació l’Alfons Llorenç coneixia la potència del símbols i la raó de l’abnegació. Ell mateix ens ho revelaria en aquell discurs de març de l’any 2000 al seu poble, Alcoi, en evocar la figura de l’avi, que havia estat alcalde republicà de Planes: la força de la cultura i de l’escola com a factors d’emancipació, tot allò que volien impedir els cacics i els poderosos, que el poble hi tingués accés, que la gent llegís i que en possessió de la cultura, que és sempre memòria, es plantegés la idea de l’alliberament i el sentit de la vida humana. Crec que és això el que ha impulsat la vida i l’obra d’Alfons Llorenç, aquest esforç per la cultura, aquest compromís amb la llengua i el país que coneixia com pocs. L’home elegant malgrat els revessos de la fortuna i els desenganys, l’home cordial i bonhomiós, enraonador i lúcid, íntegre en la seua humanitat, proper i senzill, el referent i company de lluites i esperances es presentarà avui de vint-i-un botons a les portes del cel amb la feina complida. I l’hi franquejaran el pas.
