Dissabte passat, Onze de Setembre, al Fossar de les Moreres les coses van quedar ben clares, si per a algú encara no ho eren. L'independentisme català, des de la plataforma oficial de l’acte, organitzat per la Comissió Independentista i amb l'assistència d'altres grups i col·lectius que s'hi adherien i aprovaren clamorosament, amb el crit que precedeix aquest article expulsava de l’indret uns tristos individus que durant els darrers mesos han omplert les bústies públiques i els indicadors de les parades dels autobusos amb l'estúpida exclamació de «fora xarnegos!».
Corn es va dir des dels micròfons, allí no s'acceptava cap feixisme. Aquesta gent, doncs, hi sobraven. L'independentisme català és un moviment prou madur i conscient, ni que ara com ara continuï essent minoritari, per refusar sense cap vacil·lació actituds racistes que, nefastes arreu, a casa nostra tenen menys sentit que enlloc. M'atreveixo a dir que no responen gens ni mica a l'esperit català. La qual cosa no exclou, evidentment, la possibilitat que de tant en tant es produeixi algun abscés patogen; no som pas diferents dels altres pobles.
Pel que sembla, aquest grupet ignora, o vol ignorar amb finalitats que no costa gaire d'endevinar, que la nostra lluita d'alliberament nacional, la lluita que mena a cap l'independentisme que es proposa uns Països Catalans lliures i socialistes, és contra l'Estat que ens ha colonitzat, que ens considera una propietat seva en forma de «región» i vol destruir la nostra personalitat col·lectiva, però de cap de les maneres contra cap ciutadà que, vingut a Catalunya, o on sigui dels Països Catalans, desconeix la nostra realitat nacional o, si en sap alguna cosa (probable- ment mal ensenyada i, doncs, mal apresa) potser no hi simpatitza com caldria perquè l'Estat espanyol l'ha condicionat des de la seva naixença i ha continuat fent-ho quan, foragitat de la seva terra, s'ha vist obligat a acollir-se entre nosaltres. Car és així i ens convé no oblidar-ho: la immensa majoria d'immigrants foren trets de casa seva pel franquisme que ens negava el pa i la sal, per aquelles classes posseïdores que servien el dictador a canvi de conservar privilegis.
Es un règim de caràcter totalitari, són unes classes espanyoles puixants i sobergues que han expulsat tanta gent d'unes contrades condemnades a la fam, a la misèria, i els independentistes no els han d'imitar pas. Cap d'aquestes persones maltractades per la comunitat a la qual pertanyen no ha de sofrir una segona vegada les tribulacions, les angoixes d'una expulsió, d'un desarrelament. La literatura independentista de les formacions que celebraven la Diada al Fossar de les Moreres és prou explícita en aquest sentit.
No som ni ens creiem una raça especial a la qual interessa de conservar unes il·lusòries pureses de sang i de llinatge; som simplement una cultura que no vol morir i ha de recuperar per tant la independència del territori en el qual s'originà i on es desenvolupa, i això per la indiscutible raó que cap cultura no sobreviu ni prospera si l'àmbit de la seva existència és ocupat per una altra cultura que la domina i dicta normes i lleis restrictives.
Cal lamentar, és cert, que molts nouvinguts vegin amb recel ja no dic l'independentisme, sinó les simples manifestacions de catalanitat, però no és pas a ells que culparem quan, de fet, en són responsables els partits que, més pròxims a les classes treballadores, no han volgut o no han sabut explicar-los res i s’avenen a deixar-los creure que el «nacionalisme» català (un mot, ara, en el qual cap tot allò que hi vulguis posar, com una maleta ben flexible) és una ideologia burgesa mentre, curiosament, no consideren que ho sigui el nacionalisme espanyol, el qual, per si fos poc, es mostra francament imperialista. Allí, a l'Espanya paradoxalment qualificada de «una, grande y libre», tothom pot ser, tothom és nacionalista, i ni en Felipe ja anomenat el sisè no s'escapa de voler la «integridad de la patria», una integritat que inclou les terres per a ell forasteres i a les quals es prohibeix de reunificar-se si mai ho volen els qui en són fills.
Ens cal ser ferms i decidits contra aquest esperit d'absorció compartit entre les dretes i les esquerres, contra aquest urc que es manifesta sempre que hom es concedeix uns drets i als altres els imposa només deures. Però no serem menys ferms contra els grups que, com el que motiva aquestes ratlles, també volen privar-nos de la nostra nació. No se n'adonen, però per a ells Catalunya ja no existeix; hi han renunciat en pronunciar anatemes que els situen a l'altra banda, entre la gent de tarannà opressor. Cal que fem que mai no tinguin ocasió de ser-ho.
